El Testamento de Maria és un text de l'autor irlandès Colm Tóibín que s'ha estrenat al Teatre
Lliure després de passar pel Festival Grec de l'any passat. És una Maria
incrèdula, molt humana i plena de dolor que ens explica la seva punyent
història amb gairebé totes les entrades
exhaurides les tres setmanes que ha estat a Barcelona . Les raons: d'una banda
que és la primera posada en escena teatral del director Agustí Villaronga, un
dels creadors més personals del nostre cinema. I la segona i clau, és la seva
(única) protagonista: Blanca Portillo. El text és tremenda i humanament bell. I
Villaronga ho ha posat en escena amb un muntatge ric i fluid. L'escenografia de
Frederic Amat ens situa en una sala amb dos imponents prestatgeries de fusta
gegantines i rústiques, plenes d'objectes, com compartiments de la memòria. Un terra
cobert de fulles seques de pi, un pou i una taula que neix del terra són els
altres elements principals de l'escena.
El magnífic i original vestuari ajuda
als canvis d'escena. Una potent banda sonora acompanya en moments les
transicions i una magnífica il·luminació, en contínua i subtil transformació,
envolten les paraules. Agustí Villaronga ha optat per una dinàmica posada en
escena, plena d'accions que la Portillo executa amb fluïdesa i sense ser
forçades (encara que a alguns els sembla excessiva), però que és una proposta
adequada per mostrar a una dona activa i en ebullició. El text de Tóibín és
fascinant i ens planteja una Maria despullada de qualsevol retall de sacralitat.
Una Maria amb pecat concebuda. Una Maria semi-pagana. Una camperola humil i
desorientada que no entén el que passa al seu voltant. Una mare culpable per
haver abandonat el seu fill en els seus últims moments.
Aquesta és la Maria que
Tóibín posa davant els nostres ulls. Una última heroïna tràgica i proactiva,
que intenta salvar el seu fill al qual envolten els rumors. I una dona jueva
que adora Artemisa, deessa de tot el que creix. I la Portillo ens fa plorar amb
un regal interpretatiu que és molt difícil d'oblidar, mentre es troba guardada
per uns homes (dos evangelistes) que la protegeixen i la vigilen. Aquests homes
volen saber tots els detalls de la història del seu fill, Jesús. "El meu
fill." I és que per a ella el seu fill no és el fill de Déu. Simplement és
això, el seu nen. I aquí rau la tragèdia. Maria no entén a aquell que una
vegada bressolava però que ara vola lluny d'ella. Ni per què parla en públic
arriscant la seva vida, ni als deixebles als quals considera uns inadaptats. I
molt menys aconsegueix comprendre per què comença a mirar-la amb supèrbia,
escopint a la cara aquest “¿Qué
tengo yo que ver contigo, mujer?” A les
noces de Canaan.
Ni per descomptat com li van clavar una corona d'espines i li
van fer mostrar, li van clavar a una creu i l'hi van arrabassar. Blanca
Portillo canvia d'una Maria
És un muntatge per recordar perquè és un emocionant viatge, ple de
matisos, inoblidable. Una posada en escena sensible i evocadora. Un text que és
una autèntica joia, sobre el dolor d'una mare trencada per la pèrdua i el
penediment, més que sobre la religió (sense resultar blasfema per això). I una
interpretació alliberadora, d'una actriu que viu el personatge i el transmet a
l'audiència de manera punyent. Una gran història d'una mare i el seu fill!!!!