El suïcidi de l´elefant hipotecat

La capacitat de LAMiniMAL a tergiversar una rèplica és notable. Tant sigui una cita,aparentment senzilla i concloent, com un moviment. Canviar un ítem d'una frase descobreix un món de significats diferents. La jove companyia, que treballa seguint el joc de l'aleatorietat que preconitza José Sanchis Sinisterra, presenta aquests dies a La Seca El suïcidi de l´elefant hipotecat un muntatge que satura de dicció però que, en canvi, persegueix una dramatúrgia que es pot reconèixer. La companyia busca en el caos la indefensió de l'espectador. Tot i tractar-lo sempre amb molta correcció, el porta a llocs en què aquest se senti insegur i, per tant, la funció no pot ser passiva. 

La trilogia Fer sonar una flor busca aquesta certa incomoditat (encara que convidin a vi i a patates fregides i sempre se sigui molt cordial). Els textos breus de l'autor es veuen pervertits per titulars del diari. De sobte, que una cosa sigui poca cosa, es converteix en l'anarquia, o la impotència.

Malgrat tot té la voluntat de generar una reflexió respecte al sistema imperant a partir de textos breus de Sanchis Sinisterra. Llavors La Seca esdevé un lloc de debat, un espai en comú on els petits fragments de vida compartida s’aproximen per crear una experiència teatral integradora. A les tres instal·lacions hi veiem conductes plenes de gestos repetits i sistemàtics. Relacions viciades que seran els acompanyants d’un text que poc a poc s’anirà teixint conjuntament fins a filar una única peça. Són moviments mimètics, pautats al compàs de la música. S’acceleren, s’alenteixen, s’aturen. Així com el text, que juga amb el ritme i la sonoritat. 

És un espectacle ple de mirades al públic, que el fa sentir-se partícip, implicat. Intentem estar pendents de tot, no deixar escapar res, però potser l’error està en voler captar i racionalitzar tots els estímuls. Hi ha quelcom de visceral que no és pot controlar però que ens va removent. És interessant el joc dels intèrprets, que deixen de ser-ho per esdevenir espectadors davant el gran monòleg final. El personatge parla del que significa per a ella acabar la funció i creuar la porta de sortida. És cedir-li el torn a l’actriu, desaparèixer com a personatge, renunciar a la seva vida. És allà on ens fan evident l’artifici teatral, ens obliguen a prendre consciència del fet escènic. Una màgia especial es construeix al voltant d’aquest moment, on per uns moments el personatge ens apel·la, ens mira, ens explica les seves angoixes. Som els seus confidents. I inevitablement amb el cap el magnífic text Sis personatges en busca d´un autor de Luigi Pirandello.

Segurament, l'encert d'El suïcidi de l'elefant hipotecat és que es poden reconèixer bé els personatges. No són realistes (l'exercici de moviment reiteratiu obliga a unes interpretacions fredes) però sí que es percep com el seu discurs va fent-se cada cop més simple, com si caigués per un embut, i els matisos quedessin fora de la botella. No és gratuït que els titulars els extreguin de diaris com ara La Razón, El Mundo i ABC. Les altres capçaleres es troven exposades, com si fos una opinió que no es vol discutir; es deixa marcir als quioscos. El que compta és la seguretat d'una classe que s'atreveix a discrepar en les motivacions del suïcidi.Com la de l'elefant que, després de dotze anys de provar de fer un salt per sortir del zoo de Tunis i veure que no n'era capaç, va acabar deixant-se caure. I morint.