dimecres, 18 d’abril de 2012

LA NOSTRA CLASSE


La peça teatral narra l'extermini de 1.600 jueus cremats vius el 1941 en un graner de Jedwabne, un poble de Polònia. Durant més de 50 anys la matança va ser adjudicada als invasors nazis, quan en realitat els autors materials havien estat els mateixos veïns del poble. Carme Portaceli, en el seu millor muntatge, ha aixecat aquesta esgarrifosa obra, traduïda al català per Joan Sellent, que et manté enganxat a la butaca malgrat les tres hores de durada.
El text de Slobodzianek incideix en la vida i la mort de 10 companys de classe de l'escola de Jedwabne, cinc jueus i cinc catòlics. Arrenca amb la bona convivència entre ells. Però la influència de fonamentalismes nacionalistes i religiosos i la invasió nazi trauran a la llum diferències mai intuïdes. De sobte, els companys es converteixen en terribles enemics capaços de fer les pitjors atrocitats.
Els personatges viuen diferents processos de transformació, però els jueus són sempre els culpables. Se'ls acusa de prosoviètics, antipolonesos o simplement de ser diferents. I això sembla haver-ho tingut molt present l'autor Tadeusz Slobodzianek, a l'hora d'escriure un magnífic text que, sense renunciar mai a la necessitat de fer visible una massacre que, durant dècades, ha estat un tema tabú en la societat polonesa, construeix alhora una complexa xarxa humana que supera de lluny l'esquematisme ideològic i els estereotips sobre què significa ser una víctima i què significa ser un botxí.
Amb una posada en escena directa i punyent, els personatges s'autopresenten com a companys d'escola i narren els fets que han marcat les seves vides. L'escenografia de Paco Azorín pren com a motiu els pupitres de la classe on estudien deu amics, cinc jueus i cinc catòlics que circumstàncies externes abocaran a l'odi. Si els catòlics patriòtics seran perseguits per l'ocupació comunista, els jueus seran exterminats amb l'arribada dels nazis, però de la mà dels mateixos conciutadans convertits en delators i braç executor dels crims més execrables. Els deu intèrprets sostenen l'esfereïdora tragèdia amb viva tensió i capacitat camaleònica.
Les taules, cadires i arxivadors donen molt de joc. I ajuden a les coreografies d'un bon treball coral,  ideades per Ferran Carvajal, que a més incorpora el capellà ludòpata i pederasta que representa l'antisemitisme catòlic inspirador de tants pogroms. Destaca també Rosa Boladeras, violada per jueva; el seu botxí David Bagès, o el seu fugitiu marit, Roger Casamajor.
Al llarg de tres intensíssimes hores que, en realitat, abasten moltes dècades i ens fan recórrer diversos continents, ens resulta evident que, si bé no tots els personatges són botxins, sí que tots acaben sent víctimes. I també en queda molt clar que fins i tot les víctimes troben els seus bons moments per cantar, ballar, riure o posar-se a dubtar de les seves pròpies emocions i reaccions contradictòries.
Portaceli proporciona a aquests personatges un muntatge que, com el mateix text, fuig de la reconstrucció realista i es permet jugar amb les llums de l'expressionisme, el distanciament a la manera de Brecht i la coreografia de tocs onírics.  A més, el muntatge escandeix l'acció amb cançons i balls que interpreten com a autòmats o maniquins, esclaus dels prejudicis que defineix la massa. Tot plegat, en companyia d'un equip interpretatiu extraordinàriament sòlid.
Els espectadors restem clavats a la butaca durant l'implacable cercle vital que dibuixa el commovedor muntatge. Un espectacle que t'encongeix el cor i et remena les entranyes. I que fa pensar en realitats tangibles d'aquí i d'ara mateix, quan es guanyen eleccions alimentant la xenofòbia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada