divendres, 21 de març de 2014

L´ENCARREGAT



Les obres de Harold Pinter són com la pluja fina. Primer sembla que no et mulles i, al final, sempre acabes calat fins als ossos d'un teatre que no provoca mai indiferència. Una bona mostra d'això és l'excel·lent versió de L'encarregat que ha estrenat Xicu Masó a l'Espai Lliure. Va ser el primer èxit comercial del Nobel britànic, fa més de cinc dècades, però no pot ser més actual la seva àcida reflexió sobre la mesquinesa a què pot conduir la misèria, econòmica i moral.
Harold Pinter, malgrat que a mitjan dels anys cinquanta corren aires beckettians, s'escapa de l'absurditat radical i la converteix en l'avantsala d'una mena de realisme brut perfumada amb aires de clown, encara que discretament.
Pinter és un dramaturg no gaire fácil i ningú s'escapa del repte que planteja en totes les seves obres: ni el director que les ha de posar en escena, ni els actors que les han d'interpretar ni el públic a qui van dirigides.


I això que L'encarregat és de les que transcorren sense grans trampes en el camí. És, en aparença, una història senzilla. Un individu de qui poca cosa sabem acull al baix del seu immoble, ple de trastos vells, un indigent a qui va conèixer la nit anterior després d'una baralla en un bar. Semblen congeniar i el captaire, fins i tot, rep la proposta de quedar-se com l'encarregat, el porter, de la casa. Un dia després es presenta el germà de l'amfitrió. La relació entre els tres anirà per camins inesperats en un crescendo marcat per una tensió inquietant, pròpia del millor thriller.
Pinter construeix uns diàlegs entrellaçats que exigeixen una execució mil · limètrica, naturalista sense realisme. I tant que Masó ho aconsegueix, amb la fluïda traducció d'Ernest Riera. Xicu Masó demostra que és un gran coneixedor del teatre de Pinter i cuida fins al mínim detall el treball dels seus tres intèrprets. Pocs dramaturgs com aquest demanen, exigeixen, ser representats per actors de primera. Albert Pérez (l'indigent), Carles Martínez (l'individu que l'acull) i Marc Rodríguez (el germà propietari de l'immoble) responen al repte de manera extraordinària amb un treball mesurat,  en què compten cada gest i cada paraula.


Carles Martínez, despatxa des d´una aparent senzillesa un monòleg impressionant quan recorda com va ser sotmès a electroxoc, una teràpia que l'ha convertit en una persona desvalguda, poc comunicativa i amb obsessions que no poden ser més absurdes. Viu així sota el mantell protector del seu germà. Carles Martínez emociona des de la màxima contenció amb una gestualitat i una modulació en el to de veu sorprenents.
Els tres actors contribueixen a fer possible que L'encarregat avanci amb pas decidit en una tragicomèdia d'un humor tan negre que congela el somriure i en la qual l'autor juga sempre amb l'espectador. El desenllaç de la història així ho revela, perquè qui semblava la víctima s'acaba convertint en el dolent de la pel·lícula. Ni en aquesta qüestió resulta complaent el genial dramaturg britànic.
Molt encertat el canvi dels referents geogràfics, ja que juga a favor de l'humor, l'espai escènic realista (Paco Azorín) i la il·luminació (August Viladomat).


L'escenografia forma també part del discurs: una sala plena d'andròmines, on un expert traficant dels Encants s'hi lleparia els dits, i on no hi ha cap peça que funcioni ni sigui d'utilitat, tret d'unes fustes noves per fer un cobert a fora que no arribarà mai i una estatueta de Buda, l'única que té cara i ulls i que acabarà, per això mateix, feta miques. És a dir, Harold Pinter esmicola el poc que hi ha d'aprofitable en un cau de miseria.
 L'encarregat és un dels millors Pinter que hem vist perquè penetra fins a l'arrel del text i l'absurd i es converteix en la quotidianitat de tots nosaltres. Gran teatre. Gran funció. Imprescindible

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada