dimarts, 11 de novembre del 2014

VICTÒRIA D´ENRIC V


La nova Kompanyia del Teatre Lliure s'ha enfrontat ara a un gran clàssic: Enric V; pot ser, de les recreacions shakespearianes de la història d'Anglaterra, la que ha gaudit de més èxit en l'escena contemporània. Però Pau Carrió -que signa versió i direcció- ha volgut, d'alguna manera, bastir el personatge amb escenes de la segona part d'Enric IV. Es tracta d'aquelles escenes en que ens mostren un jove príncep Enric desvergonyit i pocasolta, company d'una soldadesca gens noble i més atent a gaudir dels plaers de la vida que no pas als assumptes d'Estat. Un bon contrast amb la figura del valent i astut Enric V que portarà les seves tropes a una gran victòria i acabarà per ser el primer en la successió al tron de França.


Els fets històrics van ocórrer entre el 1387 i el 1422. Una de les primeres versions de Shakespeare data del 1594 —la distància de dos-cents anys crea llegenda— i la que es considera que dóna peu a la versió actual, és del 1598. I la versió que n'ha fet Pau Carrió vol recuperar, en part, l'esperit de com es representava en temps de Shakespeare, explicant als espectadors la història, fent-ne novament llegenda i reblant el clau en els aspectes que el pas del temps la fan encara més èpica.
Enric V, com a heroi que és, deixa poques ombres per a les contradiccions del seu personatge. Tot i així, la interpretació que en fa Pol López és molt àmplia, ja que la peça va tensant el personatge pel seu vessant més festiu i popular i per la seva grandiloqüència de monarca responsable. 


El joc de presentar l'escena despullada, com faria Shakespeare al The Globe, juga molt a favor. I també la incorporació musical (i l'apunt coreogràfic) per aconseguir que la lluita ressoni al cap de l'espectador com una superproducció quan, en realitat, tot es mostra amb un contrallum i cossos patinant sobre un linòleum humit. L'obligació de doblar de personatges permet que cada actor defensi rols ben diferents, cosa que és interessant d'ensenyar per a un repartiment com aquest format per la Kompanyia del Lliure. La paraula de Shakespeare no perd intensitat amb unes interpretacions més properes que si tot sonés ampul·lós. El joc funciona per la seva simplicitat i honestedat. El públic és, per moments, l'exèrcit a qui arenga per a una derrota digna o una victòria històrica.


Pau Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original —autoria d'Arnau Vallvè, a la bateria, músic del grup Manel, amb algun cop de mà, o de violoncel, de l'acriu Laura Aubert, i algun altre reforç musical del mateix Pau Carrió i d'Albert Prat— i que ha despullat d'artificis, posant-se ell mateix com a mestre de cerimònies i deixant una sorpresa visual i plàstica per a una de les escenes finals que integra en el muntatge la coreografia de tall contemporani i la interpretació coral indie. Entremig, el text adaptat de la versió de Shakespeare manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta que ha de rebotar sense dificultats cap als espectadors.


El repartiment respon amb equilibrada entrega a les exigències d’aquesta versió que qüestiona l’objectiu de la victòria i planteja interrogants sobre les seves conseqüències.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada