Irlanda rural, humor negre, crueltat domèstica i
desafiament a la tradició: ingredients de la personal dramatúrgia de Martin
McDonagh, que va saltar a la fama internacional amb l’òpera prima La Reina de Bellesa de Leenane (1996). Martin
McDonagh és un autor que no coneix la pietat. Els seus personatges són persones
anònimes terribles, amb la simplicitat que no està renyida amb la picardia i un
peculiar sentit comú. Un univers humà també molt estimat pels Coen i
Mackendrick.
Ara La Villarroel, de la mà d'Ivan Morales, presenta La Calavera de Connemara, una barreja de
trhiller i comèdia esbojarrada de llenguatge barroer que se’n riu del mort i de
qui el desenterra. El director signa un
treball de ritme precís, acció i moments de suspens estan perfectament traçats
i els fluids canvis d’escena aconsegueixen atrapar el públic. Morales també la
clava amb la caracterització dels personatges; tasca gens fàcil perquè McDonagh
és un gamberro i ronda pels trets més grotescos i l’emoció íntima, gairebé
imperceptible, d’uns individus pràcticament antisocials. Violència i candidesa,
malvolença i generositat.
A La calavera
de Connemara el protagonista –víctima resilent de la maledicència– és un
pobre home, enterramorts ocasional. Per això cal subratllar el treball de
conjunt d’un repartiment còmplice, on indiscutiblement brillen el duet Pol
López (Mick) i Oriol Pla (Mairtin). Pol López conquesta amb unes armes
interpretatives als antípodes d'aquest pura sang anomenat Oriol Pla, el seu
partenaire en aquesta funció. Cos cansat, de peus arrossegats i treball més
madur el primer, davant la hiperactivitat física i la disbauxa de la xerrameca
del segon. Borratxera interpretativa que culmina amb un duel clownesc a ritme
de Sinead O’Connor, el moment culminant de l’espectacle que va arrencar
l’aplaudiment espontani del públic.
Els dos actors demostren que actualment són
un gran valor dalt de l’escenari, i més, acompanyats de dos secundaris rics de
matisos com Marta Millà (Maryjohnny) i Xavi Sáez (Thomas). Potser Iván Morales
ha carregat amb la seva direcció massa les tintes sobre aquesta energia
circense que li va com un guant a Pla –que desplega tot el seu repertori de
talents naturals– i que acaba per menjar-se el text i el personatge. Només
López sembla immune i incòlume a aquest alè deslligat, concentrat a respectar i
comunicar la subtil tragèdia d'un home amb pocs recursos per escapar de la
remor del passat. Excepte de l'alcohol i una ironia natural.
Es nota que en
ocasions habita tranquil en una altra obra, encara que participi amb gust i tot
el seu talent del captivador número que condueix Pla. La compenetració és
perfecta sense renunciar a aquest espai que ell només ha volgut penetrar. Una
opció de direcció que subratlla el perfil de secundaris dels altres dos
personatges de l'obra, interpretats per Xavi Sáez i Marta Millà. Ells guarden
els matisos que Morales ha sacrificat en nom de la visceralitat còmica.
Pel que
fa a l’espai escènic, Marc Salicrú ha concebut una escenografia dinàmica que
imagina Connerama com un llogarret d’ambient tan bucòlic com opressor gràcies a
l’omnipresència de la gespa, que sembla que cobri vida amb la il·luminació de Sylvia
Kuchinow. Lluny de l’estàndard de comèdia insubstancial, la peça sap combinar
l’humor més pla, fins i tot ofenedor, amb una mena d’humanitat entranyable i
uns diàlegs d’argumentació racional, cosa que la converteix en un espectacle
original que, finalment, desafia a l’espectador sobre el significat d’un grapat
d’ossos.
