dijous, 9 d’abril de 2015

Inherent Vice (Puro Vicio)


Potser Paul Thomas Anderson sigui, ara mateix, el cineasta més radical de Hollywood, amb el permís de James Gray. Qui gosaria en aquestes terres, per exemple, filmar una trilogia sobre els Estats Units com la que formen Pozos de ambición, The Master i aquesta Puro vicio que ens ocupa? I no ho dic únicament per l'abast ideològic, conceptual, que formen aquestes tres pel·lícules sinó també per la seva ambició formal, pels nivells d'invenció estètica que arriben a assolir. En aquest sentit, si Pozos de ambición era una recreació del gran relat clàssic americà, i alhora la seva crítica, i si The Master proposava una revisió de la postguerra entesa com l'inici d'un somni capitalista més aviat dubtós, Puro vicio investiga els anys 70 per destapar el que van tenir d'al·lucinació, de narcòtic gairebé letal per a tota una generació. 


El punt de partida és clàssic: un detectiu desencantat (Joaquin Phoenix, en un altre dels seus personatges 'outrés') investiga diversos casos a Los Angeles post-maig del 68, el que permet que la pel·lícula es mogui en diferents ambients. No és això el més interessant, però, sinó el fet que, a mesura que avança, Phoenix es veu perdut en un territori cada vegada més nebulós, i que les seves troballes el porten a la conclusió que tot s'ha tornat indesxifrable. Per descomptat, Anderson ens fa pensar aquí al Robert Altman de El largo adiós o al Arthur Penn de La noche se mueve, dos clàssics dels 70 que ja investigaven aquests camins. 


Però Puro vicio va més enllà. Perquè no només vol certificar la fi del mite del detectiu en un univers progressivament opac, sinó que trasllada aquesta idea a la posada en escena, que fa del film una mena de viatge cap al no res, cap a l'abstracció de les formes, cap a la dissolució de les imatges. Al territori del cinema nord-americà comercial, ningú havia arribat tan lluny des de feia molt, molt de temps. Política, diners i sexe, tot és poder en aquesta pseudocomedia, radiografia calenta de les baixes passions que en el seu extrem humorístic apunta El gran Lebowski, i de vegades ens deixa amb ganes de més Nota, però que oscil·la com un pèndol fins a la negació del somni americà, el de Kennedy, i els que van guanyar la guerra però també el de la democràcia capitalista. 


PT Anderson potser no ha fet la seva pel·lícula més rodona, però sí que ha aconseguit que aquesta obra cinematogràfica no s'assembli a res. I per això, a més de recolzar en una banda sonora incontestable, de rastrejar el pati de darrere de la Costa Oest somiada per Don Draper, d'arribar al clímax en una escena de sexe més potent que la càrrega de la brigada lleugera i de ballar entre la paròdia i l'homenatge, entre el cultista i el descregut del noir; compta amb el millor home per al treball. Joaquin Phoenix està genial, deixa les tòpiques interpretacions al·lucinògenes de Johnny Depp a l'altura dels  mals somnis, i torna a seduir-nos amb una borratxera de destresa, d'enginy, de desimboltura aplicada a un text. La seva llibreta d'investigador privat ens marca el camí. Només els seus porros alleugen la caiguda de l'imperi nord-americà.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada