dimecres, 6 de març de 2013

Bestias del sur salvaje



L'ampliació en la categoria dels Oscar a la millor pel·lícula ha suposat de fet, en aquesta edició, un enriquiment en la proposta cinematogràfica dels nominats, amb la inclusió de pel·lícules i directors imprevistos en altres temps, com ara el cas de Michael Haneke, David O. Russell o del debutant Benh Zeitlin, qui sorprèn amb aquesta pel·lícula ambientada en una precària comunitat del Sud de Louisiana, i protagonitzada per una joveníssima Quvenzhané Wallis. Narrada des de l'òptica i la consciència de la nena Hushpuppy, Bestias del sur salvaje desenvolupa en clau de realisme màgic un duel patern-filial, però ho fa defugint del miserabilisme que se li pressuposa temàtica i contextualment, exaltant la generositat i la grandesa d'esperit d'uns éssers humans tan mítics com les bèsties prehistòriques que la imaginació de la nena ressuscita. A més d'impregnar amb les seves imatges apocalíptiques i poderoses, Bestias del sur salvaje reivindica, com també a la seva manera ho han fet Quentin Tarantino, amb Django desencadenado, o Steven Spielberg, a Lincoln, el vitalisme i l'oportunitat de l'alternativa austral (o el que és el mateix, del Sud, en tots els seus significats).


Si us dic que Bestias del sur salvaje té com a protagonista una nena - meravellosa Quvenzhané Wallis- de tot just sis anys, una nena en mans d'un pare borratxo i cridaner, una criatura sense mare, pràcticament abandonada, si els explico tot això, els estic donant les dades més sòrdides de la història que explica el film de Benh Zeitlin. Si afegeixo, a més, que el relat transcorre en una mena de món postapocalíptic, desolat després d'una mena de diluvi universal, un món inundat, separat de la civilització per una espècie de mur de contenció, vagament situat al sud dels Estats Units, allà on el Katrina va imposar la seva llei d'aigua i destrucció, segueixo subministrant veritats, dades....
Les bèsties de Zeitlin no són tant els “monstres” que persegueixen Hushpuppy com els propis habitants de The Bathtub: el director els retrata com a éssers independents i lliures, que no segueixen normes, profundament feliços i convençuts de la seva tria vital allunyada dels luxes i de la seguretat. Són persones que s’ajuden els uns als altres, que es preocupen de compartir el poc que tenen i que sobreviuen junts, d’una manera completament diferent a com vivim en la nostra societat, donant l’esquena al del costat.
A més aquests protagonistes són uns asocials radicals, instal·lats on la marginalitat es troba amb la pobresa i l'alcohol -que s'acosten molt poc o gens a la veritat més profunda d'aquesta pel·lícula màgica, inesperada, de una bellesa captivadora. Bestias del sur salvaje és un miracle. Sorgeix on el caos és forma de vida. Allà on el terror d'una existència en precari es transformen en un cant a la llibertat. El miracle ho aconsegueix la mirada compassiva i, per moments poètica, de Benh Zeitlin, el director. Capaç de derrotar els terrors quotidians amb una càmera a les mans (literalment) llista per atrapar moments. Cambra mòbil, inquieta, que es passeja per on viuen els monstres.


Hushpuppy diu en un moment de la pel·lícula: “sóc una petita peça en un univers molt gran i això està bé”. La història ens parla del paper que tots tenim en l’univers, grans o petits, dèbils o poderosos, rics o pobres, convidant-nos a parar atenció a allò que realment importa, com ha de fer la protagonista al llarg de la història. El director reivindica una forma de viure en contacte directe amb la natura, que s’estima el que l’envolta i que agraeix el que té, però no per això deixa de representar els desavantatges d’aquesta vida, construint al final un retrat sincer i emocionat d’aquest petit micro-univers.
Davant d´aquest univers s'erigeix ​​la força d'aquesta nena d'Oscar: la nena Wallis, amb la seva ràbia i el seu orgull. Ella creix (i es creix) en un món de realisme brut amb gruix màgic de Macondo. Seductora que mentre juga entre cadàvers d'animals i misèria, descobreix que tot està connectat amb tot. I que val la pena seguir.
La pel·lícula és una preciosa i punyent faula sobre el descobriment prematur del dolor i una encesa defensa de la llibertat personal fins i tot (he aquí el punt més valent del film) quan frega la bogeria.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada