AUGUST STRINDBERG: El llegat d´un geni

M'ha acompanyat tota la vida: ho he estimat, l'he odiat i he llançat els llibres contra la paret. L'únic que no he pogut fer mai és desfer-me d'ell "va dir Ingmar Bergman sobre August Strindberg. Avui fa 100 anys, un 15 de maig de 1912, va morir el suec Strindberg, un dels més grans genis de la literatura contemporània. El seu país natal ha decidit celebrar en gran el centenari del narrador i dramaturg qui, per a molts, és el millor escriptor que ha donat Suècia. És moment de trobar algunes de les seves obres (com Inferno, editada per Acantilado, La senyoreta Júlia, El pare o El pelicà) i de veure alguna de les adaptacions cinematogràfiques dels seus drames (La senyoreta Júlia del cineasta Mikes Figgis és estupenda).

Diu la nota d'Elsa Fernández-Santos a "El País":

 La por i la ira d'August Strindberg van acabar el 15 de maig de 1912, ara fa un segle. Aquell dia, un càncer d'estómac posava fi a la vida d'un escriptor que, tot i els tortuosos focs creuats del seu caràcter, va construir una obra que el converteix no només en un tità de la literatura nòrdica sinó en un dels pares indiscutibles del teatre modern. Temorós de tot, i tot i no creure mai en res, va demanar que l'enterressin amb una Bíblia sobre el pit. "Salve creu, única esperança", van ser les seves últimes paraules. Tenia 62 anys i vivia reclòs a casa, gairebé sense rebre visites, assetjat per l'esquizofrènia que va marcar no només la seva vida sinó també la seva obra.

La seva personalitat era trencadissa i malalta, la hipersensibilitat flagel·la la seva infantesa i joventut, i la seva vida adulta va ser la d'un home d´un temperament tan vehement com insegur. En Genio artístico y locura (Acantilado), Karl Jaspers estudia el cas documentat i recolzat en els seus propis textos. En Inferno, Strindberg tampoc va estalviar detalls. L'alienació no li va impedir construir una obra prolífica i dispar: pintor, fotògraf, dramaturg ... Ingmar Bergman, que va portar a escena les seves obres fins a 30 vegades, va dir que llegir-lo li agradava tant com escoltar música. El seu suec, afirmava el director de Persona, és incomparable. També ho eren la seva ràbia - "i jo l'entenia", va confessar el cineasta. És difícil no veure la connexió entre aquests dos tòtems de la cultura sueca.

“Senzillament, és el millor escriptor suec de la història", afirma Jesús Pardo de Santayana, traductor a l'espanyol de tot el seu teatre contemporani i de la seva demolidora novel·la de joventut El salón rojo (Acantilado). “Va internacionalitzar el suec, que abans d'ell només era un idioma pintoresc d'un país escandinau,  i poca cosa més. Però Strindberg ho va canviar tot. Va posar a Suècia al mapa de la cultura europea.  Paradoxalment, el gran home de les lletres sueques mai va obtenir el Premi Nobel: "Vivia envoltat de gent amb qui havia renyit. Era superior a tots els altres, i ho sabien, però va ser una figura molt incòmoda.. Vivia en contraposició als altres però sobretot a si mateix ".

Llegat teatral de Strindberg

La versatilitat de Strindberg sorprèn. Va conrear la major part dels gèneres. A més de ser un innovador en el drama i la prosa, va ser poeta, pintor i fotògraf, i fins sinòleg. En més de quatre dècades, Strindberg va produir unes 120 obres, prop de la meitat d'elles drames. També va publicar nombrosos articles en periòdics i va escriure assajos científics i milers de cartes.
Strindberg és conegut principalment com a dramaturg, i els seus drames segueixen representant-se en les escenes de tot el món.. A la Xina, per exemple, es va celebrar el 2005 un important festival Strindberg, i en l'estiu de 2011 es va muntar a Beijing el seu drama El pelicà.
Pel que fa a Catalunya el 1985 es va estrenar per primer cop La Senyoreta Júlia al Teatre Lliure interpretada per Anna Lizaran i Lluís Homar, i El pare al 1996 dirigida per Pere Planella en el mateix Lliure. Més tard una reposició de la Senyoreta Júlia el 2003 a la Sala Muntaner dirigida per Carol López.

Sempre hi ha un aspecte del caràcter de Strindberg- des de l’iracund polemista sociopolític fins l'escriptor psicològicament introspectiu- que s'adequa a l'esperit predominant i al clima intel·lectual de cada època. Les seves idees sobre la moral, les classes socials, les estructures de poder i la política familiar conserven la seva pertinença fins avui. La inesgotable lluita per la llibertat d'idees i d'expressió, que va sostenir tota la seva vida, és més important que mai en una època en què preval la censura en molts països.

 Mentre que altres obres literàries poden semblar obsoletes, en les seves obres Strindberg va emprar un llenguatge quotidià, i avui els seus textos donen la sensació de ser notablement moderns.

La seva perdurable atracció s'explica en part per la seva turbulenta vida privada, entre altres coses per ser ella part integrant de la seva obra.

És difícil separar la vida de Strindberg de la seva obra.. Ell considerava que l'obra d'un escriptor reflectia la seva vida .El seu desenvolupament literari va seguir els meandres de la seva vida privada, incloses les crisis de les seves ruptures conjugals i les controvèrsies polítiques.

Els drames de Strindberg han influït en escriptors i directors de teatre, inclosos Edward Albee, Tennessee Williams, Franz Kafka, Eugene O'Neill i Ingmar Bergman, per esmentar alguns.

Diversos dels drames de Strindberg van ser estrenats a Dinamarca, Alemanya o Àustria. Tan sols després que fos acollit als països de llengua alemanya,  Suècia va manifestar interès per ell.

Strindberg era un cosmopolita.Va passar un terç de la seva vida a Alemanya, França, Suïssa, Dinamarca i Àustria, on va poder absorbir diverses tendències intel·lectuals.. Diverses obres seves van ser escrites en francès. Com va dir en una ocasió:
"Primer he de ser europeu, abans que la meva paraula es tingui en compte a Suècia!" Strindberg considerava seus drames com el seu principal mitjà d'expressió. Va escriure uns 60, de diversos gèneres i estils. Cap altre dramaturg dels últims 100 anys ha estat tan innovador en tants gèneres diferents.

Mural a Estocolm

Drames històrics

 La major part dels treballs primerencs de Strindberg van ser drames històrics: un gènere que era popular a finals del segle XIX, i al qual l'autor tornaria moltes vegades en els seus anys d'activitat literària. En ell van influir les obres de Shakespeare, en particular els seus personatges de matisos psicològics. Després d'alguns drames que no van suscitar interès, inclosos El lliurepensador (1869) i A Roma (1870), Strindberg va aconseguir el seu primer triomf de dramaturg el 1881, amb l'estrena del Mestre Olof,  que havia revisat diverses vegades des de la primera versió, de 1872. En aquesta obra, Strindberg, sota la influència de Goethe, entre altres autors, va decidir trencar amb totes les convencions dramàtiques, com la forma en vers i l'estil declamatori en l'actuació. En canvi, va recórrer a diversos ambients i al diàleg col·loquial. El drama, que tracta del reformador protestant Olaus Petri, va ser aclamat pel seu realisme psicològic, que constituïa una novetat en una època en què en els drames predominava la descripció idealista dels personatges. En aquest gènere Strindberg va crear vuit drames sobre monarques suecs.

Drames naturalistes

El naturalisme en el teatre va sorgir com a força important a finals de la dècada de 1880-90, amb Strindberg com a exponent destacat en aquesta tendència. El seu triomf internacional va ser pels seus grans drames naturalistes: El pare (1887), La senyoreta Júlia (1888). i Creditors (1889).

Strindberg va ser un precursor en el drama en un acte.Va crear la primera peça naturalista, La senyoreta Júlia, que va ser un escàndol per als seus contemporanis. En el prefaci va establir els criteris d'un drama naturalista: havia de ser nu i proper a la realitat, no havia de tenir cap trama fabricada, ni divisió entre els actes, ni cap paisatge dibuixat, i els personatges havien de ser multidimensionals.

Els drames naturalistes de Strindberg estan impregnats d'idees darwinianes i nietzscheanes: presenten la lluita entre els forts i els febles, i moltes vegades entre els sexes.A El pare, la dona tracta de fer creure al seu cònjuge que és boig, mentre que a La senyoreta Júlia, el més representat dels seus drames, la lluita de poder es desenvolupa a diversos nivells: entre diferents classes socials i entre un home i una dona. En aquest drama de cambra, l'aristòcrata Senyoreta Júlia és seduïda i manipulada fins al suïcidi per l'ambiciós criat Jean. Altres drames naturalistes de Strindberg són La més forta i El pària (ambdós de 1888-1889), que descriuen, respectivament, les lluites entre dues dones i entre dos homes. La dansa de la mort (1900) és una de les més fosques descripcions del matrimoni que va produir la ploma de Strindberg: alternant el naturalisme amb seqüències gairebé oníriques.

Drames de fantasia

Contrasten fortament amb els drames realistes de Strindberg seves peces  oníriques, drames al·legòrics amb elements de fantasia. El primer d'aquest gènere que va escriure Strindberg va ser Viatge de Pere l'afortunat (1882), molt probablement inspirat en el Peer Gynt d'Ibsen Altres drames amb elements fantàstics són Simoom (1889) i Les claus del regne celestial (1892).

La trilogia Camí a Damasc (1898-1904) va ser escrita cap al final de la crisi de Inferno, i descriu el camí de Strindberg cap a la reconciliació i la seva conversió al cristianisme. Pel que fa a la forma, aquest drama va obrir noves vies: la realitat i els somnis estan entrellaçats amb el motiu d'un doble i escenes oníriques surrealistes.

A El somni (1901), Strindberg porta més lluny encara els elements experimentals de Camí a Damasc. La trama se centra en la filla del déu Indra, que baixa a la Terra. D'aquest drama prové una de les frases més conegudes de Strindberg: "No és fàcil ser un humà!". Strindberg es va referir en el prefaci a l'estructura inusual del drama:

El temps i l'espai no existeixen: la imaginació gira, teixint noves estructures a partir d'un vague fonament de realitat: una barreja de memòries, experiències, associacions lliures, absurditats i improvisacions.

Els personatges es divideixen, es dobleguen, es multipliquen, s'evaporen, es condensen, es dissolen i es fusionen. Però tots són regits per una consciència: la del que somia. Per a ell no hi ha secrets, no hi ha incoherències ni escrúpols ni lleis.

Serveixi aquest humil homenatge a un dels grans de tots els temps de la literatura dramàtica i un dels precursors del teatre contemporani en el centenari de la seva mort.