Harold Pinter va
escriure Terra de ningú el 1974 en un moment delicat de la seva vida i a
l’obra s’intueix una certa influència de Samuel Beckett. L’obra és fidel a les
formes dramàtiques del teatre de Pinter i en aquest cas hi ha elements autobiogràfics
en el sentiment genèric dels habitants d’aquesta terra despullada,
contradictòria, desesperançada. Cal entrar en aquest text amb quatre orelles i
intentant escoltar més enllà de les paraules que pronuncien els personatges.
De fet, aquesta terra de ningú, aquest saló
elegant però amb portes de cel·la i presidit per un gran moble bar amb tota
mena de begudes, perquè a la fi només queda l’alcohol com a refugi del desencís,
de l’ànima trencada. Aquest espai està
habitat per fantasmes, en el sentit que potser el que sentim és el ressò de les
veus, el crit dolorós de qui pensa que no hi ha solució i que som a les portes
de la mort. Tot i que hi ha qui diu que l’obra no enraoni sobre la mort,
crec que és una aproximació, un camí cap a ella i l’espai, un sepulcre amb una
única esperança, l’aïllament.
Una obra com aquesta
requereix dos pesos pesants per interpretar-la. I el director Xavier Albertí
els ha trobat: Josep Maria Pou (Hirst) i Lluís Homar (Spooner), sense oblidar
també que hi ha dos secundaris que hi juguen un paper important: Ramon Pujol
(Foster) i Briggs (David Selvas). Un quartet de luxe.
Hirst és un gran
escriptor entregat a la beguda. Un derrotat. Spooner és un seguidor, un
poeta també. Es van conèixer a Oxford, però això, la veritat, no té tanta
importància. Briggs i Foster són els
assistents de Hirst en tots els sentits. Són en funció del mestre. No passa
res. Només la paraula (claríssima traducció de Joan Sallent). I uns quants
temes. El llenguatge, l’amor, la traïció. Dures confessions. Tots plegats
es mouen en aquest forat fosc d'on cap dels quatre personatges són capaços de
sortir.
Xavier Alberti ha
dirigit amb pulcritud un repartiment de primera, però sembla que ho hagi fet en
una sola direcció, de manera que hi ha una prevalença de l’atmosfera sobre els
actors de la que només es lliura la composició d’un enorme Lluís Homar. La
severitat dels dos servents és uniforme, categòrica, sense matís. Així,
l’humor, que hi és, gairebé desapareix ofegat per l’enigma, pel desconcert. El
respecte d’Albertí allunya l’espectador d’un text exigent i a l’abast d’un
públic molt interessat.
Harold Pinter devia
considerar Terra de ningú la seva obra preferida. I, si no, ¿per què va
deixar dit que en el seu funeral se'n llegís un fragment? Potser per fer
escoltar això als que l’enterren : "Tractem els morts amb la mateixa
tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com
la nostra vida." Celebrem-ho!, diu Hirst en un brindis final. I es fa el
fosc.