TRILOGIA MOZART

La companyia catalana Dei Furbi té al darrere una dilatada trajectòria de 12 anys que s'allarga encara més en el temps si jutgem l'experiència de la seva directora, Gemma Beltran, hereva d'algunes de les influències de teatre de gest més importants de la història moderna de l'escena del país, com els ensenyaments del mestre de pantomima polonès i professor de l'Institut del Teatre de Barcelona Pawel Rouba. Entre els seus espectacles anteriors cal destacar Asufre (2009/10/11), Homes de Shakespeare (2008), L'illa dels esclaus de Marivaux (2006/07). Després de l'èxit obtingut als Max amb La Flauta Màgica, que els ha donat “visibilitat” en el panorama del teatre espanyol, els revoltosos Dei Furbi estrenen el seu nou espectacle: Trilogia Mozart.

Dei Furbi s'enfronta ara a La Seca-Espai Brossa a la trilogia creada conjuntament per Mozart i el seu llibretista Da Ponte. De la mà de la seva directora, Gemma Beltran, la companyia aconsegueix edificar un espectacle que, en poc més d'una hora, fusiona Les noces de Fígaro, Don Giovanni i Così fan tutte. Una síntesi arriscada però resolta amb desbordant imaginació i un gran sentit líric, lúdic i visual posat al servei de la crítica a l'abús dels privilegis de l'aristocràcia, la submissió de la dona i la fragilitat de la condició humana que bateguen en el rerefons d'aquestes obres. Beltran va a l'essència del contingut de les peces i amb una hàbil relectura dramatúrgica aconsegueix entrellaçar-les per construir un espectacle que acaba captivant l'espectador. Per aconseguir el seu propòsit barreja teatre, dansa, cant a cappella, mim i l'esperit carnavalesc de la Commedia dell'arte. Amb aquests elements i un compenetrat equip d'intèrprets no només construeix un espectacle pletòric d'humor sinó que aconsegueix traslladar la cara amagada de la tragicomèdia mozartiana.

 La clau d’aquest espectacle rau en la possibilitat de transcendir els arguments individuals de cada òpera per generar-ne un de nou que els unifica, tot donant sentit així a aquesta “trilogia Mozart” que és, de fet, una trilogia sobre el “llibertí”. Així, un pot anar descobrint a través de l’obra com, en clau d’humor i fins i tot de sàtira, els tòpics del llibertinatge més propi del segle XVIII són atacats per diversos flancs, fins a desmuntar el mite del llibertí, del Don Joan, Casanova o Da Ponte de torn, que descobreix com la seva virilitat és directament proporcional a la seva intel·ligència. I en aquesta línia argumental única, un pot veure-hi tres perfils del llibertí: el Don Alfonso de Così fan tutte –que ja en la seva decrepitud i en absència de l’exercici del llibertinatge gaudeix provocant enganys de faldilles entre els joves beneits–, el comte d’Almaviva de Le nozze di Figaro –un aristòcrata que ha perdut el “dret de cuixa” que la seva noblesa li concedia temps enrere i fracassa en l’intent d’aprofitar-se del seu estatus, essent burlat per tothom, fins i tot per la seva esposa– i, finalment, el Don Giovanni, prototipus exultant d’aquest mite del llibertinatge, que acaba transgredint les normes morals fins al punt de sucumbir-hi amb la seva vida. 

Davant aquesta lectura interessant, la proposta de Gemma Beltran demana dels actors/cantants un tour de force d’agilitats físiques per tal d’omplir un espai escènic només ocupat per una faldilla/gàbia/cambra/amagatall gegant, altrament molt polivalent. Musicalment, les exigències no són menors, si bé el tractament musical de les òperes queda reduït a la seva mínima essència, sobretot en el cas de Le nozze di Figaro. D’altra banda, una elecció en cap cas aleatòria, perquè un cop més es demostra que la proposta és més teatral que no pas musical. Robert González, Queralt Albinyana, Anna Herebia, David Marcé i Albert Mora, que s'alterna amb Marc Pujol, donen resposta a les exigències d'una producció que els obliga a un gran desplegament actoral i en el cant on, sense grans ostentacions líriques però amb acceptable afinació, compleixen de sobres. No us ho perdeu. Fins a la l´11 de gener a La Seca- Espai Brossa!!!!