dimecres, 27 d’abril de 2016

Dansa d´agost



Em va impactar força quan la vaig veure al Teatre Lliure a l´any 1993. Quants anys fa!!! . Recordo sortir després de la representació commogut per aquell viatge en el temps que parlava amb senzillesa i sense artificis dels drames familiars d´aquelles dones que lluitaven per tirar endavant i mantenir la família unida. De seguida que vaig tenir l´oportunitat vaig comprar el text i me´l vaig llegir diverses vegades. Em sembla fascinant la idea de poder reviure el passat, de poder donar-li vida com fa en Michel, el narrador de l´obra. Com per art de màgia aquest passat pren vida i es manifesta. (Crec que té un component cinematogràfic important). En llegir-la van haver tres moments que em van commoure profundament, de fet em commouen encara, i sobretot aquest sentiment de nostàlgia i de comprensió cap al que hem estat. Som el que som com a conseqüència del nostre passat. I quan l´he tornat a veure a la Biblioteca de Catalunya he tingut el mateix sentiment, la mateixa sensació.



El primer és al ball de les cinc dones. Després que la Kate, la germana gran, comunica a la resta de germanes que al poble, s´està preparant el ball de la sega, totes volen anar però ella els hi prohibeix. Aquest fet origina una sèrie d´esdeveniments que desencadenaran un ball catàrtic de totes germanes, molt difícil de fer per a les actrius i un repte per a qualsevol director. He de dir que Ferran Utzet se- surt magníficament del repte així com les actrius (Màrcia Cisteró, Mónica López, Marta Marco, Nora Navas i Carlota Olcina) . És un moment molt important en l´obra i molt delicat de representar perquè és un ball especial i diferent. A més per les dones és un punt d´inflexió. Els altres dos moments corresponen quan el narrador (Albert Triola), amb amor i senzillesa, accepta en el moment que verbalitza el seu passat donant-li una comprensió profunda de qui és. Malgrat que van ser uns moments difícils, els reviu amb la innocència i la nostàlgia de la infantesa, perquè en la seva memòria va ser un estiu inoblidable.



El text ens submergeix en un món llunyà, per la distància i el temps, però que esdevé no només identificable sinó molt proper. Els personatges estan condicionats per la seva pròpia història, pel pes de la tradició, per l´ofec de la superstició religiosa, per les dificultats de supervivència però alhora ens expressen en les seves petites il·lusions quotidianes l´esperança en un futur millor. Una realitat precària de la qual s´evadeixen amb el miracle de la ràdio que els obre les portes a un altre món, i en la que apareixen amb força les arrels de la terra. En no haver-se pogut casar cap de les germanes, cadascuna per diverses raons, les converteix en dones on la moralitat i la religiositat havien de ser demostrades contínuament, i la manca de marit les condemnava gairebé a la subsistència. La lluita gairebé acarnissada de la Kate per mantenir unida la família ens dóna entendre el paper de la dona en una societat tancada i refractària als canvis, on si una dona no es casava i no era mare és com si no existís.  



Aquesta família dels anys trenta reviu a través de l´evocació nostàlgica, crítica i agredolça d´un adult que recupera la seva infantesa, el seu petit món familiar, aquells que el van marcar profundament. Són els records d´un home que restaran amb ell per sempre, com tots els moments importants de la nostra vida, és aquell “Paradís Perdut” amb reminiscències gairebé mítiques. Tanmateix també evoca la “caiguda” d´aquest paradís amb la desintegració familiar. Aquesta evocació del “Paradís Perdut” amb la distància del temps, fa que en Michael accepti el seu passat i per tant a ell mateix. Vaig intentar muntar-la amb un grup semi professional i per diverses raons que no venen al cas no va poder ser. Vaig fer un projecte d´escenificació amb aquest text quan estudiava a l´Institut del Teatre. I amb els meus alumnes he assajat algunes vegades escenes de l´obra.




Què tindrà aquest text que em fascina?? Potser perquè parla d´aquesta pèrdua de la infantesa, potser per la lluita de la Kati per mantenir unida la família, per la situació de la dona en els anys trenta, per l´arribada d´en Gerry Evans, és dir del mascle, en un món de dones... No ho sé....
Disculpeu que hagi parlat tan poc de la funció de La Perla29 a la Biblioteca de Catalunya per acabar el comentari ho faré: cal destacar vivament la espontaneïtat de la Maggie que encarna (mai millor dit) la Marta Marco, i la tendresa i candidesa de la Rose (Màrcia Cisteró), que compensa la seva disminució amb una sinceritat enèrgica que ens traspassa.Tota la resta tenen el seu moment, com ara la Kate, autoinstituïda responsable de la família en absència dels pares, que també s'esfondra de tant en tant. O els personatges masculins, com el monòleg sorprenent del tiet Jack (a qui tots anomenen pare), potser la part més interessant i políticament incorrecta, sobre el contrast de cultes i cultures, o els intensos diàlegs del Gerry i la Chris al jardí. Així com els també monòlegs del Michael, especialment al final dels actes primer i segon, que completen un viatge a la intimitat d'aquesta família.



Michael:..... Però n'hi ha un d'aquell temps de Lughnasa que em visita més sovint; i el que em fascina és que no té res a veure amb els esdeveniments. En aquest record, l'atmosfera és més real que incidental i tot és simultàniament veritable i il·lusori. També, l'aire hi és nostàlgic com la música dels anys trenta. Ve arrossegant-se d'algun lloc llunyà... com un miratge de so... una música de somni que és alhora sentida i imaginada... Quan ho recordo, m'ho imagino com una dansa. Ballant amb els ulls mig tancats perquè obrir-los desfaria l'encís. Dansant com si el llenguatge s'hagués rendit al moviment... com si aquest ritual, aquesta cerimònia sense paraules, fos la manera de parlar, de xiuxiuejar coses secretes i sagrades, per poder estar en contacte amb alguna cosa de l'altre món...


Dansa d´agost de Brien Frield !!!

                                                
                                                                                                               

1 comentari:

  1. La dansa de les germanes, és una de les escenes més sublims que es pot veure en teatre. És una dansa "amb paraules i plors"; totes les il.lusions, totes les frustracions, tota la resignació i tota la rebel.lia, tota l'afirmació personal i l'esperança perduda que malda per subsistir encara, estan escrites en els moviments enfollits d'uns cosos plens de vida morta. enric

    ResponElimina