dissabte, 12 de gener de 2013

Ball de titelles



Ball de titelles és un clar exemple dels anhels de Vinyes com autor. Subtitulada “titellada amb tres actes” ens entronca amb el gènere de la farsa, mentre que la natural presència d’un ésser extraordinari el lliga al surrealisme i la imaginació sense limitacions germen del realisme màgic. En aquesta posada en escena Simó evoca l’expressionisme i l’aire de cabaret, sobretot amb el vestuari i el maquillatge i amb la música de Joan Alavedra, un dels seus còmplices professionals més habituals. El director també inclou l’aire del circ amb la presència de dos altres éssers alats que sobrevolen l’espectador des del trapezi, encertat recurs excepte perquè les seves rèpliques són gravades. Simó, però, no obvia el costumisme interpretatiu fet que, d’una banda l’apropa més a l’època de l’obra, però de l’altra li resta força des d’una perspectiva de l’espectador actual, avesat ja a altres aproximacions.
L’espai on es desenvolupa la peça és un bordell que esdevé a petita escala un retrat de la societat republicana d’un poblet d’alta muntanya. Un espai plural on totes les sensibilitats polítiques (dreta conservadora, republicanisme radical, anarquisme) hi són representades, però no democràtic del tot perquè les influències de les forces vives més tradicionals, sobretot l’església queden sobradament demostrades. Vinyes aprofita per fer una crítica social ja que en aquesta república independent del bordell es reprodueix l’escala de classes de l’exterior.

La madame, les meuques i els clients
L’única diferència és que aquí l’ama i senyora, la Madame, s’alça per sobre convertint-se en veritable poder fàctic, confident i mare, mà executora de la solució a la situació. Perquè què s’ha de fer amb aquest estrany àngel? Remei, la madame, el seduirà i li oferirà amor i la criatura acceptarà, perdent així la seva essència extraordinària, el primer pas per a transformar-se en home, fins al moment definitiu quan ella mateixa li talla les ales, magnífica metàfora de l’autor sobre la pèrdua de la innocència i la influència de l’entorn sobre l’individu per tal de no deixar-lo créixer lliurement amb les seves idees.
Pel camí es planteja el debat on tothom vol escombrar cap a la seva posició evidentment: el polític de dretes i el radical, el capellà, el notari o l’alcalde. Fins i tot les senyores decents fan una visita al local per parlar amb Remei. Escena totalment vodevilesca de portes que s’obren i es tanquen donant refugi als diferents senyors fins que es trobaran tots i s’arribarà a la solució definitiva. L’obra també ens mostra la fascinació del moment per la ciència i el progrés amb la presència dels científics per examinar la criatura i evidentment els mitjans de comunicació massius amb la ràdio com a canal d’informació consolidat durant els anys de la República i la presència del reporter a la recerca de l’espectacularitat de la informació.
Recuperar l’obra de Ramon Vinyes és una responsabilitat del TNC i una necessitat per reforçar la nostra cultura. La vida de Vinyes i la seva concepció del món són prou interessants per posar-lo a la llum dels ulls dels catalans d’avui. Una altra cosa és que la seva obra dramàtica hagi resistit el pas del temps i que la seva mirada sobre la societat sigui avui dia interessant.

L´àngel (Nao Albert) i la madame (Mercè Pons)
Un àngel caigut del cel en un bordell la nit de Nadal no deixa de ser un esdeveniment prou insòlit perquè els clients (tots ells il·lustres representants de les forces vives del país) i meuques es comencin a preguntar com encaixa aquest àngel de Déu en el seu status quo. I com que Ramon Vinyes era poc amic de l’status quo oficial, no és estrany que aprofiti la seva farsa per desemmascarar la hipocresia dels seus representats, utilitzant com a instrument un text que, de ben segur, quan va ser escrit resultava molt transgressor. Però que, per continuar resultant-ho ara, potser necessitaria una visió més agosarada, més obertament gamberra, més descaradament lúdica que la que ens ofereix l’espectacle signat per Ramon Simó. Un espectacle en què fins i tot la fúnebre escenografia de Quim Roy, malgrat la seva gran qualitat, peca d’excessivament metafòrica. Simó, molt conscient tota l’estona del contingut que vol transmetre Ball de titelles, també posa tota l’estona traves al divertiment. I així, el que passa en realitat és que les limitacions del text i el seu eficaç però una mica obvi simbolisme és fan massa visibles. Al bon muntatge de Simó, farcit de notables intèrprets (començant per la poderosa Remei d’una Mercè Pons que sap jugar a fons amb totes les ambigüitats de la seva madame i la puta endolada de Daniela Feixas) i d’elements de qualitat, li manca rauxa. I, potser acotat en excés per l’entorn mortuori de l’escenografia, li manca també una mica de ritme vital.
Tot i les bones intencions, Ramon Simó no se’n surt. La funció no aconsegueix prou comicitat per arrossegar-nos i la sàtira dels poders i els interessos del partits polítics, resultaria a ben segur molt punyent a la seva època, però no aquestes alçades.

Les forces vives al bordell




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada