dijous, 21 de gener de 2016

DAVID BOWIE



Primer va venir Elvis. Ell va afegir els cops de cintura a un món en blanc i negre. I, després, va arribar Bowie i a l'entrecuix li va afegir neurones. Aquesta és la seva gran aportació: la intel·ligència, la visió europea a una música eminentment nord-americana. Bowie es va adonar que la reflexió podia ser una eina molt poderosa i que, ben emprada i aplicada a la música, podia transformar, no només el rock and roll, sinó la vida mateixa. David Bowie mai es va conformar, sempre va voler més, i era ràpid, voraç, cerebral, intuïtiu i, gràcies a aquesta força, mai va deixar d'aprendre, llegir, anar a museus, viatjar i estrènyer llaços amb músics diferents. Era una cosa més que un camí i una llum.

Ell tenia la clau i l'oferia als altres perquè tots poguessin obrir les seves pròpies portes. Per això ha estat l'artista més influent. Potser fins i tot més que els Beatles. Gràcies a ell molts com jo, joves, vam tenir notícies de Nietzsche, el So Filadelphia, les estratègies obliqües, Murnau, Steve Reich, Judy Garland, els primers Bee Gees, i fins el Llop de Prokofiev. David Bowie és l'artista postmodern per antonomàsia. Amb ell es van difuminar els límits i va deixar d'haver fronteres fixes i permanents. Era mim, un gran seductor i, per descomptat, també va pertànyer a la subcultura mod. Tot molt intens i molt ràpid, canviant de pell o, més aviat, posant-se una sobre una altra.

Després d'aterrar des d'un plat volador com Ziggy Stardust, va voler ser (i va ser) negre, molt negre, pur soul embolicat en pols blanc per no descansar. Litres de llet per sobreviure. També va ser (o més aviat, ho va semblar) filofeixista, atret per l'estètica nazi i, sobretot, pel captivador domini de Hitler sobre les masses. Un bon exemple per a les grans audiències. Era tot alhora, no una cosa i després una altra. Canvia de roba, de pentinat i també de ciutat. Així va ser novaiorquès, angelí, una mica japonès, suís de residència i francès de modals però, per inspirar-se seriosament, va necessitar el Berlín del mur, mentre a Anglaterra esclatava el punk del que ell és una mica pare també. Era tot, l'artista total, no se li resistia cap gènere i era popular i underground alhora.


És més, podia freqüentar la companyia de Room Haag, una transsexual molt popular en el món nocturn berlinès, però al mateix temps era un pare estricte i responsable; tant, que la custòdia de Zowie (després Duncan Jones) la hi van donar a ell i no a la seva mare, Angie. Era un cantant que semblava un actor, un vocalista enormement dotat que adorava la creació en l'estudi. Es tracta d'un artista de primera que tenia un coneixement exhaustiu del seu ofici amb domini complet en la sort de la composició. Un gran music que donava moltíssima importància a l'aspecte visual i, no obstant això, mai va desatendre els textos. Tot fregava l'excel·lent: les cançons, el so, la imatge, els vídeos, els directes.


Què és el més important en Bowie? Que la seva forma d'embolcallar la música (tan rellevant com el contingut) permet que la seva obra es llegeixi de múltiples maneres, per exemple, en facetes separades: com a icona de la moda, intèrpret, transgressor i revolucionari bisexual, productor, estrella o compositor. Però també com un tot on cada part es realça gràcies a les altres. Així, un videoclip ofereix una narrativa diferent a una cançó que no té suport visual i en un concert poden sonar les mateixes cançons que en un disc, però estan explicades d'una altra manera, amb un altre ordre. El que fa Bowie és explicar moltes coses de moltes maneres diferents, de manera que la seva obra es multiplica exponencialment en diverses direccions.


Per això la seva obra és tan poderosa, perquè està a tot arreu atès que, a més, té les seves arrels en moltes pàtries sense que això li generi -ni a ell ni al seu públic- cap conflicte d'identitat. Bowie és el que vol ser. Inventant-se a si mateix, decideix el seu propi destí musical i personal i el seu origen és el que ell tria, al marge del seu primer amor pel jazz i la generació beat, passions inculcades pel seu germanastre. A partir d'ell, res en el món de l'espectacle ha estat igual. Ningú pot fer com si Bowie no hagués existit. Els seus trucs, els seus canvis de pentinat, les portades, els coquetejos amb el cinema, les declaracions, els contes per a nens, la rendibilitat de l'escàndol, la seva visió del negoci, la relació amb la xarxa, la seva capacitat per descobrir nous talents, tot això és pur Bowie i ho veiem, per exemple, en Madonna i les seves hereves, que són filles no confesses de Bowie.


Crida molt l´atenció que Bowie sigui tots els seus personatges a la vegada i que mai deixi de ser personal, el que no és gens fàcil. Això només està a l'abast dels més grans i Bowie, sens dubte, ho és. Però és que Bowie, en el fons, reprèn la música on els Beatles la van deixar. Si la dècada dels Fab Four van ser els als seixanta, amb aquest punt somiador i col·laboratiu, no és estrany que els setanta siguin la dècada d'un solista, Bowie, que no deixa de ser dels quatre Beatles en un: el virtuós, la icona, el seriós i el divertit. Tot en un.


Fins en això Bowie és inclassificable. Sent un solista, la seva capacitat de col·laborar amb altres persones i formar equips sorprenents és única. De fet, gran part de la seva carrera es la deu a la seva habilitat per ajuntar talents i treure'n el màxim rendiment. Així és David. D'una mà va amb la seva amiga transsexual i amb l'altra porta el seu fill a l'escola. A la caràtula dels discos ve el seu nom, però dins sonen moltes persones. Novaiorquès i britànic, és, amb Elvis, el solista més brillant de la història del rock, el qual va fer una segona revolució musical. Aquest petit homenatge a un dels grans en el moment del seu comiat definitiu. GRÀCIES BOWIE!!!!!












Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada