Rhum és, senyores i senyors, una mostra del riquíssim llegat de l’inoblidable
artista Joan Montanyès ‘Monti’. En efecte, una de les principals contribucions
del pallasso Monti a l’escena contemporània catalana ha estat la recuperació i
revitalització del repertori pallassesc tradicional. La d’en Monti ha estat una
feina feta amb una convicció i una voluntat irreductibles, des de Clàssics(1996) a Història d’un pallasso (2012), passant per Klowns (1997), Utopista
(1999), Fools Folls (2000), Pallassos de Nadal (2001) o Fòrum dos mil i pico (2002), així com en
aquella malaguanyada experiència del 2004 que va ser l’itinerant Circ Còmic
Grottesco.
Rhum, dirigida per Martí Torras i protagonitzada per altres col·laboradors de
Monti com Jordi Martínez i Oriol Boixader, és una reflexió sobre l’ofici de fer
riure que parteix de la figura d’Enrico Jacinto Sprocani, un dels grans
pallassos de principis del segle XX. El pallasso Rhum era conegut per la seva
extraordinària habilitat per a la improvisació però, com en el cas d’altres
clowns, la seva vida personal va ser força desgraciada. De fet, va morir sol i
oblidat l’any 1953. Rhum, va deixar
escrit el mateix Monti, pretén posar remei a aquest oblit i retre homenatge a
un dels oficis més generosos de les arts escèniques: el de fer riure al públic.
Una feina (o més ben dit un art) capaç d’aportar optimisme, esperança i fins i
tot felicitat als espectadors.
Un bolo de treballar, i al LLiure?”, pregunta el pallasso
carablanca al telèfon. “Sí, també treballem per a sales alternatives”, diu.
“Però amb el Rhum..., és clar”, se li sent dir, ara. I es preocupa. Es preocupa
perquè el Rhum no hi és. Igual que Monti, el pallasso “oficial” del Teatre
Lliure, fa més d’un any que no hi és. Ell, que tantes vegades es va batre en
duel, però “a ‘muehte’, a ‘muehte’ de morirse, a ‘muehte’ de que gane el
mejor”, no va assistir a aquest duel, protagonitzat pels seus col·legues Jordi
Martínez, Pep Pascual, Joan Arqué, Roger Julià i Guillem Albà. L’emotivitat, la
poesia, el gamberrisme i la professionalitat d’aquests pallassos, però, el va
tenir molt present en una funció de la qual Monti va ser coautor, per
homenatjar, precisament, a l’admirat i mític pallasso de fa gairebé un segle,
Rhum. La dramatúrgia de l’obra exigeix que el Rhum aparegui. I l’hauran de
suplantar.
Un duel "a muehte" amb pistoles de mentida però
frases de vaquers a l'estil Clint Eastwood; una serenata que fa l'ullet al
musical 'Mar i cel'; insinuacions picaresques; interacció amb els espectadors
amb el número del xiulet i el picar de mans a tres bandes; el número d'un grup
de nedadores sincronitzades espaterrant que tenen nom universal: les Swimming
Brothers; el número del sopar romàntic i el xef Martínez amb una espectadora
voluntària; el número del toro ballarí com una mulassa de festa major; el
número del mirall sense mirall; el número del globus-instrument musical de so
agut; el número dels globus, la diana i la ballesta; i molta música, no només
de fanfàrria típica de pista sinó també cantada, que posa a prova les facultats
de "tenorització" de Jordi Martínez i Joan Arqué, mestre de
cerimònies i coprotagonista amb Martínez de tot el tinglado.La resta d´actors fan
tots els papers de l'auca i, sovint, per postres, els toca el rebre.
Rhum té un final que canvia de cara: la
veu en off de Monti, d'un enregistrament recuperat d'un espectacle de la Mercè,
el seu barret miniatura, la capa de pedaços acolorida que el distingia, els
sabatots... i l'ombra del perfil de la figura de Monti, darrere la cortina de
fons... Són uns escassos minuts finals, plens de silenci que només trenquen els
aplaudiments. Però la troupe encara es guarda un bis de sorpresa a la màniga
amb el concert esbojarrat d'objectes, ampolles, joguines i altres utensilis
domèstics. El cossi de llautó, el bang de la pistola al sostre i la caiguda a
plom d'un ram de pots de llauna de conserva, com si fos uns esquellotada, posen
l'espetec final a un espectacle de pallassos convertits en actors. No tinc
paraules. I si la tornen a fer no us la podeu perdre!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada