divendres, 27 de novembre de 2015

El Bon Lladre


A qui li agraden les pel·lícules de pinxos suburbans i proletaris estarà encantat amb aquest monòleg escrit per Conor McPherson, l'autor irlandès de l'excel·lent La Presa. En el món de l’hampa també hi ha classes. I el protagonista d´ El bon lladre, pertany a la més baixa, encarregada d’espantar i esbatussar la gent, però no més. Murray, a qui li han robat la dona (pobre Greta!) li fa els encàrrecs. Ell actua, però mai no sap per què fa el que fa.
El conte -entre trist i divertit- d'un perdedor tal com ho vomitaria un desconegut davant un altre desconegut recolzat a la barra d'un bar sense nom. La confessió sincera que propicia la trobada fortuïta. Potser ets la primera persona amb la qual parla després de deu anys a la garjola i no saps  l´afortunat que ets de parar la teva orella. Sobretot si aquest mafiós de mig pèl, que al primer minut es descobreix com un "bon tipus" amb l'ofici equivocat i la pitjor de les sorts, és l'actor Josep Julien, dirigit pel mestre Xicu Masó. 


No tots saben transmetre tanta humanitat, amb les seves paraules, les seves pauses, les seves mirades suplicants, el seu cos maltractat per la vida, com ho fa Julien en aquest monòleg. Aquest monòleg tenyit d’humor negre funciona, i funciona molt bé. El bon lladre ens explica, en primera persona, la història d’un pinxo milhomes i pocapena engolit per les circumstàncies que descarrega davant nostre la seva consciència i el seu passat de gàngster de pacotilla; una història esquitxada de tendresa que ens fa anar i venir del somriure a la compassió i de la qual ens fa ser còmplices.Tot sol i enmig de les caixes de plàstic que omplen el magatzem d’un bar, Josep Julien desplega un ampli ventall de registres interpretatius que passen en primer lloc per un acurat treball vocal; el to, la intensitat, el matís o la entonació juguen a favor seu i ens mostren la manera de ser, les emocions i aquesta barreja de culpa i fatxenderia que caracteritzen «un bon paio que va equivocar la carrera».


Una “road movie”, exterior i interior, molt ben construïda i interpretada que ens fa somriure i arriba a commoure’ns posant-se en la pell d’aquest contradictori personatge, un perdedor però no desproveït d´una certa grandesa que ell mateix es nega. “Volia ser on em necessitessin. On fes falta. Però la gent com jo no fem falta enlloc”. En Julien ha comptat amb la complicitat d´un gran director d´actors, també gran actor, com és en Xicu Masó, treballant de forma exquisida els detalls, els matisos. Treball d´actor, direcció d´actor, setanta minuts que t’enganxen i et porten de la mà fins l´emotiu final, un molt bon espectacle de teatre de text.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada