PÀTRIA

Miquel Raventós, un experimentat periodista que des de la televisió pública fa entrevistes a polítics i que durant un debat explota i acaba literalment cagant-se en tots els seus convidats per acabar aixecant-se i cridar els ciutadans a mobilitzar-se  i a sortir al carrer per fer sentir la seva veu i reclamar la independència. Aquest discurs encén el poble i l’exalça ell com a líder carismàtic. Així farà el salt a la política per proclamar-se com el candidat polític independentista amb més suport popular. Aquesta seria la trama principal, però sempre hi ha d´altres trames subjacents, que es barregen en la principal i que l'alteren. Perquè al final, darrere d'un líder hi ha una història personal, una família, un passat que sempre acaba entrant en joc, i en política encara més.
I és que l'explosió contestatària de Raventós no és gratuïta. Minuts abans del debat, parla per telèfon amb la seva dona qui li comunica la mort prematura de la seva mare i el seu últim missatge, "Miquel, sigues l'home que el teu pare no va saber ser". Aquestes paraules comporten diferents interpretacions, però per a Raventós només vol dir una cosa. I és que el seu pare, que va morir en intentar atemptar contra Franco, serà la figura omnipotent amb la qual, ajudat per la seva assessora política, muntarà gran part del seu discurs polític. Però aquesta frase amaga molta més història i es descobreix en una altra trama on es barregen la pintura abstracta de Mark Rothko, un fill amb la síndrome d'Asperger, i una visita del passat.

Pàtria, disfressada de thriller, és molt més que una història al·legòrica sobre la independència. No sabem què va ser el primer que va pensar Casanovas per escriure l'obra, però es va inspirar en el tòpic. Els polítics menteixen. Exerceixen la mentida per als seus propis beneficis. I la mentida sempre ha estat una eina dramatúrgica magnífica per construir un bon relat. I així juga Pàtria. La mentida, l'ocultació de fets rellevants, les mitges veritats, repercuteixen en els personatges deparant sorpreses que ni ells ni el mateix espectador s'espera i accelerant la trama fins a un final al cim de la muntanya. L'autor català és un primera espasa de la dramatúrgia catalana i ho és també per saber dotar a les seves estructures narratives del llenguatge audiovisual en el qual estem submergits dia i nit. Així ho defineix diversos detalls. Primer, l'estructura narrativa de thriller, començant per gairebé al final i reconstruint la història mitjançant flashbacks. Segon, l'ús del vídeo per apuntar el canvi d'escena i escenari, per sobreescriure missatges de twiter o de mòbil, i fins i tot per impactar amb els títols de crèdits. Tercer, els referents catòdics que de manera directa o indirecta decideix influir per construir els seus personatges. Així apareix un presentador amb ulleres de pasta que llança monòlegs tal com ho faria Buenafuente, o descobrim que Raventós és un èmul d'Edward R. Murrow, aquell presentador que es va enfrontar el senador McCarthy,la història del qual George Clooney tan bé va saber presentar amb la pel·lícula Bona nit i bona sort. No és intranscendent que Raventós acabi el seu discurs televisiu amb un Bona nit i llibertat.

Històries entrellaçades, escenes simultànies, flashbacks (i fins i tot onírics), tot armat amb un cert artifici redimit per una teatralitat desbordant i un ritme incansable: dues hores i mitja que no ho semblen. Gairebé no hi ha escenografia: quatre taules, algunes cadires. A excepció de Francesc Orella, que encarna Raventós, els seus companys de repartiment (Àlex Casanovas, Lluïsa Castell, Fermí Reixach, David Marcé, Rosa Vila) es multipliquen en una vintena de personatges: tots, començant per un Orella descomunal, fan un treball formidable, però m'agradaria destacar el poderós retorn de Fermí Reixach i la intepretació de David Marcé, cada vegada millor actor, que en el rol del fill construeix un perfil aspergerià d'orfebreria.
En el terç final convergeixen, totes les trames, i en un diàleg entre l'heroi indecís i un personatge la identitat del qual no revelarem aquí es confronten conceptes suculents: un postula la pàtria com una barreja de territori i sentimentalitat, l'altre, artista, no creu en una altra pàtria que a la de l'art mateix. I es lliga, per fi, la inquietant noció de mentida al servei d'una veritat "superior", molt en la línia del tema del traïdor i l'heroi. El colofó

​​de Pàtria no complaurà a cap dels dos bàndols en conflicte: en aquesta brechtiana ambigüitat rau la seva valentia i la seva força dialèctica. O, més ben dit, dramàtica.