De óxido y hueso

Jacques Audiard ens tenia molt ben acostumats amb els seus personals films
de sèrie negra plantejats de molt diferents maneres, de la història de venjança i coneixement de Regarde els hommes tomber al relat carcerari d'Un profeta, passant per l'exposició d'una conducta heroica inventada a Un heroi molt discret, el drama criminal farcit d'elements de thriller psicològic entre personatges contraposats de Sud mes Lèvres, i la reescriptura d'un excel·lent thriller de James Toback (Melodía para un asesinato) a la també esplèndida De latir mi corazón se ha parado.
Amb De óxido y hueso  (De rouille et d´os, suggerent i enigmàtic títol), Audiard dóna un considerable gir, deixa de banda qualsevol tipus d'intriga criminal o derivats -encara que el protagonista masculí del film (Matthias Schoenaerts) podria molt bé participar d'algunes de les cintes precedents del director-, se sotmet als designis del star system francès (presència de Marion Cotillard) i bascula entre el melodrama social i el romanç turbulent sense acabar de decantar-se per cap de les dues opcions.

Marion Cotillard

De óxido y hueso s'enfronta de nou a dos personatges oposats a partir d'una tragèdia individual. La dona que encarna Cotillard treballa com a entrenadora d'orques en un parc aquàtic. Durant un dels espectacles pateix un dramàtic accident, perd les dues cames a l'altura dels genolls i ha d'aprendre a caminar, i a viure, amb pròtesis La improbable trobada entre aquesta bèstia, desarrelat i marginal, sense treball i sense diners , i que també ha d'aprendre a viure d'una altra manera a partir del moment en què s'encarrega de la cura del seu fill de cinc anys., i l’epicúria Stéphanie només podria passar com Audiard apunta, després de l'accident atroç en el qual ella perd les ganes de viure. Dos personatges incapacitats i sols que, com la bella i la bèstia, mai s´haguessin volgut estimar de no haver-se vist tancats en un castell abandonat. Només que aquí no està del tot clar qui és la bella i qui és la bèstia, potser ho siguin a parts iguals com tot ésser humà, i l'única cosa que sabem és que els dos necessiten alguna cosa que l'altre té: ella, les ganes de viure d'ell, ell, estimar-la.

Encontres i desencontres. Quan es coneixen, ell no és ningú i ella gaudeix de certa estabilitat. Quan es retroben, ell comença a entreveure un lloc al món i ella ja no és, ja no pot ser, el que era, sumida en el caos i la depressió. Les pròtesis poden rovellar-se  com es rovellen, víctimes del rovell del temps, les emocions i les relacions. Però l'os es manté ferm. Aquesta sembla ser la lògica dels esdeveniments i el punt de vista del director en relació al personatge de Cotillard, qui acaba perdonant l'orca que li va amputar les cames en un bell pla alentit que sembla aliè a la resta del relat.

Matthias Schoenaerts

Però per arribar a expressar aquest punt de vista, Audiard dóna massa voltes, adorna la història amb elements innecessaris, se sotmet a l'obligat tour de force de "estrella cinematogràfica encarnant un personatge amb limitacions físiques" i filma moments impensablement previsibles en la seva filmografia.
El que el director pretén -i que aconsegueix en bona mesura gràcies al magnífic treball dels seus dos actors- és establir una mena de simetria inversa entre els cossos: a mesura que ell es castiga físicament i es animalitza, ella es reconstrueix i es retroba amb la humanitat perduda. Així mateix, resulta inevitable intuir que la mirada de Audiard està matisada per cert fetitxisme retorçat: hi ha alguna cosa intrínsecament morbosa en aquestes escenes de sexe que mostren Matthias Schoenaerts abalançant-se entre les cames de Marion Cotillard, amputades per la tecnologia, i agafar una cuixa que no s'estén a un genoll i a un peu. Tanmateix, són imatges plenes de tendresa i sensualitat,
El d´Audiard és un conte de fades fosc. Els seus protagonistes s´han d'enamorar únicament de la veritat de l'altre, amb honestedat i generositat i assumint les seves profundes faltes i abismes, els llops salvatges que udolant els envolten. Pot una història d'amor ser bella i no tenir romanç? És que no és això l'amor veritable?