diumenge, 15 de febrer del 2015

El rei Lear


El rei Lear és una gran tragèdia sobre l’amor, entre pares i fills, bàsicament, i la traïció. Una obra plena de dolor i ràbia. Crec que Lluís Pasqual ha tirat justament del dolor per apropar-se a una història on regna la hipocresia i la mentida i a on l'amor genuí és perseguit i marginat. L´aposta de Lluís Pasqual és volgudament despullada i obscura. Des del fosc cromatisme que només trenca justament el vestuari del bufó i el vermell de la sang, fins a un espai escènic neutre i sense decorat, tot està orientat a la paraula. El director cerca l’autenticitat de les emocions,  l’expressió del dolor.


En el vessant interpretatiu, el primer focus d'atenció dels espectadors es dirigeix, òbviament, cap a l'actriu protagonista: superada l'estranyesa inicial, Espert se'n surt per saviesa, per una prodigiosa capacitat técnica, per una lectura del personatge encertada i adient als seus registres. Una interpretació remarcable, però que té alguna cosa de prodigi, d'encanteri, de sobrehumana demostració de capacitats quan s'està a punt de coronar la vuitena dècada d'existència. L'elecció de la també veterana Teresa Lozano per al paper de bufó és una aposta intel·ligent perquè acompanya l'Espert d'un element a escena que contribueix a fer esvair-se aquell estranyament i és, alhora, una altra admirable demostració de vitalitat i eficàcia. Sobre Lozano, si més no, recau el difícil contrapunt còmic i alguns deliciosos números musicals, els moments de petita transgressió com ara un sorprenent  rap que, amb tot, podia servir de connexió per a les noves generacions presents a la sala.


Aquests espais per oxigenar la funció, una escenificació de plataformes que pugen i baixen, moments d'un notable realisme, l'acompanyament musical del seguici del rei i alguns efectes a les pantalles atorguen quasi sempre intensitat i dinamisme a l'espectacle. Al meu parer, però, on l'essència del teatre i del text de Shakespeare es fan forts en aquest Rei Lear és, amb les grans actuacions de David Selvas (Edmund) i Julio Manrique (Edgard), els fills bastard i legítim de Glouster (un magnífic també Jordi Bosch).Interpretacions plenes de força i matisos capaces de transmetre en tota la seva dimensió la complexitat i riquesa vital i filosòfica del text i els sentiments i emocions que se'n desprenen: angoixa, ambició, desemparament, triomf, ràbia, por, vertigen, frustració.


I podria continuar: Laura Conejero, Míriam Iscla, Andrea Ros, tres actrius que fan els papers de Goneril, Regan i Cordèlia, les tres filles del rei Lear, i que protagonitzen els primers enfrontaments amb el seu pare quan decideix repartir el regne i que evolucionen cadascuna amb el paper que representen: el de l'odi i la venjança de les dues filles grans, i el de la fidelitat i bons sentiments de la filla petita, Cordèlia, envers el pare ja gran que, malgrat haver estat llançada a l'exili pel pare-rei, torna quan ell ja viu la decrepitud —Lear (Núria Espert) acaba en cadira de rodes aquí— per tenir-ne cura quan ningú ja no és a temps de fer enrere la tragèdia.


Dues dotzenes d'intèrprets omplen les accions de la tragèdia de Shakespeare, entre papers principals i gent del regne com cavallers, oficials, missatgers, soldats i assistents, a més del rei de França (Aleix Albareda), el duc de Borgonya (Jordi Llovet), el duc de Cornwall (Òscar Rabadan) o el servent Oswald considerat el mal criat de la colla (Marcel Borràs). Tots plegats intervenen en els moments fugaços de cant coral, o en el repic d'escopetades i en alguna de les batalles d'espases.
Si no definitiu, catedralici, el muntatge de Teatre Lliure conté una suma de factors que fan d'aquesta nova visió d'una obra tan rica i representada un espectacle valuós i que perdurarà en la memòria de molts espectadors.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada