La Isla Mínima

Alberto Rodríguez és un director que augmenta en interès a cada nou film que realitza. No era el mateix el d´El Traje que el de Siete virgenes, el d'After que el de Grupo 7.La isla mínima comparteix amb aquesta última el gènere policíac, però tant la història relatada com la manera d'utilitzar l'espai i inserir-lo com un protagonista més des dels preciosos títols de crèdit (plànols alçats dels aiguamolls de manera que semblin un dibuix al·lucinant abans que una geografia real) és ben diferent. A més, sent un relat neoclàssic d'enquesta policíaca (dos agents d'ideologia oposada, expedientats tots dos per diferents raons, han de aclarir l'assassinat de dues germanes adolescents en un poble de les maresmes del Guadalquivir), és també un retrat ajustadíssim, sense alçar la veu , dels efectes gens residuals del franquisme, o tardo-franquisme, en la societat dels vuitanta.

 A poc a poc, el realitzador andalús està construint, com qui no vol la cosa, potser la més coherent de les carreres en el cinema criminal que s´hagi vist en el recent cinema espanyol. En aquesta, sens dubte, la seva pel·lícula més rodona, per no,  dir, la seva primera obra mestra, aconsegueix a més una cosa que ja s'intuïa en l'anterior  Grupo 7 (2012): la capacitat del director, i del seu guionista, el imprescindible Rafael Cobos, per reconstruir amb extrem rigor el referent històric més o menys recent. Aquí, una exposició de l'impactant fotògraf sevillà Atín Aya li serveix d'inspiració per armar un trencaclosques fascinant, es miri per on es miri: la resolució d'un doble crim a les maresmes del Guadalquivir, en l'any de gràcia de 1980; un escenari senzillament exquisit,i  un assassinat repugnant. 

La pel·lícula d'Alberto Rodríguez és apassionant des del punt de vista del gènere: Déu n'hi do reconduir amb èxit fins a tres trames criminals en una sola pel·lícula, sense perdre mai de vista cap, i complint amb satisfacció la conclusió de totes. Ho és des del punt de vista dels seus personatges. La relació entre el policia demòcrata Raúl Arévalo i l'esmunyedís Javier Gutiérrez (excel·lents tots dos, però cal delimitar que aquí el segon aconsegueix el seu millor personatge en cinema fins a la data) és qualsevol cosa menys maniquea. Des del punt de vista històric, que potser és el que millor sap reflectir el film. Aquest moment de canvi, quan molt viscontinianament el que és vell es resisteix a morir, però el que és nou li costa molt obrir-se pas (en definitiva, la creació d'una ficció essencialment política), mai havia estat reconstruït així en el cinema espanyol. 

La incertesa, l'horror sense nom, la vida dels “señoritos” avorrits que es passen de la ratlla, però també la passivitat de les classes subalternes, els somnis d'adolescents que es moren d'avorriment i aspiren a un món de confort, el dia a dia d'anar trampejant per seguir vivint, són els elements del trencaclosques. Al film no li falta gairebé res: tensió i atmosfera, tempo modèlic, alguna que una altra sorpresa i gir ben portats, excel·lent treball dels seus dos actors protagonistes, ajustada i expeditiva violència, dos finals exemplars (un pel que fa a la trama policíaca, un altre en relació a aquest retrat de la societat espanyola i la influència de la dictadura).

I, com ja he dit, un ús excel·lent del lloc, de l'espai físic, la terra mansa perforada per l'aigua que sembla influenciar emocionalment els personatges més que qualsevol una altra cosa, un lloc que sembla oblidat del món. I el retrat d'una societat i d'un canvi polític que explica moltes coses del que està passant actualment en la societat i en la política espanyola. On el franquisme i la corrupció estan instal.lats en el poder i que són un simptoma de la descomposició d´un règim. Una gran, immensa pel·lícula.