KRUM

Des que l'autor israelià d'origen polonès, Hanoch Levin (18 desembre 1943 - 18 agost 1999) va estrenar Krum —subtitulada aquí amb 'el Crosta'— han passat gairebé quaranta anys. ¿Per què fa la impressió, doncs, que hagin passat el temps? Perquè el mateix autor ja hi imprimeix en el seu origen un aire frívol, gairebé de cabaret —una de les seves flaques escèniques—, per amagar sota la invisible "crosta de la societat" les amargors, les migradeses, les misèries i les petites felicitats d'un grup de veïns d'un barri de tercer ordre on el protagonista (Krum, el Crosta ) torna després d'un viatge del qual admet que no n'ha tret ni aprofitat res sinó l'interès del moure's pel propi viatge i s'adona de la immobilitat del veïnat, de la seva continuïtat, com si no hagués passat res, de la passivitat de tots davant el frenesí que ell arrossega per assolir un horitzó diferent. 

El retrat de la condició humana des del punt de vista de l'absurd és un bon material per tramar una història que basculi entre el drama i la comèdia. Des d'aquí, Hanoch Levin, nascut en el si d'una família polonesa supervivents de l'Holocaust, va crear el personatge del impassible Krum.  El text, i la bona adaptació de Sergi Belbel i Roser Lluch que es representa al Lliure de Gràcia, traspua poesia amarga, dosifica píndoles de existencialisme i nihilisme i conté una profunda crítica a una societat immobilista, profundament estúpida. Carme Portacelli capta el missatge de Levin i ofereix una direcció fantàstica emfatitzant tots aquests aspectes a través de balls i altres trucs escénicos.Krum torna a barri amb les mans buides. Ha passat una temporada a l'estranger, però diu que no porta res, que no ha treballat, que no li ha servit de res anar-se'n. Aquesta entrada sintetitza bé l'esdevenir del personatge, un tipus que viu una vida monòtona, sense ambició, sense ànim de voler arribar en lloc. En el seu entorn, la mediocritat i la pobresa d'esperit de la majoria dels seus amics i coneguts és generalitzada. 

A Krum hi ha molta vida, però també hi ha mort. Hi ha amor, casaments, trencaments, naixements, malaltia i degradació. I tot com si realment no passés, en un registre a vegades una mica estrafolari —no gosaria dir esperpèntic perquè no hi arriba— ni diria tampoc absurd perquè toca sempre de peus a terra,  però si hi ha una mena d'humor que el que pretén és precisament esgarrapar l'amargor.

El protagonista, Krum, és interpretat per un sòlid Pere Arquillué, que alterna el paper del personatge més despenjat i cínic, amb el del personatge més comprensiu i sentimental, des de la seva incompatibilitat per estimar l'autoestima i l'inevitable fugir de l'amor fins a l'acompanyament per veure l'última posta de sol del personatge de l'Afligit (un característic retro fet per Oriol Guinart), malalt de mena, a qui Krum és gairebé l'únic que ret homenatge en un funeral amb urna i cendres de paperets platejats inclosos com una alenada de fantasia màgica. 

Krum és una obra amb una forta presència de personatges femenins: la mare de Krum, la vídua Crosta (que interpreta Pepa López sense defugir en cap moment el seu paper de marassa impertinent); l'Ansiosa, l'amant de Krum, nascuda per a estimar, fins que el vestit blanc els separa (Gabriela Flores); la Felícia, la veïna de la vídua Crosta (que broda Carme González), mestressa de casa que amb el seu home (Albert Pérez) viuen només per beure i menjar en cadascuna de les celebracions a les quals són convidats; o la ja esmentada Xona (Lluïsa Castell) casada per no vestir sants amb el malaltís Afligit i protagonista d'algunes de les escenes més tendrament humorístiques; i per acabar, una mena de convidada especial, la Tuiti (Mónica López ), veïna que va abandonar el barri de petita i que viu en un món de coloraines i fantasia, acompanyada d'un italià amb els fogots a la bragueta i que, només perquè ella perd un botó, fa anar de quatre grapes per terra tant a Krum com l'Afligit.Una dotzena de personatges que ballen, canten, i es mouen a ritme de coreografia contemporània i que es deixen sempre un espai per respirar i no ofegar-se entre ells. 

Gràcies a això, altres secundaris com el Silenciós, poques paraules (Jordi Brunet), el Metge i també l'italià dels fogots, Bertoldo (Jordi Collet), o el pretendent i finalment marit de l'Ansiosa, un enginyer que només és tècnic, de nom Takhtikh (Joan Negrié) juguen un paper important en el conjunt per elaborar un retrat col·lectiu. Però aquest retrat de la infelicitat i la misèria és aclaparador. Massa pròxim com perquè no se li glaci a un el somriure. Genial!!!!