La
companyia Els Pirates en va fer una representació exclusiva el mes d'octubre a
la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya dins de l'últim Festival
Shakespeare. Per això el pas ara a un espai íntim i reduït com el Círcol Maldà,
per a una obra que compta en aquesta versió amb una desena d'intèrprets,
requeria un procés d'adaptació física perquè hi ha molt de moviment, una certa
gresca col·lectiva, una fugaç batalla d'espases i un afegit, marca de la casa,
amb diverses peces musicals.
Nit de
reis se situa en un indret imaginari, Il·líria, que tot i que podria beure
de les fonts del segle III, els entesos atribueixen a l'Adriàtic, entre les
actuals regions de Croàcia, Montenegro i Albània, tot i que admeten que podria
ser també un espai fantasiós, d'il·lusió (Il·líria), i inspirada per
Shakespeare en una obra de Plaute on un bessó arriba a la recerca del seu
germà.
Sebastià
(Bernat Cot) i Viola (Queralt Casasayas) són dos germans bessons. Un naufragi
davant la costa d'Il·líria els ha separat. Viola arriba esgotada a la platja
amb l'ajuda del Bufó de la cort del duc d'Orsino (Laura Aubert). I com que
Viola creu que el seu germà bessó és mort, es disfressa d'home i es fa passar
per un patge anomenat Cesàrio a la cort del duc Orsino (Xavi Frau), que està
enamorat d'Olívia, una noia de casa bona (Mònica Barrio). Però ella el rebutja,
i per això el duc d'Orsino utilitza Cesàrio (la falsa Viola) per fer de
confident i missatger. I vet aquí que Cesàrio (entengui's Viola) acaba
enamorant-se d'Orsino, a la vegada que la jove Olívia s'enamora del misatger
Cesàrio. I embolica que fa fort! Plantejat
l'enrenou, la resta no fa res més sinó embolicar la troca i la farsa té un
pobre cap de turc: el majordom d'Olivia, en Malvolio (interpretat per Arnau
Puig), una mena de Quixot que viu entre imaginacions i somnis, que es mira el
mirall i s'hi veu guapot, i que per això és el cau de les bromes dels que
l'envolten i el que proporciona algunes de les situacions més hil·larants.
Nit de reis és una de les obres
més complexes de Shakespeare per la diversitat de relacions, històries i
nivells de lectures que conté. El ritme frenètic que exigeix dels seus
intèrprets, així com la claredat per explicar la història sense fer a un costat
la profunditat dels personatges, són alguns dels reptes que plantea.En aquest
cas, Els pirates teatre, fa una versió que compleix amb tots aquests requisits
i encara més. Tots els reptes que he esmentat, Adrià Aubert els aconsegueix
vèncer amb una direcció centrada en la claredat de les relacions i motivacions
dels personatges, però sobretot, amb coses que moltes vegades trobem a faltar
en els muntatges isabelins: alegria, intel·ligència i sentit del humor.
Sense
grandiloqüència ni pretensions, aquesta companyia ens ofereix un muntatge que
resumeixi frescor, joventut i energia, amb actuacions que sorprenen en la seva
qualitat en un marc senzill i sense grans mitjans tècnics.
Tot i que el nivell
actoral és bastant homogeni i gaudim a tots els actors, no puc deixar de
destacar el treball d'Arnau Puig al paper de Malvolio -divertidíssim en les
seves desventures i desenganys- Ricard Farré com un esbojarrat hedonista, Xavi
Frau que va lidiar molt bé amb el repte d'un personatge tan difícil com és
Orsino i a Laura Aubert (que mai deixa de sorprendre'ns amb la seva capacitat
actoral i musical) fent un bufó extraordinari. Tots aconsegueixen
l'ambivalència d'aquesta obra que va des del riure fins l'amargor, passant per
mil matisos. Shakespeare fa un teatre d'actor, un teatre de contacte amb
l'espectador, un teatre intel·ligent, on els directors realment savis ha de
deixar el seu ego a un costat i donar-li l'espai a l’ intèrpret. I no ens queda
res més que agrair-li a aquesta jove companyia que ens recordi el que és el
teatre de Shakespeare: meravellós!!!!