dimecres, 27 de novembre del 2013

TERRA DE NINGÚ


Harold Pinter va escriure Terra de ningú el 1974 en un moment delicat de la seva vida i a l’obra s’intueix una certa influència de Samuel Beckett. L’obra és fidel a les formes dramàtiques del teatre de Pinter i en aquest cas hi ha elements autobiogràfics en el sentiment genèric dels habitants d’aquesta terra despullada, contradictòria, desesperançada. Cal entrar en aquest text amb quatre orelles i intentant escoltar més enllà de les paraules que pronuncien els personatges.
 De fet, aquesta terra de ningú, aquest saló elegant però amb portes de cel·la i presidit per un gran moble bar amb tota mena de begudes, perquè a la fi només queda l’alcohol com a refugi del desencís, de l’ànima trencada. Aquest espai  està habitat per fantasmes, en el sentit que potser el que sentim és el ressò de les veus, el crit dolorós de qui pensa que no hi ha solució i que som a les portes de la mort.  Tot i que hi ha qui diu que l’obra no enraoni sobre la mort, crec que és una aproximació, un camí cap a ella i l’espai, un sepulcre amb una única esperança, l’aïllament.


Una obra com aquesta requereix dos pesos pesants per interpretar-la. I el director Xavier Albertí els ha trobat: Josep Maria Pou (Hirst) i Lluís Homar (Spooner), sense oblidar també que hi ha dos secundaris que hi juguen un paper important: Ramon Pujol (Foster) i Briggs (David Selvas). Un quartet de luxe.
Hirst és un gran escriptor entregat a la beguda. Un derrotat. Spooner és un seguidor, un poeta també. Es van conèixer a Oxford, però això, la veritat, no té tanta importància. Briggs i Foster  són els assistents de Hirst en tots els sentits. Són en funció del mestre. No passa res. Només la paraula (claríssima traducció de Joan Sallent). I uns quants temes. El llenguatge, l’amor, la traïció. Dures confessions. Tots plegats es mouen en aquest forat fosc d'on cap dels quatre personatges són capaços de sortir.
Xavier Alberti ha dirigit amb pulcritud un repartiment de primera, però sembla que ho hagi fet en una sola direcció, de manera que hi ha una prevalença de l’atmosfera sobre els actors de la que només es lliura la composició d’un enorme Lluís Homar. La severitat dels dos servents és uniforme, categòrica, sense matís. Així, l’humor, que hi és, gairebé desapareix ofegat per l’enigma, pel desconcert. El respecte d’Albertí allunya l’espectador d’un text exigent i a l’abast d’un públic molt interessat.


Harold Pinter devia considerar Terra de ningú la seva obra preferida. I, si no, ¿per què va deixar dit que en el seu funeral se'n llegís un fragment? Potser per fer escoltar això als que l’enterren : "Tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats, ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida." Celebrem-ho!, diu Hirst en un brindis final. I es fa el fosc. 


dijous, 21 de novembre del 2013

Acorar


I un dia va arribar Acorar. Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.
El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials. Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.
Una veu sorgeix d’entre nosaltres per expressar el plany. Planyem la defunció d’un món, d’una realitat esvaïda, la qual anomenem ‘la nostra’, no tant perquè la posseïm, sinó perquè ens defineix.
Acorar és una reflexió sobre la identitat col·lectiva dels pobles, sobre què és allò que ens defineix, què és allò que fa que –encara- existeixi la nostra comunitat. El text pren per excusa narrativa la descripció d’una jornada de matances a Mallorca. I d’aquí el títol de l’espectacle. La d’acorar era una feina reservada al més expert, perquè no és gens senzilla de fer, i avui en dia ben pocs en saben. A partir d’un minúscul fet casolà, oferim una visió universal que provoca una reflexió a l’espectador sobre el seu món més íntim.


Arribarem a la secreta intimitat de cadascú perquè allò que oferim és universal.
Acorar és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.
Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila fa un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.


Gomila es refugia en els prodigis d'una llengua exuberant, pensada per aïllar (i vacil·lar) als forasters i fer-los comprendre que als que dominen els seus secrets no els preocupa la facilitat, una llengua que s'enriqueix amb varietats infinites de sinònims i malabarismes fonètics. I ens regala frases que, fins i tot quan no acabes de comprendre-les, pots assaborir durant hores: ("No deixis llobades i arriba an es cul des ribell" o "Cotxos arranquen i parteixen. Es ca, sadoll, ni lladra")
L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampoc el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda. Llàstima que ja no hi sigui en la cartellera encara que La Seca l´ha tornat a repescar aquest novembre. Un plaer!!!!








divendres, 15 de novembre del 2013

GRAVITY


Un dels moments més bells de la filmografia de Brian De Palma és aquell de Misión a Marte (2002) en què l'astronauta Tim Robbins decideix tallar amb el cordó umbilical que l'uneix amb un dels seus companys. La pau ingràvida del cosmos esdevé bella representació d'una mort sense horitzó conegut. La pau és amenaçadora; l'espai exterior un claustrofòbic forat negre; el silenci és un túnel de llum negra en la qual només podem escoltar la nostra veu sense ressò.
Inquietant i bella, amb la bellesa indiferent de les estrelles, alienes a qualsevol sentiment. I al mateix temps, emocionant com una llarga persecució, on els seus protagonistes- tan sols dos, Sandra Bullock i George Clooney - corren contra si mateixos i contra les seves limitacions.
Així és Gravity, una meravellosa contradicció en si mateixa. D'una banda, la reconstrucció dels perills de l'espai, que són tots. Servits amb un realisme que fins ara no s'havia aconseguit en el cinema. I alhora, l'emocionant experiència de trobar-se amb uns personatges que planten cara a aquesta immensitat silenciosa, on suren enmig del no res. Especialment la Dra Ryan Stone (Sandra Bullock ), en què el negre de l'espai es fon amb el negre de la seva ànima, la força de gravetat a la que de veritat està lligada .


Alfonso Cuarón fa un memorable desplegament visual, crea tensió de primera classe i aconsegueix hipnotitzar-me explicant la història de supervivència de dos astronautes que després d'abandonar provisionalment la seva nau per arreglar una avaria i surar plàcidament per l'espai, descobreixen que el camí de retorn se'ls ha posat difícil per no dir impossible, que hauran de recórrer a l'epopeia si volen mantenir l'esperança de tornar alguna vegada a la Terra.
Gravity és una pel·lícula de lluita per la supervivència. No és, doncs, una proposta d'idees ni un exercici intel·lectual. Està lluny de l'hermetisme, per exemple, d'un film com 2001: una odissea de l' espai , de Kubrick. Film amb el qual, d'altra banda, té més d'un punt de contacte, sobretot la visió de l' home enmig de l'aridesa i grandesa de l'espai.


És més aviat una experiència gairebé física que el deixa a un feliçment esgotat.
Epidèrmica, claustrofòbica, asfixiant, transporta el nostre organisme a un estat que molt poques vegades hem experimentat en una sala de butaques. Levitem. Surem. Transpirem. Ens movem en gravetat zero atordits pel meravellós so de Steven Price i uns plans seqüència que semblen no tenir final.
Un film en el qual, a més, un té l'agradable sensació que les tres dimensions  en què ha estat rodada la nova pel·lícula d'Alfonso Cuarón són imprescindibles. Aquí el 3D no és circ: és drama. Per això és una pel·lícula profundament humana, encara que se suposi que el protagonisme li pertany en exclusivitat als efectes especials.


I és, i un no es cansa de subratllar-ho, una bella pel·lícula on la bellesa importa, on la llunyania de la Terra es veu enterbolida només per una pluja de deixalles còsmiques. També és una metàfora de reafirmació, de la necessitat de superació i de la renovada esperança en nosaltres mateixos. Un missatge senzill, narrat amb tensió narrativa i multiplicat pel innegable poder de la imatge. 


divendres, 8 de novembre del 2013

LA HERIDA


Els Trastorns Límit de Personalitat, autolesions incloses, han donat pàbul a incomptables films criminals, sense oblidar l´habitual recurs que d'ells sol fer el cinema de terror, però rarament han estat tractats amb la concisió, la manca de sensacionalisme i el rigor amb què són mostrats pel director Fernando Franco en  la seva òpera prima. És segurament el debut més excel·lent al qual assisteix el cinema espanyol des de fa diverses temporades. Ana , treballadora social, sembla tancada en una espiral de depressió, en el rebuig a la vida que porta amb la seva mare, i en el fracàs sentimental .
El seu caràcter s'ha forjat, s´intueix, sobre algun fet greu ocorregut en el seu passat, aquesta ferida del títol, però Franco, amb molt de pudor, evita els discursos i les explicacions verbals (la seva posada en escena, tan aclaparadora com la vida de la seva protagonista, és exemplarment enclaustrada ) : estem en el regne del suggeriment, no en el de la denúncia a viva veu. I el retrat que compon és d'una rotunda radicalitat : sense contemplacions, sense fàcils concessions.  Ana, a la qual Marian Álvarez dota d'una extraordinària coherència i una fragilitat emocionant, ens va mostrant les seves debilitats, fins aconseguir el miracle d'una empatia poderosa, una comprensió total cap a la seva desgraciada i malaurada existència.


Fins i tot al més temperat i serè li està permès tenir un mal dia d'aquells en què et xucla fins al precipici algun núvol amb urpes, com en moltes històries cinematogràfiques. Però a la protagonista de La herida,  tots els seus dies estan tallats pel mateix patró desesperant, disfuncional i insuportable per culpa d'una malaltia cruel anomenada trastorn límit de la personalitat; encara que el més cruel de tot és que ella mateixa no sap què dimonis l´està escanyant lentament.A aquest neguit íntim i delirant intenta donar llum Fernando Franco en el seu debut com a director .
Un exercici, per descomptat, arriscat i gairebé tan kamikaze com el modus operandi de l' (anti) heroïna de la seva història, a qui podríem seguir el rastre de la seva misèria quotidiana enumerant les ferides i cicatrius que es va autoinfligint al llarg dels anys. Tot i que la autèntica " ferida", fosca i insondable, ve de dins,  el talent de plantar-la davant del mirall i davant de l'espectador cal agrair-lo tant al director com, sobretot, a una Marian Álvarez sumida en un tour de force tan brutal que gairebé ens fa respirar d'alleujament un cop acabada la pel·lícula .



Tampoc cal estalviar elogis a la resta del repartiment, que ajuda a que rodi aquesta gran pedra de la bogeria : Rosana Pastor com a mare lobotomitzada , Manolo Solo com resignat company d'un treball que ella exerceix d'allò més bé, Ramón Barea com a malalt tan lluny i tan a prop dels curtcircuits mentals de la seva cuidadora.  Un estil àrid i una mica afectat pel timó de Jaime Rosales , i certes situacions una mica efectistes (el casament , el karaoke ... ) amb prou feines eclipsen a la peça més valuosa del cinema espanyol d´aquesta temporada. 


divendres, 1 de novembre del 2013

MUD


Mud gira a l´entorn d´Ellis, un adolescent d'una localitat d'Arkansas els pares del qual han decidit separar-se. Un dia, durant una excursió al costat del seu millor amic, descobreix a un home amagat en una illa al mig del riu Mississippi . Es diu Mud, està afamat i necessita ajuda per arreglar un vell vaixell que està penjat d´un arbre. Els nois necessiten saber què fa allà i Mud els explica que està buscant a la seva estimada i que fuig d'uns tipus que volen matar-lo. Ellis no només ha trobat una gran aventura, sinó també a algú que comparteix la seva idea de l'amor, l'esperançador exemple que estava buscant desesperadament. En alguns moments, el film de Nichols recorda històries com Cuenta conmigo  (Stand By Me) o la recent Super 8 de J. J. Abrams, amb un tractament de la naturalesa influït clarament per Terrence Malick (no ha de ser casualitat que a Ellis ho interpreti Tye Sheridan, un dels nens de El Arbol de la Vida), i una relació entre el fugitiu i els nens que sembla beure de Un mundo perfecto (A Perfect World) de Clint Eastwood . La barreja funciona en mans de Jeff Nichols , el director, que dota al relat d'autenticitat i emoció. Es percep el seu entusiasme amb la història, centrada en l'amor i la maduresa, i la seva sensibilitat a l'hora de retratar els personatges.


Mud és una emocionant història sobre els últims anys de la infància i el pas cap a l'adolescència alhora que és també una mirada sobre un món que desapareix. També podria semblar que ja hem vist abans aquesta mateixa història. És cert. La iniciació als amargors de la vida adulta és una font eterna de relats i la cinta de Nichols s'atreveix a citar molts d'ells però al mateix temps renova la tradició situant-se a mig camí entre thriller i la pel·lícula d'adolescents, en un terreny tan agrest i ignot com el salvatge paisatge del Mississipi que retrata al film, en un terreny tan lliure com les emocions dels seus nois protagonistes.  Ellis i Neckbone, dos nois que bé podrien ser els Tom Sawyer i Huck Finn del segle XXI . Com els joves herois de Twain, creixen al costat del riu i les seves aventures flueixen al ritme de l'aigua, i com a ells, el riu també els canviarà la vida . Al costat d'un riu els protagonistes descobreixen la seva primera experiència de la mort, i acabaran creuant-se amb un fugitiu, Mud que dóna títol a la pel·lícula ( Matthew McConaughey , que està en el millor moment de la seva carrera ). Qui és aquest home misteriós ? D'on ha aparegut ? Per què s'amaga a aquesta illa deshabitada al delta del Mississipi ? Què vol d'ells?


L'aparició de  Mud en la seva vida ajudarà a Ellis a oblidar que la seva família s'està divorciant i que el món de deixalles i tresors que fins ara era el seu dia a dia desapareixerà. Aquest home enigmàtic, vagabund i delinqüent, home serp i mig xaman a ulls dels impressionables ulls dels nois sembla tenir la resposta a gairebé tots els interrogants emocionals que els sorgeixen. Des que Mud emergeix gairebé com un ramal de l'illa, Ellis viurà el seu primer amor i el seu primer desengany, l'enfrontament amb els seus progenitors, les contrarietats de l'orfandat que pateix el seu millor amic i la violència esquinçada.  Mud és una obra de redempció i reconciliació, un treball que flueix, com el riu que banya les seves imatges, cap a un horitzó lluminós, obert, d'esperança i d'assossec. Si en els dos films anteriors la natura era un ens amenaçant a qui témer, de tensió de forces inevitable, aquí Nichols es recrea en l'element protector de la natura, fins i tot sobrenatural. El Mississipi és perillós i imponent, tràgic i furiós, però també orgànic, màgic i poderós. Capaç de matar i al mateix temps de tornar la vida . No s'ho pensin : Mud  és una de les millors pel·lícules de l'any .