Una paloma se posó en una rama para reflexionar sobre la existencia

 

Sense pausa però sense pressa, Roy Andersson porta 15 anys demostrant-nos que ésser humà significa estar sotmès a confusió, frustració, soledat i crueltat. També, cert, a espurnes de felicitat. I això és el més bell del seu cinema, que a través de l'humor absurd i una afectuosa misantropia és capaç de suggerir que la raça humana és un lloc estranyament acollidor i alhora desoladorament inhòspit. A Una paloma se posó en un rama ..., uns personatges a la vora de l'abisme (un home a punt de suïcidar-se, una científica que experimenta amb un mico) li deixen anar al seu interlocutor telefònic la mateixa frase: M'alegra sentir que estàs bé. El món s'enfonsa en un infern d'angoixa, però els habitants del grand guignol de Roy Andersson segueixen fent veure que tot va bé. Res estrany si atenem al fet que el projecte fílmic del cineasta suec entrellaça  l'existencialisme d'Ingmar Bergman, el surrealisme de Luis Buñuel , la comicitat de Jacques Tati i el manierisme monumental de Federico Fellini.

A Sam (Nils Westblom) i Jonathan (Holger Anderson) els agrada fer sentir feliços els altres, subministrar-los una  mica d'alegria, encara que la seva expressivitat sigui més aviat circumspecta, encarcarada, fins i tot desconsolada en el cas de Jonathan, al qui de vegades sacseja el plor perquè no se sent apreciat pel seu company. Una actitud, una imatge, que no sembla ser molt efectiva si ets comercial de l'espectacle i intentes vendre caixes del riure, ullals de vampir o una careta d'un home amb una dent. Es desplacen com autòmats, i no es diferencien molt de la maleta i del maletí que porten. Viuen en una pensió el passadís de la qual sembla més aviat el d'una presó. 

Aquesta sensació és la que transmeten els enquadraments del cinema de Roy Andersson. Són plans cel·la. Plans de llarga durada, o llarga condemna. Semblen vinyetes, com els enquadraments del cinema de Wes Anderson (Moonrise Kingdom – 2012 i The Grand Budapest Hotel -2014) o Ulrich Seidl  Hundstage (Días de canícula)- 2001 i Paraíso: Esperanza-2014),  vinyetes d’ elaborada composició en la qual cossos i objectes i buits es confonen, indistints, engranatges d'una impecable simetria en la qual tot sembla al seu lloc. Encara que res ho estigui. Les expressions són pàl·lides , com cobertes per una capa de cendra, o la primera capa de maquillatge d'un pallasso. Són espectres que transiten amb aspecte immobilitzat la successió d'enquadraments com capítols esfilagarsats encara ajustats amb un nus corredís. La narració s’orquestra sobre gestos i frases que s'enquisten com lletanies, com si no hi hagués res més enllà dels repertoris i els tràmits, i no hagués forma de subvertir la coreografia. 

N'hi ha que es jeuen, o s’asseuen amb gest absort en la cel de la seva habitació, perquè no tenen diners. Disposar de temps, i preocupacions, incita a la reflexió. N'hi ha que, i són bastants, se n´alegren que algú, amb qui parlen per telèfon, li vagi bé. Com si aquests sempre estiguessin fora de la seva realitat, perquè a ells, els que habiten aquesta cel·la de realitat dissecada, no sembla anar-los bé. De fet no sembla anar res, com si visquessin en compartiments estancs. D'acord, els temps es confonen perquè realment no s'ha avançat ni evolucionat molt. Els temps s'han amuntegat, canvien les aparences però no hi ha progressió substancial remarcable. Per això, varien les lletres de les cançons, però no la música. A un bar qualsevol en el qual entren Jonathan i Sam perquè se senten perduts i no troben una adreça, irrompen immediatament uns soldats d'inicis del segle XVIII que sí semblen saber quina és la seva adreça, una guerra, contra els russos, en la qual serien derrotats, amb la batalla de Poltava com decisiva confrontació, inici de la fi de Suècia com a país dominant a Europa. 

La seva pretensió no deixa de ser el reflex d'una arrogància, humana, massa humana, imposar-se als altres, i exercir la dictadura del caprici, com exemplifica el seu rei, Carles XII, quan expulsa totes les dones del bar, perquè el seu únic interès són els homes. Quatre segles després, se segueix transpirant derrota. I poca confiança en el gènere humà. Un cartell indica << Homo sapiens >>. A continuació, com a il·lustració, un mico lligat amb corretges pateix descàrregues elèctriques. I posteriorment, per reblar quines són les principals inclinacions que defineixen com de escassa és la nostra evolució, uns soldats del segle XIX introdueixen a uns nadius negres en una mena de gegantí barril que s'usa com rostidor que es cuina a foc lent. Homo sapiens, o com remarcar la posició dominant mitjançant l'exercici de la crueltat. Qui devori abans a l'altre, guanya. 

Hi ha escletxes, bretxes, en el paisatge lunar d'aquests plans cel·les, cossos que s'abracen i acaricien, cossos que semblen desprendre del encarcarament o de la recança, aquesta que et pot condemnar a una mateixa cadira en un mateix bar durant setanta anys després d'una decepció amorosa. Per això, molts tendeixen a contemplar criatures alades dissecades en vitrines de museus. No deixen de ser el seu reflex. Éssers estacionats que esperen la mateixa línia d'autobús a la mateixa hora de cada dia mentre escolten el parrup d'un colom posat en una branca per reflexionar sobre l'existència. Potser la ment d'algú si voli, i senti que és un altre dia diferent a aquell en el qual es posen els que només esperen que la successió dels dies sempre sigui la mateixa. Potser algú sí reciti una poesia amb la seva vida alada en comptes d´abandonar-se a la mateixa plaça de vida dissecada.

L´Hort de les oliveres

El tàndem Xavier Albertí-Narcís Comadira funciona. Des d’aquell meravellós Pinsans i caderneres a aquest muntatge bizarre que es pot veure fins al final de mes al TNC on el poeta fa servir L’hort dels cirerers de Txékhov, els Evangelis i el Hamlet de Shakespeare per fer un retrat de la Catalunya d’avui.  La família i alguns convidats de Setmana Santa són  convocats a la casa pairal de l'Hort de les Oliveres es reuneixen per celebrar, com feien cada any abans de la mort del patriarca Bofill, els dies de Pasqua. La causa de la trobada d'aquest any, però, amaga l'interès d'uns per tancar amb urgència el tracte de venda de la finca, sempre que l'hereu dels Bofill cedeixi a la clàusula que el testament li ha atorgat en privilegi de decidir unipersonalment sobre la casa i les oliveres, al marge de l'herència compartida amb la mare i la germana. 

Amb aquest conflicte d'interessos de fons, cadascun dels personatges treu a la llum els seus fantasmes i els seus secrets: el fill, que ha portat a la finca un amic de Yale que no respon a les seves expectatives sentimentals; la germana, sempre a segona fila de les decisions, promesa amb un jove entusiasmat amb els plànols del futur projecte urbanístic; l'antiga amiga d'infància del fill-hereu condemnada a renunciar a un casament amb ell; el notari amic de la família i pare de l'amiga d'infància; el capellà del poble, que pensa també treure cert profit de la venda de la finca als russos amb millores per a la parròquia i la comunitat; la mare de la família que ha baixat per força de París; la minyona de tota la vida que no para de la taula a la cuina on prepararà el xai. 

El quadre de família, estàtic i gairebé de color sèpia, obre el retaule. Tots plegats deixen que sigui la minyona ancestral de la casa de L'Hort de les Oliveres la que protagonitzi una escena que desembolica el passat ple de figures, ceràmiques i peces de vaixella embolicades en paper de diari amb rastre al·lèrgic de pols. L'actriu Mont Plans és Angeleta, aquesta minyona que, a peu de pista i a peu de micro, posa en antecedents els espectadors sobre qui és qui i el perquè i el com de la família Bofill. L'actor Oriol Genís és el poeta Narcís Cordelira, afeccionat al teatre i les arts expressives. Tamborí penjat al braç i flabiol de cobla, serà qui posi en solfa tota la colla reunida. La música ja no s'aturarà pràcticament des d'aleshores i durant l'hora i mitja de l'espectacle que no obviarà un fons escenogràfic d'una dotzena d'oliveres emboirades. Antoni Comas, revestit aquí de mossèn Relats, és el rector de Riudejoncs de les Arenes, que va del piano de cua al teclat electrònic i del teclat electrònic a l'harmònium, passant per la llarga taula del Sant Sopar, posant música i veu en solitari. 

La Felicitat Pons interpretada per l'actriu Mercè Arànega, en un paper que li demana més saber ser-hi com una figura volàtil que no esclatarà radiant, també a peu de micro, fins al final, amb el cos a L'Hort de les Oliveres i el cor a París, on ha deixat la seva amant. El fill i hereu de L'Hort de les Oliveres, Guillem Bofill, interpretat per Rubèn de Eguia i a qui tant l'autor com la posada en escena de Xavier Albertí li reserven un passatge tràgic d'aires existencialistes.El muntatge no deixa cap dels altres intèrprets al marge. Hi té un paper de conseller autoritari l'actor Carles Canut, el notari Frederic Riu, cobejant a Felicitat, la mare, de qui no sap el seu secret de llit, i intentant redirigir el destí del fill Guillem, frustrat per la nul·la relació de compromís prevista entre la seva filla, Amèlia (interpretada per Aina Sánchez), una Ofèlia posada afinadament al dia, i l'hereu Guillem. 

Hi falten encara l'amic de Guillem, Fidel, vingut de Yale, interpretat per Ricard Farré, i la parella de promesos, Esperança, la filla Bofill (Marta Ossó, un dels papers sempre presents però més fugaços en interpretació) i Bruno, el seu promès (Robert González), que protagonitza, amb risc d'ofec, una escena vocal amb la gola en brollador absolutament meritòria. La posada en escena es magnifica per la innovació de l´aposta, amb tots els elements escenogràfics a la vista, encara que pertanyen a diferents localitzacions i tempos, on els personatges es mouen quasi permanentment a escena.  

Els actors/cantants, realitzen una magnífica interpretació coral, on tots els personatges demostren la seva vàlua. Només em queda felicitar a la direcció del TNC per aquesta aposta arriscada; que aposta per un teatre musical contemporani que s’acosta a l’opereta amb molta qualitat i que malgrat aquest enorme esforç segurament no aconseguirà ser reconeguda a causa de no ser una producció massa comercial. Per a mi es tracta d’una de les millors produccions d’aquesta temporada

La sombra del actor

Com en el preciós i malenconiós títol de la novel·la de Mishima, es tracta d'un mariner que va perdre la gràcia del mar. Bé, aquí és un actor que creu haver perdut l'etern estat de gràcia amb què va ser beneït pel teatre. I l'estupefacció deixa pas a un insuportable dolor, la sensació d'estar acabat. I vell. I sol. Que a falta de valor o eficàcia per suïcidar-se, la negror més tenebrosa inundarà el seu present i futur. Que el que atorgava cert sentit a la seva existència, la seva impressionant facultat per expressar sentiments, crear personatges i emocionar als receptors de la seva màgia ha desaparegut per sempre. Però en l'ocàs apareixerà una oportunitat per al deprimit amb causa. Serà un amor problemàtic amb una dona desassossegant, juganera i lesbiana que podria ser la seva filla, fins i tot la seva néta. (Greta Gerwing) Li donarà sexe, joventut, companyia, complicitat en el riure, potser fins amor. I el que ja no té gairebé res a perdre s'interna en un terreny tan arriscat com miraculós. Sabent que ha d'enginyar-se- les per pagar les factures. També poder recuperar la màgia a l'escenari. 

El que explica Levinson (Rain Man) és dramàtic i patètic, però no renuncia al to de comèdia, al sentit de l'humor,a l'autoparòdia, i a les situacions esperpèntiques. I no pots desviar la mirada de la cara d'Al Pacino ni desinteressar-te del que diu amb aquesta veu entre sedosa i trencada. Immens Al Pacino que desapareix en els seus papers -en els aconseguits- per convertir-se en alguna cosa així com el mirall de les nostres febleses. Feia temps que ho enyorava. Aquest Al Pacino que no es deixava veure massa reapareix per la porta gran en La sombra del actor. No és aquí un tipus mesurat, per dins. És Al Pacino deslligat. Histriònic. En el límit de la paròdia. Sense por al ridícul; deixant bocins de si mateix per aquí i per allà. Al Pacino sense xarxa, doncs. Amb una característica afegida a l'habitual gesticulació: els anys. La vellesa. Veterà Al Pacino que, com Simon Axler, el protagonista de la història d'aquest film parla de renúncies i fragilitats. Tot i que no és només una col·lecció de desgràcies. L'actor troba un gir còmic que ho compensa -i ens compensa- de tant dolor. Al Pacino tràgicament divertits. 

Com ho va ser De Niro a El rey de la comedia; cosa que aquest últim, amb el que ha estat, sembla ja incapaç d'aconseguir, almenys amb sinceritat. Perquè Al Pacino, instal·lant-se en la tercera edat, s'atreveix a riure de si mateix en aquesta adaptació de La humiliació, títol original de la novel·la de Roth en què es basa el film. La humiliació, efectivament. Es posa a la pell d'una llegenda que ja no és capaç de distingir quan està en escena de quan no, i que tracta de recuperar el sentit d'humanitat i realitat que posseïa abans que el seu art el devorés, l'actor fa servir el paper com un joc de miralls per contemplar el seu propi declivi i comunicar una commovedora desesperació. Curiosament, sembla haver redescobert la seva passió per la interpretació donant vida a un home que ha perdut la seva.

Novament un actor com a protagonista d'un drama amb toc còmic, com Michael Keaton a Birdman, amb la qual aquest film té molts punts de contacte. Per què la insistència en els actors i els seus drames? Potser perquè el món és un escenari on cadascú té el seu paper; un paper que acaba en l'absurd amb molta facilitat, potser. Com li passa a Al Pacino aquí, amb una vella fan (Kyra Sedgwick) que vol que mati per ella. El món, com el teatre.