diumenge, 19 de maig de 2013

SPRING BREAKERS



El temps passa per a tots, encara que sembla que per a Harmony Korine, el director de la pel·lícula, s'ha aturat per complet. Prop de vint anys han passat des que signés Kids, el seu primer guió, una de les visions més radicals i pessimistes sobre la joventut dels noranta. Però amb Spring Breakers, l'únic que demostra és que en certa manera la joventut no ha canviat, encara que ens sembli pitjor, la seva visió segueix sent tan cínica i descarada com ho era quan tot just tenia vint anys, i si Spring Breakers no resulta tan angoixant com ho era Kids, és senzillament perquè si ja llavors la joventut es preocupava ben poc per tot, ara, i als ulls de Korine, ha desaparegut qualsevol indici de preocupació. Spring Breakers és una obra d'una radical posada en escena, de contingut provocatiu, un vil retrat d'una joventut on la passió pel "carpe diem" ha anat massa lluny. Una pel·lícula que parla sobre ànimes buides i aconsegueix ser tan camaleònica que fins aparenta estar tan buida com els seus protagonistes, però que sota les múltiples capes amb què està dissenyada, el resultat acaba sent molt més desesperançador que aquella brutal escena final amb la qual tancava Kids.


 Korine aposta per la completa anarquia a l'hora de plantejar la pel·lícula, se salta qualsevol norma narrativa, i simplement aposta per veure la pel·lícula passar a ulls del seu protagonistes, acostant aquesta visió a l'espectador lliure de crítiques i judicis socials. Fins i tot l'elecció de les seves actrius protagonistes es pot entendre com un cop de rebel·lia, encara que no podria ser més lògic i conseqüent. Igual que l'elecció de Cronenberg d'elegir Robert Pattinson per encarnar el protagonista de Cosmòpolis, no podia ser més encertada, Korine dóna l'oportunitat de lluir-se a protagonistes amb un gran grup de fans per treballs bastant allunyats al que el cineasta aquí proposa . Però realment l'elecció de dos "princeses" Disney com Vanessa Hudgens i Selena Gómez, a més d'Ashley Benson, estel d'ABC Family, una cosa així com l'extensió adolescent de Disney Channel, respon d'una forma assenyada a la forma que aquesta joventut renega per complet d'una infància, de la qual en certa manera encara no han sortit. Guarden el cos de princeses, però decideixen d'oblidar-se d'això en un afany per créixer a tota costa de la forma més immadura possible.
Però qui sens dubte s'erigeix
​​com a estrella de la funció és un James Franco més passat de rosca que mai. Abillat amb unes rastes i unes dents d'or, assegut a un piano cantant “Everytime” de Britney Spears, en el que és sens dubte un dels moments més bojos i macos  de la cinta. Franco fa un recital interpretatiu en la imatge del model a que la joventut vol idolatrar. El personatge de Franco ho té tot, té diners, té fama i té tota la diversió que es pugui desitjar. Ho té, exactament de la mateixa manera que aquestes noies de vint anys busquen el seu objectiu en la vida, sense preocupar-se de les conseqüències, encarnant a un mafiós al que només li preocupa viure el moment. És normal que en la seva primera trobada amb elles, caiguin rendides als seus encants. No hi ha lloc per a l'ètica, sinó per tenir el que volen, i tenir-lo ara, sense esforçar-se  com aconseguir-ho.


Korine crea una pel·lícula boja, allunyada de qualsevol norma. Una pel·lícula que des de la seva banda sonora, plena de insípids temes pop comença a dibuixar un retrat ombrívol sobre una joventut envasada al buit. Spring Breakers pot donar la sensació de ser una pel·lícula buida, de contingut nul, però ho és per voluntat pròpia, com a reflex d'allò que busca emmarcar, perquè sota d'ella hi ha una visió, si m'apuren, fins i tot més atroç i pessimista en la qual s'emmarcava la seva primera obra. Korine ho deixa clar, no és aquest jovent el problema real, si no tota aquella joventut sense valors, ni referències. Es tracta, si es vol, d'una pel·lícula menor, "un poema pop" (com el va anomenar el mateix director), un conte de fades sense moralitat, llançat a la pantalla amb l'única intenció de l'entreteniment, el riure i l'enrenou. I aquí és el seu encert. Tot el que es veu és tan perfectament irreal, tan trasbalsadorament divertit, que acaba per ser l'única realitat possible. Tan trist.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada