Com a assistent de direcció a nivell professional he participat en “El berenar d'Ulisses"d’Enric Nolla. Es va estrenar a la Sala Beckett la temporada 2009 / 2010.
El títol del muntatge, dirigit per Magda Puyo, fa referència a l'anomenada síndrome d'Ulisses: problemes psicològics associats als emigrants, com l'estrès o les depressions que neixen del seu desarrelament en terra de ningú.
Nolla parteix de la seva pròpia experiència per bussejar en els lapsus i traïcions de la memòria; en els secrets i mentides que arrelen en una família disfuncional dividida entre Catalunya i Caracas. «Entre els parents sempre s’amaguen coses, moltes vegades per no fer mal, i això té les seves conseqüències», explica l’autor, que tracta en el seu text de l'ocultació de la mort. «Parlo d'una família que intenta ocultar les absències però que no ho aconsegueix».
Cadascú lluita per alliberar-se d’aquesta pèrdua i sobreviure».
Ferran Carvajal interpreta el fill petit que, afegeix Nolla, «a l'intentar repassar la seva vida es converteix en dipositari de la memòria familiar ». «Viatja als records per trobar la pau i es troba amb successos reprimits que no vol destapar», intervé l'actor, a qui acompanyen sobre l’escenari Teresa Urroz i Pep Jové (com els seus pares) i Pepo Blasco i Montse Esteve (el seu germà i la cunyada).
Estructurat en diverses capes, el relat imposava una posada en escena gens convencional, segons la directora, que defineix el muntatge com «un puzle íntim d’emocions». Tot i el profund drama que es recrea, Puyo ha volgut potenciar l'humor d'uns personatges «divertits, grotescos i molt vitalistes tot i les seves pèrdues i angoixes».
Una obra suggerent on es creuen múltiples dicotomies: mort vida, violència–amor, sincerita–mentida, bellesa–lletjor. I on el drama i la comèdia, la poesia, el grotesc i l'hiperrealisme es barregen i desconcerten