dissabte, 1 de febrer de 2014

La Rosa Tatuada


Carlota Subirós ha estrenat, per primera vegada en català, La rosa tatuada de Tennesse Williams al Teatre Nacional. El text, un "cant dionisíac al plaer del món i a la bellesa de la vida", segons la directora, va ser escrit el 1949 a Barcelona pel dramaturg nord-americà, pensant en Anna Magnani com a protagonista. I si aquesta actriu té una rèplica catalana, aquesta és Clara Segura, que "s'entrega en cos i ànima" al personatge de Serafina delle Rose, una siciliana emigrada al sud dels Estats Units que es queda vídua i ha d'afrontar l'amor al marit i un dol rigorós, l'atracció per un altre home que entra a la seva vida i la pressió de l'entorn entre el purità catòlic dels italians i el comportament alliberat i sensual de la nova vida americana.   
L´obra, és plena de referències místiques, animistes o religioses (la rosa de la iconografia cristiana, la cabra com a animal tràgic i a la vegada sexual, els cants corals adults i infantils, la fetillera...) i també és farcida de fantasmes personals, com el de la filla adolescent de Serafina, una criatura de quinze anys de caràcter salvatge, segons la seva mare, a qui anomena Rosa, i que té nom i trets de semblança amb la germana real de l'autor amb qui el va unir una estreta relació, justificada per ell mateix com a no incestuosa, abans de la malaltia mental d'ella. 


Per tot això, La rosa tatuada només pot ser vista i llegida avui, segle XXI, com un testimoni d'un temps ja llunyà i d'una societat encotillada i plena de prejudicis —que em sembla que és el que no ha estalviat la directora Carlota Subirós, autora també de la traducció— tot i que conceptes com la immigració —en aquest cas la immigració italiana als Estats Units dels anys quaranta-cinquanta ambientada a l'àrea de Nova Orleans— i les seves dificultats d'integració recobren a hores d'ara un relleu especial. De fons, un sentiment que difícilment elimina el pas del temps: l'empremta de la infidelitat, tan arrelada en la cultura occidental, més enllà fins i tot de la mort, d'un dels membres de la parella. 



Si ens fixem, doncs, en la composició de l'obra observem l'atreviment que comporta l'elecció de l'escenografia, en la qual l'habitatge dels Delle Rose es materialitza com un cubicle que gira sobre si mateix i sobre el qual se sobre-impressionen imatges i colors al llarg de l'obra. Si bé aquesta aposta sorprèn per la seva audàcia artística, l'aïllament de l'habitatge sobre un escenari buit enorme fa difícil copsar el context espacial i social de l'obra, deixant-la en uns llimbs difícil de concretar per a l'espectador. A això se suma l'opció per una il·luminació de poca intensitat i l'ús de tonalitats musicals de ritme ètnic, amb l'objectiu de donar-li un toc més intimista a la representació i apel·lar a allò més emocional que portem a dins.



Clara Segura està envoltada d'una companyia que fa més de cor grec que mai i que només se n'escapa com a excepció l'altre protagonista: el senzill camioner immigrant, Alvaro Mangiacavallo (interpretat per Bruno Oro), i a qui Serafina veu de cos com la reencarnació del seu marit mort a trets, també camioner i contrabandista a hores perdudes, però reproduït en un cap i cor que qualifica de babau. Per sort, no tan babau com pot semblar, perquè Bruno Oro, modera i frena el personatge per no caure en un retrat apallassat. 


De la formació coral, cal dir que se n'escapen també David Marcé i Marta Ossó, el mariner Jack que festeja Rosa, la filla adolescent de Serafina, i que provoca que aquesta fugi de casa per donar sortida a la salvatgia que porta dins i que s'ha desfermat del tot el dia de la seva graduació a l'Institut, després del llarg temps de dol depressiu de Serafina, tancada a casa, fent feinetes de modista per a les dones del veïnat fins que descobreix la mentida que es transforma en veritat sobre la doble vida del seu marit mort.
  





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada