divendres, 17 de maig de 2013

No parlis amb estranys (fragments de memòria)



Preguntes del passat, fragments del present - De vegades resulta que quan parlem del nostre passat més recent ens adonem que, en realitat, estem parlant del nostre present. De coses que ens estan passant ara mateix. De ferides que encara estan obertes, d’històries que encara estan per tancar.  A No parlis amb estranys, Helena Tornero ens descobreix que hi ha moltes històries que aconsegueixen traspassar el garbuix del temps i que s’instal·len, obstinades, en la nostra vida. Traumes que es transmeten de generació en generació. Ferides mal tancades, tapades de mala manera perquè no es vegin, que demanen ser obertes per poder cicatritzar de manera definitiva.
Helena Tornero  amb cruesa, amb tendresa, amb humor i amb passió recull set històries simplement plantejades, set històries inacabades, confuses, aparentment inconnexes, obertes, perquè cadascú hi aporti la seva reflexió. Set vivències reals que suposen una mirada present a la memòria històrica. “Els conflictes del passat no resolts són present”, explica la directora i autora del text. Peces d’un mosaic en el qual també hi som nosaltres. Històries que obren preguntes formulades des d’un passat recent que busquen la resposta en els nostres dies.


Les diferents escenes, amb titots propis cada un d’ells…. “El bust” on s’ofereix (a un preu molt raonable) a la gent emprenyada poder insultar i cridar en la “intimitat” a un bust, per tal de descarregar les tensions que la vida real no et permet fer-ho.  ”Generacions” on s’explica les conseqüències d’un robatori infantil en plena gerra civil espanyola efectuat per una família acomodada i franquista i el seu posterior descobriment per part de la víctima ja d’adulta…. i així altres episodis desordenats en el temps, però que corresponen a la època de la guerra civil i la dictadura franquista…. “Sobre el genocidi de les formigues“. “Història grisa“, “Història d’un armari“, “història d’un metge“, “Història d’una fotografia“, “Història d’una cançó, Història d’una dona“.
Tracta de les presons, de la diferencia entre una classe social dretana i un altre rebutjada i perseguida per la seva ideologia, del rebuig de la societat pel fet d’haver estat empresonat durant el franquisme, de la possessió dels domicilis d’altre gent desposseïda de les seves propietats, per ser “comunistes”, de la soledat al final de la vida, provocada per algun dels fets abans esmentat.. per la cobdícia per continuar gaudint de propietats que no son teves… i de molts altres temes que es van viure durant la dictadura franquista.


I si les històries poden semblar no resoltes (la memòria històrica encara és lluny de ser resolta…), teatralment ho estan, i molt bé. Tornero se serveix de projeccions d’època (i actuals) per reflectir aquestes narracions que encara avui segueixen vives. Veiem fotos de la Plaça Catalunya el 1939, celebrant (encara que no ho diríem, per les cares de la gent) l’entrada de Franco a Barcelona; en una manifestació al 1976; amb els indignats al 2011…; i amb la pista de gel fa poques setmanes. O veiem una placa, recentment inaugurada, que recorda que al Corte Inglés de Diagonal hi va haver una presó de dones fins el 1955. O veiem un avi, un avi que es va fer retratar amb trajo, tot elegant… en una època trista. I també se serveix de la música, per cantar la història d’una noia que volia ser cantant, en uns anys seixanta (“o setanta…”) aparentment plens de color. I se serveix de l’humor (impagable la interpretació de Mireia Gubianas, tan real, tan creïble, tan… odiosa!) per demostrar, diu Tornero, que “l’humor ha ajudat a sobreviure a molta gent que ho ha passat molt malament”


Tots els recursos desplegats en escena fan de No parlis amb estranys una obra rodona i necessària. Calia fer aquesta observació sobre l’actualitat de la memòria històrica, calia aportar aquest punt de vista que permet trencar alguns tòpics fent mal, potser, a més d’un: “Si todos los que decís que corristeis delante de los grises hubierais corrido delante de los grises, ese señor no habría muerto en la cama”, es diu a l’obra. I molts dels que hi eren, segur, a la foto de la Plaça Catalunya el 1976, resulta que el 2011 ja no hi eren; estaven… al Parlament











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada