dimarts, 3 de febrer de 2015

Prendre Partit


Després d’una guerra i de la caiguda d’un govern dictatorial, per norma general sempre s’esdevenen una sèrie de judicis per determinar i castigar culpabilitats. Tot i que això no passa a tot arreu (la Transició a Espanya, per exemple, ha estat molt benèvola amb l’anterior règim i no s´han buscat mai responsabilitats de les barbàries comeses pel règim franquista), sí que va succeir a Alemanya després de la caiguda de Hitler, no només pels coneguts judicis de Nuremberg, sinó també per un exhaustiu procés de desnazificació que pretenia purgar el país de tots aquell que van ser còmplices del Tercer Reich i alhora engegar un procés de reeducació de la població per tal de construir la nova Alemanya. Els anys immediatament posteriors a la caiguda de Hitler no van ser gens fàcil per a ningú en aquell país. En aquest context ens el qual hem de situar l’obra Prendre partit, que es pot veure al Teatre Goya de Barcelona. 


A partir del text de Ronald Harwood (guanyador d’un Oscar al Millor Guió Adaptat per El pianista), Josep Maria Pou dirigeix aquest espectacle que ens trasllada el Berlín  de 1946. El comandant Steve Arnold (interpretat per Andrés Herrera) és l’encarregat d’investigar les implicacions del compositor i director d’orquestra Wilheim Furtwängler (Josep Maria Pou), acusat de col·laborar amb el règim nazi. A diferència d’altres companys seus, Furtwängler va decidir no fugir del país quan Hitler va arribar al poder i, de fet, va aconseguir tirar endavant la seva carrera sense, en aparença, gaires destorbs.
Qui condueix tota l'acció és el major Steve Arnold, en un paper que porta l'actor Andrés Herrera a enfrontar-se davant d'un text on no hi ha lloc per a la improvisació o el work in progress i que el referma com un intèrpret preparat per a qualsevol registre dramàtic. Josep Maria Pou manté les rèpliques més reflexives sobre l'actitud de Wilhelm Furtwängler, com si de fet, el director d'orquestra se les estigués plantejant aleshores mateix. Auster i interrogador amb el silenci. Les seves aparicions, en cadascun dels interrogatoris, marquen l'abisme entre la força de la intel·ligència del que va ser considerat el millor director d'orquestra de l'època i la pobresa d'esperit i la misèria del seu interrogador, fins al punt que Wilhelm Furtwängler li pregunta en una ocasió davant la seva actitud fèrria: «¿Quin món volen vostès per al futur...?». És a dir, després del desastre, de la tragèdia, de l'Holocaust... ¿ara, què ens espera més? 


També prenen força els altres polsos de les entrevistes amb l'exsegon violí de la Filharmònica de Berlín, Helmuts Rode (interpretat per un creïble i eficaç Pepo Blasco) que passa de la seguretat de la innocència a la caiguda en el seu propi pou fosc. I no es poden deixar de banda, ni la gairebé silenciosa secretària, Emmi Straube (amb una presència de gestos, mirades i expressions de l'actriu Anna Alarcón que no necessiten gaires paraules) ni l'entrada com un remolí de Tamara Sachs, vídua d'un músic brillant víctima del nazisme, que reflecteix l'estat de desesperació i de subtil bogeria pel passat d'una vidua de jueu que no para de dir, entre perdons, que no és jueva (interpretat amb expressivitat a flor de pell per Sandra Monclús), ni tampoc la del tinent David Wills (interpretat per Sergi Torrecilla), el jove militar ajudant, també jueu, que, com la secretària, fa més d'observador que d'agent actiu en el procés interrogatori, però sense deixar de prendre-hi part finalment en defensa del músic acusat, davant la humiliació que pateix Wilhelm Furtwängler, assetjat per les impertinències del major Arnold.


Es planteja el dilema entre la cultura i el poder. La relació tan estreta que mantenen i l’odi que es preserven. El major Arnold, ex-venedor de pòlisses, home de peus a terra i de realitats palpables, és incapaç d’entendre el valor de la cultura o, en aquest cas, de la música. Per ell, el tema estava molt clar: amb l’arribada de Hitler al poder, el més sensat era fugir d’Alemanya. Tot aquell que es quedava i li reia les gràcies, és sospitós de ser pro-nazi. No vol escoltar a en Helmut Rode, el segon violí de la Filarmònica de Berlin, quan li afirma que no hi havia cap altra opció, que l’única manera de sobreviure era seguir-li el joc al partit. Tampoc vol escoltar a Furtwängler quan li afirma que la seva lluita la feia a través de la música. Que era a través del poder alliberador i universal de la música, que es mostrava contrari al règim. Que mentre les composicions de Beethoven i Strauss seguissin sonant, la barbàrie humana no s’hauria acomplert del tot…Interessant diàleg de poder entre dues maneres d’entendre el món: entre la realitat prosaica d’aquell que no entén, ni vol entendre, de sensibilitats artístiques i la d’aquell que s’aferra a la bellesa i les emocions per intentar donar sentit al món. Està clar, però, ja d’entrada, quina és la postura que l’autor vol emfasitzar i, en aquesta versió, amb la desigual lluita de forces entre Josep Maria Pou i Andrés Herrera, no em en queda cap dubte. Per descomptat que les paraules de Furtwängler em convencen, la seva defensa aferrissada de la cultura contra la barbàrie però m´ hauria interessat més si el seu contrincant hagués tingut més armes per combatre’l.


Prendre partit s'embolcalla d'una banda sonora que són la cara i la creu: la música simfònica en enregistraments de la mateixa Orquestra Filharmònica de Berlín, dirigida en el seu dia per Wilhelm Furtwängler, i els retrunys dels bombardejos que ressonen en la ment del major Steve Arnold i que li porten les imatges cruels i la olor inoblidable dels crematoris dels camps d'extermini, un record per sempre que ni l'afany de justícia aferrissada i encegada sembla que pugui acabar d'esborrar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada