divendres, 9 de maig de 2014

EL SETÈ CEL (Cloud Nine)


L'obra de Caryl Churchill posa al descobert la desintegració de la societat britànica amb una teatralitat sense concessions. A més, ella no deixa de ser feminista, ni de situar-se a l'esquerra de l'esquerra. Una frase de Caryl Churchill en el programa posa de manifest aquesta condició :"Sé bastant bé quin tipus de societat m'agradaria: descentralitzada, no autoritària, comunista, no sexista-una societat en què la gent pugui estar en contacte amb els seus sentiments i en control de les seves vides" Però el seu teatre no serveix de trampolí per les seves conviccions, sinó al revés: els seus compromisos l'han llançat a zones inexplorables de la dramatúrgia, assegurada per la seva inventiva i la seva audàcia.
El setè cel té una estructura en dues parts, dues èpoques i dues temàtiques que conflueixen en dos tipus d'opressió. La primera part se situa a l’època victoriana en una colònia britànica d'Àfrica, la segona al 1979 a Londres. La primera és una sàtira del colonialisme, el segon acte ens mostra la necessitat de llibertat sexual plena, la permissivitat dels anys 70. A les dues parts, el repartiment utilitza alguns actors masculins per papers de dona i femenins per algun paper d'home. La dona de Clive és interpretada per un home perquè ella vol ser allò que els homes volen que ella sigui, i de la mateixa manera Josuha, el servent negre, és interpretat per un blanc perquè ell vol ser allò que els blancs volen que sigui...


Són dues hores separades per un intermedi en les quals els personatges de la primera part (segle XIX) no sembla que hagin de tenir res a veure amb els de la segona part (segle XXI), perquè ha transcorregut un segle i mig, però es relacionen amb intemporalitat, amb canvis de sexe o utilitzant els mateixos noms de fonts, cosa que fa que els espectadors no deixin d’establir una inevitable relació durant tota la trama, de la selva de la colònia al parc londinenc.
Churchill al segon acte se situa al Londres post colonial del moment en què va ser escrita l'obra. Els sexualment alliberadors anys 60 quedaven encara molt a prop, i l'autora es deixa arrossegar en aquest tram per una febre orgiàstica que avui en dia pot semblar una mica superada i lleugerament Naïf. Però se li pot perdonar la ingenuïtat, si tenim em compte la lucidesa amb què la sempre combativa - i en aquest cas concret, sorprenentment divertida- Churchill assenyala la pervivència d'arquetips ben arrelats que encara ens influeixen per sota de l’aparent alliberament.


Amb un plantejament i una influència clarament brechtiana, El setè cel ens obliga a deixar aparcades totes les nostres possibles conviccions sobre qüestions de gènere i identitat i a posar aquestes construccions socials sota el microscopi  El llenguatge és obscè i estableix un paral·lelisme entre l'opressió colonial i l'opressió sexual i ens mostra la necessitat d'acceptar a la gent que és diferent sense forçar-los a adoptar rols socials ni sexuals.
I Gloria Balaña, per la seva banda- i amb l'ajut  còmplice d'un sòlid equip interpretatiu-  ens ofereix un muntatge molt brillant, molt dinàmic i notablement musical d'aquest satíric divertiment signat per una autora imprescindible. 


Peter Brook deia de la dramaturga: “ Caryl Churchill és única, marginal, com Beckett en els seus inicis. Ella ha jugat amb els teatres avantguardistes i per aquesta raó no té la notorietat de Pinter, i menys s'integra al teatre comercial " I és que Churchil, no fa concessions. La seva reputació no és menys sòlida: els temps han canviat i el públic que segueix les últimes innovacions , avui , és el mateix que ha crescut amb ella. És una dona a part amb un teatre a part. Una percepció del teatre fort , involucrada amb quelcom més enllà del simple joc de paraules, de fórmules dramatúrgiques, relacionada amb un sentit de la vida en particular, personal, compromès i per tant arriscat. Un teatre que et fa replantejar la teva posició en el teatre.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada