El llarg dinar de Nadal

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder és una peça breu de 1931. Un clàssic popular als EUA; aquí un gran desconegut. I si es fa bé, un gran (re)descobriment . Aquest és l'efecte assolit pels notables intèrprets de La Ruta 40. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre dels EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l’obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s’escapi de les mans.L’adaptació de la jove companyia LaRuta 40 que lidera el director Alberto Díaz l’ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l’autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n’adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort. 

Pel saló del Círcol Maldà, habilitat com a menjador de la família Bayard, s'allarga un interessat silenci. El públic reacciona amb rapidesa al pas del temps i els seus relats d'expectatives, rutines i pèrdues. Rabent perquè l'autor fa passar davant l'espectador les vides de tres generacions en menys d'una hora. Actors i actrius molt joves que prescindeixen de perruques i postissos per convèncer-nos que passen per totes les edats de l'ésser humà, fins al seu mutis final. Així ho va imaginar Wilder, que inclou en el seu drama una porta de la mort. La memòria acumulada en les parets del Maldà facilita encara més la immersió en aquesta màquina del temps. 

El dinar de Nadal. Aquell moment que es repeteix una vegada i una altra en les nostres vides amb millor o pitjor fortuna. En qualsevol cas, tots tenim una imatge d’aquests moments i som conscients del rol de cadascun dels membres de la família en aquests dinars. De fet, vist en perspectiva tots els dinars de Nadal són més o menys el mateix, només canvien els personatges (n'hi ha que arriben de nou, n'hi ha que ens deixen) i alguns petits detalls. I aquesta és exactament la idea darrera de El llarg dinar de Nadal. De noranta dinars on no hi falta ni hi sobra res i on tot el que l'autor depura perquè no hi sigui s'omple amb les vivències o els records que els espectadors en puguin tenir. És per això que el director comenta que quan la funció té espectadors joves, és rebuda amb una actitud vital i moltes de les escenes provoquen somriures i tot. En canvi, quan els espectadors són de generacions més avançades, la tensió es manté en silenci i la lliçó de vida de l'obra és rebuda amb ulls d'experiència que hi detecten segurament un punt més d'amargor per la pèrdua inevitable del passat. 

Una família com tantes altres, amb els seus naixements i les seves morts, amb les tietes solteres i els fills rebels, amb les seves rutines i costums, amb tot el que es pot esperar en aquests casos. I tot això en només una hora. Com s’ho fan? us preguntareu. Doncs jo crec que fan màgia. Amb petits detalls, frases que es repeteixen, variacions de moviment gairebé imperceptibles i una quasi total absència d’elements els actors envelleixen literalment davant dels nostres ulls mentre passen els minuts i els anys a la família Bayard. Una feina actoral i de direcció totalment impressionants, plenes de matisos i executades amb precisió mil·limètrica, que et deixen bocabadat a la cadira. Però no us deixeu enganyar pel seu plantejament senzill i la seva aparent innocència. 

El llarg dinar de Nadal és un text que, almenys a mi, em va commoure moltíssim. De fet, em va omplir d’un enorme sentiment de melangia i tristor que em va acompanyar tot el vespre. Perquè El llarg dinar de Nadal ens enfronta al pas del temps amb una cruesa implacable. Una hora per veure i entendre en la nostra carn el que vol dir créixer, envellir, casar-se i formar una família. El millor text que he trobat mai sobre la pèrdua. A partir del 22 de gener torna al Círcol Maldà. No us la perdeu!!!!!!

TRILOGIA MOZART

La companyia catalana Dei Furbi té al darrere una dilatada trajectòria de 12 anys que s'allarga encara més en el temps si jutgem l'experiència de la seva directora, Gemma Beltran, hereva d'algunes de les influències de teatre de gest més importants de la història moderna de l'escena del país, com els ensenyaments del mestre de pantomima polonès i professor de l'Institut del Teatre de Barcelona Pawel Rouba. Entre els seus espectacles anteriors cal destacar Asufre (2009/10/11), Homes de Shakespeare (2008), L'illa dels esclaus de Marivaux (2006/07). Després de l'èxit obtingut als Max amb La Flauta Màgica, que els ha donat “visibilitat” en el panorama del teatre espanyol, els revoltosos Dei Furbi estrenen el seu nou espectacle: Trilogia Mozart.

Dei Furbi s'enfronta ara a La Seca-Espai Brossa a la trilogia creada conjuntament per Mozart i el seu llibretista Da Ponte. De la mà de la seva directora, Gemma Beltran, la companyia aconsegueix edificar un espectacle que, en poc més d'una hora, fusiona Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Una síntesi arriscada però resolta amb desbordant imaginació i un gran sentit líric, lúdic i visual posat al servei de la crítica a l'abús dels privilegis de l'aristocràcia, la submissió de la dona i la fragilitat de la condició humana que bateguen en el rerefons d'aquestes obres. Beltran va a l'essència del contingut de les peces i amb una hàbil relectura dramatúrgica aconsegueix entrellaçar-les per construir un espectacle que acaba captivant l'espectador. Per aconseguir el seu propòsit barreja teatre, dansa, cant a cappella, mim i l'esperit carnavalesc de la Commedia dell'arte. Amb aquests elements i un compenetrat equip d'intèrprets no només construeix un espectacle pletòric d'humor sinó que aconsegueix traslladar la cara amagada de la tragicomèdia mozartiana.

 La clau d’aquest espectacle rau en la possibilitat de transcendir els arguments individuals de cada òpera per generar-ne un de nou que els unifica, tot donant sentit així a aquesta “trilogia Mozart” que és, de fet, una trilogia sobre el “llibertí”. Així, un pot anar descobrint a través de l’obra com, en clau d’humor i fins i tot de sàtira, els tòpics del llibertinatge més propi del segle XVIII són atacats per diversos flancs, fins a desmuntar el mite del llibertí, del Don Joan, Casanova o Da Ponte de torn, que descobreix com la seva virilitat és directament proporcional a la seva intel·ligència. I en aquesta línia argumental única, un pot veure-hi tres perfils del llibertí: el Don Alfonso de Così fan tutte –que ja en la seva decrepitud i en absència de l’exercici del llibertinatge gaudeix provocant enganys de faldilles entre els joves beneits–, el comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro –un aristòcrata que ha perdut el “dret de cuixa” que la seva noblesa li concedia temps enrere i fracassa en l’intent d’aprofitar-se del seu estatus, essent burlat per tothom, fins i tot per la seva esposa– i, finalment, el Don Giovanni, prototipus exultant d’aquest mite del llibertinatge, que acaba transgredint les normes morals fins al punt de sucumbir-hi amb la seva vida. 

Davant aquesta lectura interessant, la proposta de Gemma Beltran demana dels actors/cantants un tour de force d’agilitats físiques per tal d’omplir un espai escènic només ocupat per una faldilla/gàbia/cambra/amagatall gegant, altrament molt polivalent. Musicalment, les exigències no són menors, si bé el tractament musical de les òperes queda reduït a la seva mínima essència, sobretot en el cas de Le nozze di Figaro. D’altra banda, una elecció en cap cas aleatòria, perquè un cop més es demostra que la proposta és més teatral que no pas musical. Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcé i Albert Mora, que s'alterna amb Marc Pujol, donen resposta a les exigències d'una producció que els obliga a un gran desplegament actoral i en el cant on, sense grans ostentacions líriques però amb acceptable afinació, compleixen de sobres. No us ho perdeu. Fins a la l´11 de gener a La Seca- Espai Brossa!!!!

NORWAY.TODAY

Des d'Alemanya —lloc de residència de l'autor Igor Bauersima (Praga, 1964), tot i que és va educar a Suïssa i és d'origen txec—, fins a Noruega, hi ha un bon tros. Però allà dalt, terra nòrdica i gèlida pròpia d'Strindbergs, Ibsens i Bergmans, àvids de drames i conflictes emocionals, també hi ha penya-segats que semblen fets a posta perquè adolescents disposats a no lluitar pel seu futur s'hi acabin suïcidant. L'obra de l'autor, arquitecte de professió però amb una flaca pel teatre i el cinema, escrita fa més de deu anys —potser en un moment d'incertesa pel canvi de segle—, traduïda a més de vint llengües i representada en més de quaranta països, és d'aquelles que no tenen fronteres perquè estan bastides sobre una corda fluixa que tensa els sentiments i furga en el subconscient traïdor de qualsevol ésser humà, sigui d'on sigui. El mite dels escarpats noruecs no és sinó un recurs per situar en un paratge desolat la desolació dels dos personatges de 'Norway.Today'. 

La Julie i l’August, els protagonistes adolescents,  no pateixen cap malaltia terminal, simplement estan cansats de tot i, això, segons ells, és motiu prou suficient per desaparèixer del mapa. Són europeus, blancs, estan sans, tenen una família que els estima i a la que estimen i, aparentment, la vida resolta. Julie, de vint anys, cansada del món que ha trobat en herència. És a través d'un xat que Internet li dóna l'oportunitat de trobar algú que, com ella, vulgui viure l'experiència del suïcidi. I apareix a l'altra costat de la pantalla ell, August, d'uns 19 anys, avorrit de no trobar tampoc el seu lloc enmig de l'univers. La cita de la parella és allà dalt,  al capdamunt d’un penya-segat noruec des del qual pretenen llançar-se al buit agafats de la mà en una caiguda lliure de 600 metres.

Algú podria dir, de forma simplista, que són dos discapacitats emocionals inadaptats, criatures encara, que tan bon punt madurin abandonaran els deliris de flirtejar amb l’abisme davant d’una adversitat. Potser sí, qui sap, però seria el recurs fàcil: estigmatitzar-los com a ànimes desorientades que no saben el que es fan i que prefereixen abocar-se al precipici com a solució ràpida en lloc d’aprendre a gestionar el fracàs. I no es tracta d’això. Perquè sí que saben el que es fan. Massa, que ho saben! I posseir aquesta llibertat els encoratja encara més. Matar-se no ha de ser fàcil. I s’ha de ser molt valent per fer-ho. 

És un espectacle recomanat per a aquells que vulguin redescobrir com, en el llenguatge teatral, mínim recurs vol dir sovint màxima eficàcia. I si aquesta combinació fa conxorxa amb els espectadors, la vivesa de la trama va progressivament en augment. Julie i August (Mariona Tena i Joan Carles Suau) interpel·len els espectadors des del primer moment com si tots fossin hipotètics participants del xat en el qual els dos concerten la seva tràgica cita. Hi ha un to de nostàlgia clarament adolescent en l'obra perquè l'autor els situa en una fugida sense retorn, amb els mínims queviures per passar l'última nit, amb una tenda de campanya... i empeny els dos personatges a viure a l'extrem les que previsiblement poden ser les seves últimes hores, forçant el sentiment de l'amor ni que sigui en la imaginació com una fita de la qual no poden fugir. 

La mort no ha de ser tan dolenta, si els que hi van no hi tornen. I això és el que es plantegen els dos nois, dirigits amb mà esquerra per Àlex Mañas, que els sap extreure tots els matisos: assaborir el moment de fer una cosa irrepetible. Aquesta independència, aquesta llibertat d’escollir quan ha de ser l’hora de la nostra fi, i anar-la a cercar de forma voluntària, és sobre la que pivota Norway.Today, estrenada al 2001 a Düsseldorf, i que invita, de forma incòmoda, a plantejar-nos qui som nosaltres per decidir el futur d’un individu. Què ens legitima a decidir, en nom d’un altre, una cosa tan íntima i personal.

FELICITACIÓ 2015

A tots el que em llegiu us desitjo un nou any ple de desitjos i noves experiències!!!!!! Moltes gràcies!!!!!

KRUM

Des que l'autor israelià d'origen polonès, Hanoch Levin (18 desembre 1943 - 18 agost 1999) va estrenar Krum —subtitulada aquí amb 'el Crosta'— han passat gairebé quaranta anys. ¿Per què fa la impressió, doncs, que hagin passat el temps? Perquè el mateix autor ja hi imprimeix en el seu origen un aire frívol, gairebé de cabaret —una de les seves flaques escèniques—, per amagar sota la invisible "crosta de la societat" les amargors, les migradeses, les misèries i les petites felicitats d'un grup de veïns d'un barri de tercer ordre on el protagonista (Krum, el Crosta ) torna després d'un viatge del qual admet que no n'ha tret ni aprofitat res sinó l'interès del moure's pel propi viatge i s'adona de la immobilitat del veïnat, de la seva continuïtat, com si no hagués passat res, de la passivitat de tots davant el frenesí que ell arrossega per assolir un horitzó diferent. 

El retrat de la condició humana des del punt de vista de l'absurd és un bon material per tramar una història que basculi entre el drama i la comèdia. Des d'aquí, Hanoch Levin, nascut en el si d'una família polonesa supervivents de l'Holocaust, va crear el personatge del impassible Krum.  El text, i la bona adaptació de Sergi Belbel i Roser Lluch que es representa al Lliure de Gràcia, traspua poesia amarga, dosifica píndoles de existencialisme i nihilisme i conté una profunda crítica a una societat immobilista, profundament estúpida. Carme Portacelli capta el missatge de Levin i ofereix una direcció fantàstica emfatitzant tots aquests aspectes a través de balls i altres trucs escénicos.Krum torna a barri amb les mans buides. Ha passat una temporada a l'estranger, però diu que no porta res, que no ha treballat, que no li ha servit de res anar-se'n. Aquesta entrada sintetitza bé l'esdevenir del personatge, un tipus que viu una vida monòtona, sense ambició, sense ànim de voler arribar en lloc. En el seu entorn, la mediocritat i la pobresa d'esperit de la majoria dels seus amics i coneguts és generalitzada. 

A Krum hi ha molta vida, però també hi ha mort. Hi ha amor, casaments, trencaments, naixements, malaltia i degradació. I tot com si realment no passés, en un registre a vegades una mica estrafolari —no gosaria dir esperpèntic perquè no hi arriba— ni diria tampoc absurd perquè toca sempre de peus a terra,  però si hi ha una mena d'humor que el que pretén és precisament esgarrapar l'amargor.

El protagonista, Krum, és interpretat per un sòlid Pere Arquillué, que alterna el paper del personatge més despenjat i cínic, amb el del personatge més comprensiu i sentimental, des de la seva incompatibilitat per estimar l'autoestima i l'inevitable fugir de l'amor fins a l'acompanyament per veure l'última posta de sol del personatge de l'Afligit (un característic retro fet per Oriol Guinart), malalt de mena, a qui Krum és gairebé l'únic que ret homenatge en un funeral amb urna i cendres de paperets platejats inclosos com una alenada de fantasia màgica. 

Krum és una obra amb una forta presència de personatges femenins: la mare de Krum, la vídua Crosta (que interpreta Pepa López sense defugir en cap moment el seu paper de marassa impertinent); l'Ansiosa, l'amant de Krum, nascuda per a estimar, fins que el vestit blanc els separa (Gabriela Flores); la Felícia, la veïna de la vídua Crosta (que broda Carme González), mestressa de casa que amb el seu home (Albert Pérez) viuen només per beure i menjar en cadascuna de les celebracions a les quals són convidats; o la ja esmentada Xona (Lluïsa Castell) casada per no vestir sants amb el malaltís Afligit i protagonista d'algunes de les escenes més tendrament humorístiques; i per acabar, una mena de convidada especial, la Tuiti (Mónica López ), veïna que va abandonar el barri de petita i que viu en un món de coloraines i fantasia, acompanyada d'un italià amb els fogots a la bragueta i que, només perquè ella perd un botó, fa anar de quatre grapes per terra tant a Krum com l'Afligit.Una dotzena de personatges que ballen, canten, i es mouen a ritme de coreografia contemporània i que es deixen sempre un espai per respirar i no ofegar-se entre ells. 

Gràcies a això, altres secundaris com el Silenciós, poques paraules (Jordi Brunet), el Metge i també l'italià dels fogots, Bertoldo (Jordi Collet), o el pretendent i finalment marit de l'Ansiosa, un enginyer que només és tècnic, de nom Takhtikh (Joan Negrié) juguen un paper important en el conjunt per elaborar un retrat col·lectiu. Però aquest retrat de la infelicitat i la misèria és aclaparador. Massa pròxim com perquè no se li glaci a un el somriure. Genial!!!!

Interstellar

Teníem les estrelles, sempre les vam tenir. Però era tot tan bonic, tan aterridor, tan fascinant i incomprensible que vam haver de construir models a escala per explicar-nos la immensitat. Llavors evoquem els mites, els relats, la poesia. I a mesura que la nostra recerca de transcendència es va anar unint al nostre progrés intel·lectual, combinem aquestes tres instàncies en una sola: la ciència-ficció. Christopher Nolan no oblida que, abans de l´escapisme, el gènere va ser un instrument d'exploració i introspecció; un intent més de buscar respostes en el cel, però conscient que la clau sempre va estar en el nostre interior. Previsible (però desconcertant) per a alguns, imprevisible i també desconcertant per als qui reconeixen que és un dels cineastes més creatius dels últims temps, incloent-hi les seves incursions en la sèrie de Batman, el londinenc Christopher Nolan persisteix amb Interstellar en la seva condició de visionari. 

Era un vell projecte de Steven Spielberg que ell ha convertit en realitat després de batallar durant gairebé sis anys, amb el seu germà, un guió ple de dificultats sortejades amb l'habilitat que caracteritza l'autor d'una cult movie com Memento (2000), i sense oblidar Origen (2010). Interstellar s'obre amb un model de la nau Apollo sobre una prestatgeria plena de llibres polsosos. Hem oblidat les llegendes, la ficció, però també la ciència. Hem abandonat la NASA i ens hem deixat seduir per la start-up. Estem tan obsessionats mirant-nos als basals  de fang que hem oblidat que, de vegades, les estrelles es reflecteixen en ells. Però aquesta immersió en dos universos paral·lels, espai i temps, és fascinant per les seves brillants imatges i les reflexions subjacents en elles. Com el mateix cineasta reconeix, tot procedeix de les teories del astrofísic Kip Thorne, a qui fins i tot li va oferir participar com a actor en un paper, el de mestre de la ciència, finalment interpretat per l'admirable Michael Caine, actor fetitxe de Christopher Nolan.

La pel·lícula ens porta a un futur proper. El protagonista és un antic membre de la NASA, vidu i amb dos fills, que ara és granger. En un planeta sota el canvi climàtic provocat pel mateix humà i sacsejat per terribles núvols de sorra, l'únic aliment encara cultivable és el blat de moro. Per això decideix pilotar una nau espacial que navegui a través del temps i l'espai, a la recerca d'un altre planeta habitable. "La por a morir no es pot programar", afirma un dels personatges. És una cosa present en aquest viatge còsmic cap a un futur que ens anticipa els efectes de les alarmes climàtiques del present . Nolan sembla un prosista entestat a trobar l'ànima a través de les matemàtiques, a apuntar fórmules precises per descriure la mecànica (quàntica) del cor. Aquesta és una història íntima sobre un pare i una filla. 

Si bé Nolan és tant un fabulós creador d'imatges que voregen l'impossible com un bàrbar constructor de situacions límit de gran espectacularitat, també és cert que és en el terreny dramàtic on sol tirar més per la via del traç simple -per exemple, el més feble de la meravellosa Origen (2010) eren els traços  gruixuts que definien la relació del protagonista amb la seva esposa morta. Una dicotomia complexa que fa que, per moments, Interstellar apunta més cap a Contact (1997) que a 2001: Una odissea de l'espai (1968), però de la refrega surt indemne, més que per la contenció melodramàtica de la història, per la seva gran elaboració. I és que Interstellar és una pel·lícula per viure, més que per veure. Un delit audiovisual que supera Avatar (2009) i l'última trilogia dels Star Wars (1999-2005) en la seva arquitectura antropo-galàctica.  

També és una colossal paràbola sobre la nostra relació amb l'infinit, l'obra més ambiciosa d'un director que mai s'ha caracteritzat per la seva modèstia. Hi ha alguna cosa simfònica en els seus espais sonors, alguna cosa temerària en la seva obstinació per conjugar la física teòrica de Kip Thorne amb el monòleg d'Anne Hathaway sobre l'amor com a constant espaciotemporal, alguna cosa heroica en el salt mortal del seu tercer acte. Interstellar opera a una escala monumental, però el nucli del seu missatge s'exposa amb sentida ingenuïtat des d'aquesta imatge d'obertura: no hem d'oblidar mai que l'únic privilegi que se'ns va concedir en aquesta roca va ser la possibilitat de mirar les estrelles. Perquè és allà d'on venim, i allà és on tornarem.

  

Timó d´Atenes

Després d’haver inaugurat oficialment l’onzena edició del festival Shakespeare, Timó d’Atenes torna a la Biblioteca de Catalunya amb la particular versió que n’ha fet La Brutal, una productora fundada per David Selvas fa tres temporades a la qual, i entre d’altres, ara s’hi ha incorporat Julio Manrique. Timó d'Atenes és una peça estranya, difícil, que el poeta escriu en 1607, gairebé com a pòrtic o primera incursió en l'experimentació formal dels romanços, a cavall entre la faula i el discurs moral. Poc se sap d'aquesta obra. Segons alguns estudiosos, Shakespeare va intentar escriure mà a mà amb Thomas Middleton, però no està provat. Sembla, igualment, que no la va acabar, que potser es va cansar d'ella i la va tirar al calaix; en tot cas no hi ha constància de la seva estrena i no s'edita fins a vint anys després. És possible  que se li creués Coriolà, composta per les mateixes dates, i que el personatge d'Alcibíades, el militar amic de Timó i repudiat pels senadors atenesos, amb el qual l'antiheroi romà guarda no poques semblances, fos el seu germen. Alcibíades es diria que ha estat una mica abandonat per Shakespeare: forma part del grup de convidats de Timó al principi, és un vague mirall de la seva caiguda i agent final de la destrucció de la ciutat, però té molt poques escenes. 

Tampoc sabem massa de Timó: el coneixem com milionari, generós i mecenes, sense família ni amant; se'ns diu, tard i molt de passada, que va ser militar, i la seva mort, potser fruit d'un suïcidi, és una incògnita. Sobre el seu perfil psicològic se m'ocorren dues possibilitats, a escollir: a) necessita ser adorat, però és un malgastador i un ingenu al que aixequen la camisa, detonant seva còsmica ira, i b) (més interessant) anhela secretament ser despullat de tot , per abocar-se al no res. La trama d'aquesta curiosa barreja de tragèdia, comèdia satírica i al·legat furiós és molt lleu: bé podria haver estat un monòleg o un poema dramàtic. Excepte Alcibíades, el fidel criat Flavi (aquí convertit en Flàvia) i el virulent Apemant, misantrop professional, els restants personatges són tot just ombres, pinzellades sense individualitzar, dos grups compactes: la petita cort de paràsits i aduladors que envolta Timó, i els visitants sense nom, irònicament equiparats per Shakespeare (lladres, senadors) que acudeixen després a la seva cova. Quan Timó es retira del món, l'acció s'atura i passa a ser reflexió (imprecatòria, però reflexió).

Timó d'Atenes és un text obert, un experiment sense cadàvers (físics) a l'escenari. Metafísics, tots. L'acció es retira per deixar pas a l'estricta reflexió. La conclusió és poc optimista per a la humanitat. Alguna cosa hi ha de lúcida decepció en l'etapa final de Shakespeare, confirmada després amb la seva última obra: La tempesta. Shakespeare la va situar a la Grècia clàssica; Sergi Pompermayer i David Selvas la transporten a l’Atenes dels nostres dies, però l’espectador pot ubicar-la en molts altres indrets, ja que la història que ens explica és del tot extrapolable. L’actualització també es fa visible a través del vestuari, la música i, sobretot, de l’escenografia, que contraposa els dos espais principals on es desenvolupa l’acció: la casa d´en Timó, un habitatge que endevinem dissenyat segons dicten les últimes tendències, i el descampat naturalista ple de deixalles on ha decidit acabar els seus dies.

Posada en escena reduïda als personatges essencials per explicar aquest viatge de l'aparença hedonista a l'ascetisme com a forma de protesta radical davant del món. Lliure de necessitats per a ser lliure per pensar i dir tot allò que el compromís davant el pròxim no permet expressar. Austeritat que es manifesta també en allò formal, amb solucions escèniques interessants, com l'ús del flash-back. Timó d'Atenes és també un vehicle perfecte perquè Julio Manrique mostri tot el seu arsenal interpretatiu. Un 'tour de force' físic, mental i emocional que aprofita a fons per demostrar per què és un dels actors de referència del teatre català. Present gairebé tot el temps a l'escenari, sedueix el públic amb la seva convicció per conduir el personatge per tots els estadis de la seva transformació interior. En cadascuna de les seves etapes i parlaments és d'una honestedat conqueridora.La violència i l’agressivitat dels crits i cops de peu, que pretenen plasmar el malestar que s’ha generat dins i fora del protagonista, contribueixen a refermar l’aire contemporani que caracteritza aquesta proposta  i que, d’altra banda, esdevé un bon esquer per captar un sector de públic jove que sovint es troba a faltar a les platees i per al qual s’ha creat el projecte Escena 25. Un bon equip d’intèrprets –entre els quals cal destacar Marta Marco, Mireia Aixalà, Òscar Rabadan, Fèlix Pons...– fan costat a un gran Julio Manrique.

PD.- La companyia La Brutal, fundada per l'actor i director David Selvas, ha afegit al projecte la parella Julio Manrique (exdirector del Teatre Romea) com a codirector artístic i l'actriu i traductora Cristina Genebat, com a coordinadora de continguts, entre altres col·laboradors. La primera obra va ser L'habitació blava (Teatre Romea, 2010-2011), i, a més de l'actual Timó d'Atenes, tenen en cartera: Los Esqueiters (Nao Albet i Marcel Borràs, estrena novembre Temporada Alta); Santa Nit (Cristina Genebat, estrena desembre 2014) i World of Wolves o W of W (Núria Legarda, a partir de textos de Shakespeare, sense data d'estrena).

Love is Strange (El amor es estraño)

Que dues  dues persones enamorades portin 39 anys plegats és un fet irrellevant, per natural, que potser en un món com l'actual s'ha convertit en rellevant, per poc habitual. Que aquestes dues persones puguin casar-se després d'aquesta pila de temps de convivència gràcies a una nova llei que permet el matrimoni homosexual és un fet rellevant, en el social, que parteix d'un fet irrellevant, per habitual: l'amor, sigui de la condició que sigui. Que aquesta signatura, que aquest contracte legal, porti a un d'ells a l'atur a causa del component homosexual, i amb això a la crisi econòmica i a una sèrie de problemàtiques quotidianes de caràcter casolà, sentimental i amistós és un fet enormement rellevant . Encara que el que sorprèn, i és fantàstic, és que el director i guionista que ha descrit aquest panorama en els primers minuts d´El amor es estraño decideixi a partir d'aquí convertir en irrellevant que aquests dos éssers que s'estimen siguin homes, perquè amb això arriba a un fet rellevant: la naturalitat amb la qual s'hauria de veure que dues persones del mateix sexe s´adorin.

L'anecdotari cinematogràfic universal probablement acabarà registrant El amor es estraño com la pel·lícula del matrimoni homosexual entre Alfred Molina i John Lithgow al Nova York de la legalització dels casaments gais (aprovades el 2011). Encertarà, però es quedarà curt: aquest film no amaga una ànima exemplaritzant ni és el Philadelphia de la segona dècada del segle XXI. Aquesta és una pel·lícula d'actors, de secundaris habituals en sabatilles d'estar per casa, còmodes davant de qualsevol personatge que consagra la parella Molina-Lithgow, una de les més creïbles dels últims temps. Més enllà de tot això, incloses les opcions de nominació a l'Oscar, la història d'aquesta parella madura i de tots els que els estimen (és un film sobre els afectes i els riscos diaris que poden patir) davant d'una situació sobrevinguda, està rodada amb un gust i una precisió exquisits. 

Ira Sachs, al qual coneixíem per apuntar als sentiments difusos en El juego del matrimonio i Keep the Lights On, càrrega aquesta vegada el pes en la llum de la ciutat (Manhattan, un altre actor principal) i dels seus personatges, il·luminant les seves petites victòries i derrotes quotidianes. La sensibilitat i el tempo elegits per al doble desenllaç (aquest noi perdut a l'escala) obren el focus de l'esperança lluny d'amaneraments, amb el toc humanista just per tirar endavant sense auto enganyar-nos. 

A través d'una bella fotografia, tant en interiors com en exteriors, i d'una elegant posada en escena, de les que no es noten, però que engrandeixen cada seqüència pel seu gust per l'enquadrament, Ira Sachs ha realitzat una pel·lícula sobre la dificultat per conviure sota un mateix sostre, encara que sigui entre persones que s’estimen: marit i dona, aquests amb els fills, i tots ells amb un nouvingut.

 Una obra profundament novaiorquesa que, a més, juga bé amb el concepte del fora de camp i que conté una preciosa el·lipsi (clàssica, amb fos a negre, però inesperada, pel moment) que aglutina un conjunt en el qual llueixen les interpretacions dels dos actors: les seves mirades, els seus somriures, els seus petons, la seva delicadesa, la seva complicitat. I així, d'una manera irrellevant per assolir la rellevància, compondre una cosa que sembla passada de moda però que és perenne: una gran pel·lícula.

El suïcidi de l´elefant hipotecat

La capacitat de LAMiniMAL a tergiversar una rèplica és notable. Tant sigui una cita,aparentment senzilla i concloent, com un moviment. Canviar un ítem d'una frase descobreix un món de significats diferents. La jove companyia, que treballa seguint el joc de l'aleatorietat que preconitza José Sanchis Sinisterra, presenta aquests dies a La Seca El suïcidi de l´elefant hipotecat un muntatge que satura de dicció però que, en canvi, persegueix una dramatúrgia que es pot reconèixer. La companyia busca en el caos la indefensió de l'espectador. Tot i tractar-lo sempre amb molta correcció, el porta a llocs en què aquest se senti insegur i, per tant, la funció no pot ser passiva. 

La trilogia Fer sonar una flor busca aquesta certa incomoditat (encara que convidin a vi i a patates fregides i sempre se sigui molt cordial). Els textos breus de l'autor es veuen pervertits per titulars del diari. De sobte, que una cosa sigui poca cosa, es converteix en l'anarquia, o la impotència.

Malgrat tot té la voluntat de generar una reflexió respecte al sistema imperant a partir de textos breus de Sanchis Sinisterra. Llavors La Seca esdevé un lloc de debat, un espai en comú on els petits fragments de vida compartida s’aproximen per crear una experiència teatral integradora. A les tres instal·lacions hi veiem conductes plenes de gestos repetits i sistemàtics. Relacions viciades que seran els acompanyants d’un text que poc a poc s’anirà teixint conjuntament fins a filar una única peça. Són moviments mimètics, pautats al compàs de la música. S’acceleren, s’alenteixen, s’aturen. Així com el text, que juga amb el ritme i la sonoritat. 

És un espectacle ple de mirades al públic, que el fa sentir-se partícip, implicat. Intentem estar pendents de tot, no deixar escapar res, però potser l’error està en voler captar i racionalitzar tots els estímuls. Hi ha quelcom de visceral que no és pot controlar però que ens va removent. És interessant el joc dels intèrprets, que deixen de ser-ho per esdevenir espectadors davant el gran monòleg final. El personatge parla del que significa per a ella acabar la funció i creuar la porta de sortida. És cedir-li el torn a l’actriu, desaparèixer com a personatge, renunciar a la seva vida. És allà on ens fan evident l’artifici teatral, ens obliguen a prendre consciència del fet escènic. Una màgia especial es construeix al voltant d’aquest moment, on per uns moments el personatge ens apel·la, ens mira, ens explica les seves angoixes. Som els seus confidents. I inevitablement amb el cap el magnífic text Sis personatges en busca d´un autor de Luigi Pirandello.

Segurament, l'encert d'El suïcidi de l'elefant hipotecat és que es poden reconèixer bé els personatges. No són realistes (l'exercici de moviment reiteratiu obliga a unes interpretacions fredes) però sí que es percep com el seu discurs va fent-se cada cop més simple, com si caigués per un embut, i els matisos quedessin fora de la botella. No és gratuït que els titulars els extreguin de diaris com ara La Razón, El Mundo i ABC. Les altres capçaleres es troven exposades, com si fos una opinió que no es vol discutir; es deixa marcir als quioscos. El que compta és la seguretat d'una classe que s'atreveix a discrepar en les motivacions del suïcidi.Com la de l'elefant que, després de dotze anys de provar de fer un salt per sortir del zoo de Tunis i veure que no n'era capaç, va acabar deixant-se caure. I morint.

VICTÒRIA D´ENRIC V

La nova Kompanyia del Teatre Lliure s'ha enfrontat ara a un gran clàssic: Enric V; pot ser, de les recreacions shakespearianes de la història d'Anglaterra, la que ha gaudit de més èxit en l'escena contemporània. Però Pau Carrió -que signa versió i direcció- ha volgut, d'alguna manera, bastir el personatge amb escenes de la segona part d'Enric IV. Es tracta d'aquelles escenes en que ens mostren un jove príncep Enric desvergonyit i pocasolta, company d'una soldadesca gens noble i més atent a gaudir dels plaers de la vida que no pas als assumptes d'Estat. Un bon contrast amb la figura del valent i astut Enric V que portarà les seves tropes a una gran victòria i acabarà per ser el primer en la successió al tron de França.

Els fets històrics van ocórrer entre el 1387 i el 1422. Una de les primeres versions de Shakespeare data del 1594 —la distància de dos-cents anys crea llegenda— i la que es considera que dóna peu a la versió actual, és del 1598. I la versió que n'ha fet Pau Carrió vol recuperar, en part, l'esperit de com es representava en temps de Shakespeare, explicant als espectadors la història, fent-ne novament llegenda i reblant el clau en els aspectes que el pas del temps la fan encara més èpica.

Enric V, com a heroi que és, deixa poques ombres per a les contradiccions del seu personatge. Tot i així, la interpretació que en fa Pol López és molt àmplia, ja que la peça va tensant el personatge pel seu vessant més festiu i popular i per la seva grandiloqüència de monarca responsable. 

El joc de presentar l'escena despullada, com faria Shakespeare al The Globe, juga molt a favor. I també la incorporació musical (i l'apunt coreogràfic) per aconseguir que la lluita ressoni al cap de l'espectador com una superproducció quan, en realitat, tot es mostra amb un contrallum i cossos patinant sobre un linòleum humit. L'obligació de doblar de personatges permet que cada actor defensi rols ben diferents, cosa que és interessant d'ensenyar per a un repartiment com aquest format per la Kompanyia del Lliure. La paraula de Shakespeare no perd intensitat amb unes interpretacions més properes que si tot sonés ampul·lós. El joc funciona per la seva simplicitat i honestedat. El públic és, per moments, l'exèrcit a qui arenga per a una derrota digna o una victòria històrica.

Pau Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original —autoria d'Arnau Vallvè, a la bateria, músic del grup Manel, amb algun cop de mà, o de violoncel, de l'acriu Laura Aubert, i algun altre reforç musical del mateix Pau Carrió i d'Albert Prat— i que ha despullat d'artificis, posant-se ell mateix com a mestre de cerimònies i deixant una sorpresa visual i plàstica per a una de les escenes finals que integra en el muntatge la coreografia de tall contemporani i la interpretació coral indie. Entremig, el text adaptat de la versió de Shakespeare manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta que ha de rebotar sense dificultats cap als espectadors.

El repartiment respon amb equilibrada entrega a les exigències d’aquesta versió que qüestiona l’objectiu de la victòria i planteja interrogants sobre les seves conseqüències.

La Isla Mínima

Alberto Rodríguez és un director que augmenta en interès a cada nou film que realitza. No era el mateix el d´El Traje que el de Siete virgenes, el d'After que el de Grupo 7.La isla mínima comparteix amb aquesta última el gènere policíac, però tant la història relatada com la manera d'utilitzar l'espai i inserir-lo com un protagonista més des dels preciosos títols de crèdit (plànols alçats dels aiguamolls de manera que semblin un dibuix al·lucinant abans que una geografia real) és ben diferent. A més, sent un relat neoclàssic d'enquesta policíaca (dos agents d'ideologia oposada, expedientats tots dos per diferents raons, han de aclarir l'assassinat de dues germanes adolescents en un poble de les maresmes del Guadalquivir), és també un retrat ajustadíssim, sense alçar la veu , dels efectes gens residuals del franquisme, o tardo-franquisme, en la societat dels vuitanta.

 A poc a poc, el realitzador andalús està construint, com qui no vol la cosa, potser la més coherent de les carreres en el cinema criminal que s´hagi vist en el recent cinema espanyol. En aquesta, sens dubte, la seva pel·lícula més rodona, per no,  dir, la seva primera obra mestra, aconsegueix a més una cosa que ja s'intuïa en l'anterior  Grupo 7 (2012): la capacitat del director, i del seu guionista, el imprescindible Rafael Cobos, per reconstruir amb extrem rigor el referent històric més o menys recent. Aquí, una exposició de l'impactant fotògraf sevillà Atín Aya li serveix d'inspiració per armar un trencaclosques fascinant, es miri per on es miri: la resolució d'un doble crim a les maresmes del Guadalquivir, en l'any de gràcia de 1980; un escenari senzillament exquisit,i  un assassinat repugnant. 

La pel·lícula d'Alberto Rodríguez és apassionant des del punt de vista del gènere: Déu n'hi do reconduir amb èxit fins a tres trames criminals en una sola pel·lícula, sense perdre mai de vista cap, i complint amb satisfacció la conclusió de totes. Ho és des del punt de vista dels seus personatges. La relació entre el policia demòcrata Raúl Arévalo i l'esmunyedís Javier Gutiérrez (excel·lents tots dos, però cal delimitar que aquí el segon aconsegueix el seu millor personatge en cinema fins a la data) és qualsevol cosa menys maniquea. Des del punt de vista històric, que potser és el que millor sap reflectir el film. Aquest moment de canvi, quan molt viscontinianament el que és vell es resisteix a morir, però el que és nou li costa molt obrir-se pas (en definitiva, la creació d'una ficció essencialment política), mai havia estat reconstruït així en el cinema espanyol. 

La incertesa, l'horror sense nom, la vida dels “señoritos” avorrits que es passen de la ratlla, però també la passivitat de les classes subalternes, els somnis d'adolescents que es moren d'avorriment i aspiren a un món de confort, el dia a dia d'anar trampejant per seguir vivint, són els elements del trencaclosques. Al film no li falta gairebé res: tensió i atmosfera, tempo modèlic, alguna que una altra sorpresa i gir ben portats, excel·lent treball dels seus dos actors protagonistes, ajustada i expeditiva violència, dos finals exemplars (un pel que fa a la trama policíaca, un altre en relació a aquest retrat de la societat espanyola i la influència de la dictadura).

I, com ja he dit, un ús excel·lent del lloc, de l'espai físic, la terra mansa perforada per l'aigua que sembla influenciar emocionalment els personatges més que qualsevol una altra cosa, un lloc que sembla oblidat del món. I el retrat d'una societat i d'un canvi polític que explica moltes coses del que està passant actualment en la societat i en la política espanyola. On el franquisme i la corrupció estan instal.lats en el poder i que són un simptoma de la descomposició d´un règim. Una gran, immensa pel·lícula.