dimarts, 2 de juliol de 2013

Solfatara


Avís per a espectadors: Les persones som com volcans. Algunes entren en erupció. Altres romanen inactives pels segles dels segles. En aquell temps, anem a posar-nos a prop i així ens impregnarem amb molt de gust de la lava escènica de la companyia "Atresbandes". Perquè el seu espectacle (forjat a Can Felipa de Barcelona, ​​exquisidament abrillantat a Birmingham i Kosovo i ara d'enhorabona a la Sala Beckett) és vibrant, ocurrent i elegant.
Fresc, imaginatiu, ben lligat i amb un gran nivell interpretatiu, aquest Solfatara té la virtut d’un teatre directe, sorprenent, malgrat que a la fi la temàtica sigui tan convencional com la d’una parella que no té res a dir-se. O precisament per això, perquè treure suc d’una situació tan conreada demostra el poder de creativitat d’aquesta jove companyia. Per a mi, la gran troballa de l’espectacle és el tercer personatge. Una mena de subconscient, d’alter ego que no es limita a ser la veu del que la parella calla sinó que va més enllà: pren decisions per ell mateix i els  manipula com si fossin titelles, no sempre amb bones maneres. En realitat, encaputxat com un terrorista, és alguna cosa més que una veu de la consciència. Vull dir que ve a ser la solfatara del títol, aquella emanació sulfurosa que de tant en tant deixen anar els volcans,  i que cremen, que poden fer mal.


Saben jugar en l'espai. El seu entusiasme és contagiós i, a més, com tenen aquest carisma difícil de trobar, a l'instant de presentar-se ja volem anar-nos a l casa seva. Encara que poc després ens donin amb la porta als nassos. Tot i que la trama s'esgoti als pocs minuts. Tampoc és impediment que allarguin alguns gags fins a la sacietat (de tant sentir parlar del milfulles, no només l’olorem  sinó que s'ha convertit en un dels nostres plats favorits, i l'escena del sopar en què els amfitrions no tenen res a oferir als seus convidats ens proporciona una digestió lleugera i deliciosa).
La història de Solfatara és més o menys la de sempre: Si tens parella, no cal que te l'expliqui. Si no la tens, agafaràs apunts. En qualsevol cas, quan entre tu (un  Miquel Segòvia dinàmic, àgil, encantador) i l'altre (Mònica Almirall versàtil, traient les ungles per patir després indefensa) s'interposa el teu subconscient (espurnejant Albert Pérez Hidalgo, que no només no reprimeix el seu talent còmic sinó que el realça), emergeix triomfal el triangle amorós més irònic.

Perquè els tres actors se situen en estat de gràcia gairebé permanent. I passen des de la comèdia a la tragèdia, de l´humor absurd a la violència domèstica amb una frescor molt inquietant. Les seves mans es creuen, els seus llavis es colpegen, els seus cossos són plural exemplar quan entren en contacte. I ens injecten una vitalitat poc habitual. La seva expressivitat gestual és gairebé mil·limètrica. El seu discurs, precís. I la bellesa que construeixen (el moment en què un d'ells toca un piano aparegut després d'una cortina de fum és commovedor), bell cràter al que ens aboquem  generosament.
A la fi, les coses no canviaran gaire per aquesta parella avorrida del principi al final, però com a espectadors haurem assistit a un enginyós joc teatral que posa en valor tots el recursos dramàtics que fa servir, des del gest fins a la paraula passant per les acotacions amb pantalla. No hi sobra res i tot té la seva funció. Una sincera felicitació, doncs, per a Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia, intèrprets i creadors,  i una recomanació imprescindible per a tots els espectadors curiosos.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada