Woyzeck no és només una obra
inconclusa. El brutal i imprescindible text de Georg Büchner -sense ell potser
el teatre europeu seria un altre- personifica el mite del caos com a esperó
creatiu. El drama existencial del soldat ras Franz Woyzeck era un munt de
papers oblidats a un calaix, sense ordre, gairebé il·legible. Va ser
l'escriptor Karl Emil Franzos el que va recuperar els lligalls i els va
reelaborar en la versió que l'ús ha convertit en canònica, encara que amb el
debat obert.
La
proposta de Marc Rosich és neta, essencial, lliure del pes metateatral de la
troballa del manuscrit i la biografia de l'autor que solen contaminar moltes
posades en escena, embriagades davant la possibilitat de tancar el missatge
inacabat de Büchner. Rosich en canvi opta per reconduir la tragèdia cap a un entorn
més proper i més actual. Opta per evidenciar que el drama
existencial del protagonista és el d'un proletari qualsevol i fer, alhora, una
metàfora de la pressió dels treballadors actuals.
El
centre del muntatge està ocupat pels personatges i les seves miserables vides.
I potser per la mirada alerta - potser allunyada de la realitat- del nen que
creix en aquest lloc trist, obligat a deixar-se bressolar per una cançó de
bressol que funciona com mordassa contra el mal viure. Woyzeck, el personatge principal, interpetat per Carles Gilabert, és un soldat
sotmès a una sèrie de pressions de l'entorn, especialment per part del seu
superior, el Capità (Ricard Sadurní), que el sotmet a diferents abusos, i del
Doctor (Santi Monreal), que l'usa com a conillet d'índies per a les seves
investigacions. La fredor i desconfiança de la parella de Woyzeck, Marie (Ester
Cort), mare també del seu fill de pocs anys, erosionen la ment del soldat, el
fan caure en un procés de deshumanització i alienació. Enfolleix i queda
atrapat per visions cada vegada més apocalíptiques
El treball actoral és potser dels millors que ha ofert la
Parking Shakespeare, destacant el treball d'Ester Cort (Marie) i, especialment
el de Carles Gilabert (Woyzeck), amb una gran tensió entre la clarividència i
la ràbia de la dignitat amenaçada, i el dimoni de la bogeria i la gelosia. Carles Gilabert ens
regala un Woyzeck tremendament humà que es mou, constantment, entre
l'alienació, la bogeria, i la lucidesa de qui sap que no escriurà el seu final.
"Penses massa, Woyzeck" li adverteix el capità. I ell corre, corre
d'un lloc a l'altre, de nit i de dia, com si així pogués escapar, com si no fos
un hàmster dins la gàbia de la societat.
L'obra, que la companyia va representar en una nau
industrial del Poblenou, s'ha emmotllat a la Sala Beckett, mantenint tota la
immediatesa de la posada en escena i l'essència d'una dramatúrgia que repensa i
reordena l'original per apropar-lo a les obsessions que assetgen la societat
actual. Aquesta adaptació del text de Büchner vol ser un compendi d'alguns dels
racons més reveladors de la seva visió, aprofitant que s'acaba de celebrar el
bicentenari del seu naixement. Com a homenatge, Rosich també ha inclòs en el
muntatge passatges d'altres peces teatrals, cites de cartes que va enviar a la
seva promesa des de l'exili i fins i tot informes mèdics del seu pare. Es
tracta d'una obra que en el seu conjunt és breu, però que amb la seva veu
influent prefigura l'autor imponent que podria haver arribat a ser si no hagués
mort als 23 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada