LUCRÈCIA

La tragèdia Lucrècia o Roma lliure (1769) és la més reconeguda de les tres obres dramàtiques de l’il·lustrat menorquí Joan Ramis i Ramis (Maó, 1746-1819) i la més significativa del teatre neoclàssic en català. Es tracta d’una obra patrimonial que no havia estat mai escenificada en versió original i que només ha conegut un muntatge anterior, basat en una adaptació, a Palma en 1982. De les diverses Lucrècies, (Shakespeare 1594, Moratin, 1763) la de Ramis és una de les més polítiques (juntament amb la de Rousseau, 1792) i destaca per la seva denúncia de la tirania i la defensa de l’imperi de la Llei. Fou escrita quan Menorca, sota el domini britànic, després de la desfeta austriacista de 1714, era l’únic reducte on el català es trobava en una situació de normalitat.

Amb el referent argumental del mite de Lucrècia, i el referent formal del teatre neoclàssic francès hereu de Racine, Ramis arma una peça poèticament sòlida, amb alexandrins eficaços, amb habilitat estilística a l’hora de jugar amb paral·lelismes, i sèries d’adjectius vibrants, sens dubte un plaer encara per a les nostres oïdes actuals, tot i la dificultat –que se supera de seguida per la naturalitat, controlada, amb què els actors serveixen el text– de l´utilització castellanismes i gal·licismes, i la sintaxi tortuosa d’alguns versos.

En tot cas, en la Lucrècia de Ramis, hi ha l’ambició de construir un català culte, apte per a una llengua literària d’aspiració clàssica, de to sublim. Sens dubte, amb èxit, i amb una determinació que la nostra literatura probablement no retrobarà, en termes equiparables almenys fins al Noucentisme. Com van fer els nostres millors autors de la postguerra del 1939, després també d’una altra gran desfeta, Ramis aspira a escriure una obra de cultura “normal” (de país no prohibit, no derrotat), connectada amb els models europeus contemporanis de referència que ell havia conegut de primera mà.

La Lucrècia creada per en Sergi és una joiosa celebració del fet teatral que ens treu l’alè en les escenes en què l’exquisida heroïna és turmentada però també eleva el nostre esperit a l’hora de comprovar la determinació d´aquesta dona que va decidir ser només si havia de ser.

Els ingredients inclouen un vestuari de gran exquisitesa, una música que subratlla oportunament la tensió de la tragèdia i una col·lecció de moments extraordinaris per la seva concepció escènica i concreció simbòlica: l’assetjament de la protagonista fins a ser arraconada sense miraments; l’apropiació de la seva virtut convertida en la túnica de mil plecs; l’intent de suïcidi amb un ganivet esmolat per la desesperació; el retrobament amorós final d’una tendresa tan bella com insuportable. Són instants d’intel·ligència dramatúrgica i que colpeixen.

Penso que escènicament, fins i tot tenint en compte les dimensions de la sala Leopoldo Frigoli, va tenir una resolució impecable. Atès que Lucrècia és una obra que  segueix les regles del teatre clàssic —l’acció ha de passar en un sol dia i en un sol espai—, va ser relativament fàcil justificar un muntatge simbòlic més del segle XVIII que de principis de la República romana (s. VI aC). Aquest teatre, diferent del que estem acostumats a veure, va ser com una illa enmig de l’oceà del teatre contemporani.

Hem d’estar, doncs, ben contents de poder veure una peça cabdal del nostre teatre tan ben representada, però penso que caldria que pugés dalt d'un escenari més important per donar-li tot el reconeixement que es mereix. Hem de ser conscients del nostre patrimoni cultural, reivindicar-lo i fer-lo present per tal que tots els ciutadans se’n puguin sentir partícips.