dijous, 14 de maig de 2015

El curiós incident del gos a mitjanit


Fa tres anys el National Theatre va traslladar a escena un best-seller de la novel·la juvenil no només al Regne Unit, sinó arreu del món. El curiós incident del gos a mitjanit ha esdevingut el darrer gran èxit de l’etapa daurada de Nicholas Hytner al capdavant de la institució (precedit per títols com Els nois d’història o War Horse) i actualment encara està en cartell al West End sense data de sortida. Julio Manrique feia temps que tenia el projecte d’escenificar la seva pròpia versió de l’adaptació teatral amb el seu equip habitual i finalment ha estat al Teatre Lliure on hem pogut gaudir del que ja és un dels èxits de la temporada.


No sé si és una bona o dolenta l’adaptació de la novel·la perquè no l'he llegit, així que deixo per als fans aquest judici. No em va cridar l'atenció en el seu moment i, ara amb l'adaptació teatral vaig preferir deixar-la per després, per no veure’m  condicionat. Totes les entrades exhaurides, fins per a la prorroga, ja ens anuncia que estem davant d'un fenomen, del qual ben segur tindrem notícies la temporada que ve, i del que potser hauria d'estar mesos a la cartellera, com passaria en altres ciutats europees. Però de moment, uns afortunats hem pogut gaudir del muntatge. Des de fa algun temps ja, hi ha un nom que ressona  i aquest és Pol López. El curiós incident del gos a mitjanit no hagués estat possible sense ell. No veig cap actor més interpretant a Christopher. Sens dubte és la seva millor interpretació fins a la data per la quantitat de matisos que requereix el personatge i per la naturalitat de la interpretació d'aquest nen de 15 anys amb algunes característiques de la síndrome d'Asperger.


Christopher desprèn tendresa, una característica que en major o menys mesura impregna a l'obra. Durant la qual, en certa moments, veiem com es tenyeix de violència i com és gestionada abans de tornar a la situació de calma. En el muntatge domina la imaginació simbòlica, un cervell difícil de controlar, el del Christopher, que va més enllà del que tots pensen. I tot i que el pes de la història recau en Pol López, està envoltat d'uns secundaris de luxe.
Si una adaptació de la literatura al teatre sempre comporta riscos, en aquest cas, la versió original anglesa ja els supera combinant una veu narradora que recorda l'origen del text i centrant tota l'acció en el personatge principal, el jove Christopher, al voltant del qual circulen alguns dels personatges secundaris de la novel·la —o no tan secundaris, esclar— que formen part del seu món: el pare (Ivan Benet), la mare (Cristina Genebat), la gent del veïnat (Mireia Aixalà, Carme Fortuny...), els policies (Norbert Martínez, Xavier Ricart), el reverend de l'escola (Norbert Martínez), els viatgers del tren, el personal de l'estació, el professorat, l'amic de la mare...


Potser la interpretació que més sorprèn és la de Cristina Genebat com Judy, la mare de Christopher, principalment en els seus moments tendres i de gran càrrega emotiva quan llegeix les seves pròpies cartes. Lluc Castells signa una escenografia màgica, d'aquestes que en entrar a la sala ets incapaç de imaginar tot el que donarà de si .La mort del gos Wellington amb una forca, al jardí del veïnat on viu en Christopher —l'escultura de la bèstia presideix l'escena ja abans de començar— desencadena en el noi l'obsessió per descobrir qui l'ha matat i per què.


Una investigació detectivesca —picada d'ullet a Sherlock Holmes— que porta Christopher a esbrinar la veritat de la relació amb els seus pares, desemmascarar les mentides de casa i donar sortida a un viatge iniciàtic que només ha d'aconseguir traspassar fins a Londres en tren perquè ell mateix es convenci que, malgrat ser com és, ho pot fer tot... tot, tal com pregona amb satisfacció en una frase que tanca l'obra, tot i que un es permet de recomanar als espectadors que no se'n vagin de seguida després dels aplaudiments finals i no es perdin l'epíleg —amb caràcter d'espontani— que el mateix actor Pol López els regalarà com si fos el bis d'un concert. 


Sigui com sigui, és un dels millors espectacle que he vist en les últimes temporades. D'aquests per al record, que se't queden dins durant molt de temps. Llàstima que el ritme de la cartellera et faci passar tan ràpid al següent.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada