La
nova Kompanyia del Teatre Lliure s'ha enfrontat ara a un gran clàssic: Enric V;
pot ser, de les recreacions shakespearianes de la història d'Anglaterra, la que
ha gaudit de més èxit en l'escena contemporània. Però Pau Carrió -que signa
versió i direcció- ha volgut, d'alguna manera, bastir el personatge amb escenes
de la segona part d'Enric IV. Es tracta d'aquelles escenes en que ens mostren
un jove príncep Enric desvergonyit i pocasolta, company d'una soldadesca gens
noble i més atent a gaudir dels plaers de la vida que no pas als assumptes
d'Estat. Un bon contrast amb la figura del valent i astut Enric V que portarà
les seves tropes a una gran victòria i acabarà per ser el primer en la
successió al tron de França.
Els
fets històrics van ocórrer entre el 1387 i el 1422. Una de les primeres
versions de Shakespeare data del 1594 —la distància de dos-cents anys crea
llegenda— i la que es considera que dóna peu a la versió actual, és del 1598. I
la versió que n'ha fet Pau Carrió vol recuperar, en part, l'esperit de com es
representava en temps de Shakespeare, explicant als espectadors la història,
fent-ne novament llegenda i reblant el clau en els aspectes que el pas del
temps la fan encara més èpica.
Enric
V, com a heroi que és, deixa poques ombres per a les contradiccions del seu
personatge. Tot i així, la interpretació que en fa Pol López és molt àmplia, ja
que la peça va tensant el personatge pel seu vessant més festiu i popular i per
la seva grandiloqüència de monarca responsable.
El joc de presentar l'escena
despullada, com faria Shakespeare al The Globe, juga molt a favor. I també la
incorporació musical (i l'apunt coreogràfic) per aconseguir que la lluita
ressoni al cap de l'espectador com una superproducció quan, en realitat, tot es
mostra amb un contrallum i cossos patinant sobre un linòleum humit. L'obligació
de doblar de personatges permet que cada actor defensi rols ben diferents, cosa
que és interessant d'ensenyar per a un repartiment com aquest format per la
Kompanyia del Lliure. La paraula de Shakespeare no perd intensitat amb unes
interpretacions més properes que si tot sonés ampul·lós. El joc funciona per la
seva simplicitat i honestedat. El públic és, per moments, l'exèrcit a qui
arenga per a una derrota digna o una victòria històrica.
Pau
Carrió ha fet una versió que ha revestit amb música original —autoria d'Arnau
Vallvè, a la bateria, músic del grup Manel, amb algun cop de mà, o de
violoncel, de l'acriu Laura Aubert, i algun altre reforç musical del mateix Pau
Carrió i d'Albert Prat— i que ha despullat d'artificis, posant-se ell mateix
com a mestre de cerimònies i deixant una sorpresa visual i plàstica per a una
de les escenes finals que integra en el muntatge la coreografia de tall
contemporani i la interpretació coral indie. Entremig, el text adaptat de la
versió de Shakespeare manté la riquesa del llenguatge original, sense absurdes
frivolitats, i amb una notable bona dicció, essencial en una obra com aquesta
que ha de rebotar sense dificultats cap als espectadors.
El repartiment respon amb equilibrada entrega a les exigències d’aquesta
versió que qüestiona l’objectiu de la victòria i planteja interrogants sobre
les seves conseqüències.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada