Encara que no sigui
l’espectacle de la nostra vida, hi ha diversos motius pels quals ens
mereix respecte, el primer dels quals és que significa el debut d’una
nova companyia que amb els temps que corren la cosa té mèrit.
Aquesta colla de
joves demostren amb la tria de la primera obra llarga del britànic Mark
Ravenhill (1966) que els va els va el risc i s’hi llencen sense
complexos. Així que gràcies a ells arriba Shopping and Fucking per
primer cop en una barreja bilingüe de català i castellà a la nostra cartellera.
Un espectacle que es va estrenar el 1996 al Royal Court de Londres i que està
destinat a ser un clàssic de la dramatúrgia anglesa de finals del segle passat.
El Mark (David
Marcé) està enganxat a l’heroïna. Comparteix pis amb el Robbie (Ferran
Vilajosana), el seu novio, i la
Lulu (Clara Lago). Amb l’argument de que necessita ingressar
a una clínica per fer un tractament per desenganxar-se de l’addicció, el Mark
els abandona. El Robbie comença a traficar amb èxtasis però a la primera nit
regala totes les pastilles. Ell i la
Lulu es veuen immersos en una situació econòmica desesperada.
El Mark torna a casa amb el Gary, el seu nou novio,un noi que es prostitueix.
El Robbie, en veure que li pot treure diners, li ofereix jugar a un joc que els
portarà als racons més foscos dels seus desitjos.
Han passat 20 anys
des de la seva estrena original, però el drama existencial continua tan vigent
com aleshores. I és que les drogues i el sexe són només la cara més visible
dels veritables temes principals de l’obra: l’amor, la vida i els seus grans
conflictes, retratant el nostre buit i soledat.
L’autor vomita
la seva crítica des de la narrativa del nihilisme quotidià, aquell que només
es regeix pel present i la immediatesa més urgent. Personatges que poden
compartir pis, més aviat cau, o cos a través del sexe entès com a transacció,
però tenen pànic a l’addicció emocional. Adolescents que desitgen el dolor
encara que els porti a la mort. Drogues consumides, drogues per ser venudes i
fer el pitjor dels negocis si un és consumidor: el deute amb el traficant. Vida
sense cap tipus de valor, existències indiferents a situacions límit dels
altres. Sordidesa. Quan l’abisme estreny els protagonistes Ravenhill cedeix una
mica, mostrant certa escletxa a l’espectador: primer amb el personatge del
camell que demostra commiseració i sap emocionar-se en públic fins al plor
mentre escolta el seu fill tocant Bach. Bellesa, paradís perdut i art com a
salvació? Rotundament no, el mantra per ell és “la civilització són diners”,
però dóna una segona oportunitat als joves deutors. Els mateixos que, del
menjar preparat en porcions que explícitament narren que no es pot compartir,
poderosa metàfora sobre l’individualisme més essencialista des de l’inici,
acabaran arraulits com animalons al voltant d’una d’aquestes racions engolida
per tots tres alhora.
Els “shopping” i
“fucking” gairebé intercanviables del títol fan referència a la delirant
societat de consum en la que vivim i en la que tot té el seu preu. Més enllà de
la crítica al consumisme, que ja tenim més que assimilada, l’obra ensenya com
els personatges topen de cara amb la seva moralitat i immoralitat.
Un exercici de
slapstick que va més enllà, un In-yer-face Theatre forjat a base de
violència explícita i sexe que ho sembla, d’actuacions intenses i plenes
d’energia i d’una escenografia tan funcional com estèril i contaminada al
mateix temps. Una obra que no deixarà
indiferent ningú, encara que sigui pel seu to, insuportable fins i tot per
alguns, a jutjar per les abandonades de sala per alguns dels espectadors en els
moments més forts.