dilluns, 18 de febrer de 2013

QUARTET



Heiner Müler és un autor que provoca en mi una gran seducció per les imatges que em suggereixen les seves obres, i perquè les seves propostes són innovadores, valentes, carregades de simbolisme i rabiosament contemporànies. Quan vaig llegir  Quartet versió de la novel·la de Choderlos de Laclos (1782) Les laisons dangereuses. Només dos actors donen cabuda a diverses veus, les d´ells mateixos i les de les seves víctimes. Decadent, retorçat, torturat, trist i dolorós, l’autor pren les convencions de la narració més aristocràtica per parlar-nos de la relació profunda entre sexe i poder, entre vida i mort. Quartet, representada per primera vegada a Catalunya fa vint anys per Anna Lizarán i Lluís Homar al Lliure, ha tornat a la cartellera barcelonina, després d´un altre muntatge més recent de Jordi Prat i Coll a la sala Àtrium, de la mà de Konrad Zschiedrich amb ni més ni menys que una altra fundadora del Lliure com la Marquesa de Merteuil, Muntsa Alcañiz, i Mingo Ràfols en el paper de Valmont, els dos únics personatges que Müller pren de la novel·la . En la seva sintètica peça, tots dos es retroben un temps després de la seva intensa relació i parlen del seu passat, recordant les seves conquestes -personatges en què es desdoblen-, i del seu present, sent aquest el període en que el dramaturg situa la peça: entre les vigílies de la Revolució Francesa i les ruïnes d'una hipotètica Tercera Guerra Mundial. El format epistolar de Les Amistats Perilloses, la malícia, la venjança i la frivolitat que exhibeix la parella protagonista es converteixen en la peça de Müller en una reflexió sobre la relació entre els sexes, i entre la matèria i la consciència, però també sobre el teatre i la representació; del tractat de seducció sexual de Laclos passem a una espècie de dansa verbal i barroca de persuasió i de destrucció que pot costar seguir.


Si alguna cosa vam aprendre de la complexa relació entre la marquesa de Merteuil i el vescomte de Valmont és que desfer-se de la doble moral de la societat en què vivim requereix molt més esforç del que imaginem. En el cas de Merteuil, és la seva condició de dona la que l'obliga a ser discreta i dissimular la seva perversa relació amb Valmont, mentre que aquest gaudeix de certa admiració i prestigi social per la seva fama de seductor, el major gaudi és aconseguir corrompre les senyoretes que aconsegueix engalipar en els seus jocs amorosos. La revisió que el gran Heiner Müller va fer d'aquest clàssic del segle XVIII, se centra en el caràcter destructiu de la seva relació, els límits només es troben en la mateixa aniquilació física dels personatges, i inverteix en certa manera els rols masculins i femenins propis de cada un d'ells. Control, manipulació, poder i aquesta distància que manté allunyada a l'aristocràcia del món que l'envolta són altres dels temes que apareixen en aquesta obra i que, inevitablement, ens deixa un regust amarg i decadent al paladar, que tanmateix, val la pena assaborir fins a l'últim minut.
Zschiedrich trasllada tan críptic joc a l'escenari amb una sobrietat escènica que compensa l'exuberància verbal. El duel interpretatiu és a tot color: Alcañiz vesteix un senzill i afavoridor vestit vermell carmí que contrasta amb el blau elèctric del vestit de Ràfols. Ella, bella, elegant, segura, distant, encarna la marquesa amb tots els atributs d'una gran dama sense esforç, però, em va costar veure en Ràfols traces del seductor vescomte sota el to barrufet del seu vestit. Tots dos afronten els seus respectius papers des d'una deliberada artificiositat que va del divertiment al desdeny. Una peça tan interessant com difícil.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada