NORWAY.TODAY

Des d'Alemanya —lloc de residència de l'autor Igor Bauersima (Praga, 1964), tot i que és va educar a Suïssa i és d'origen txec—, fins a Noruega, hi ha un bon tros. Però allà dalt, terra nòrdica i gèlida pròpia d'Strindbergs, Ibsens i Bergmans, àvids de drames i conflictes emocionals, també hi ha penya-segats que semblen fets a posta perquè adolescents disposats a no lluitar pel seu futur s'hi acabin suïcidant. L'obra de l'autor, arquitecte de professió però amb una flaca pel teatre i el cinema, escrita fa més de deu anys —potser en un moment d'incertesa pel canvi de segle—, traduïda a més de vint llengües i representada en més de quaranta països, és d'aquelles que no tenen fronteres perquè estan bastides sobre una corda fluixa que tensa els sentiments i furga en el subconscient traïdor de qualsevol ésser humà, sigui d'on sigui. El mite dels escarpats noruecs no és sinó un recurs per situar en un paratge desolat la desolació dels dos personatges de 'Norway.Today'. 

La Julie i l’August, els protagonistes adolescents,  no pateixen cap malaltia terminal, simplement estan cansats de tot i, això, segons ells, és motiu prou suficient per desaparèixer del mapa. Són europeus, blancs, estan sans, tenen una família que els estima i a la que estimen i, aparentment, la vida resolta. Julie, de vint anys, cansada del món que ha trobat en herència. És a través d'un xat que Internet li dóna l'oportunitat de trobar algú que, com ella, vulgui viure l'experiència del suïcidi. I apareix a l'altra costat de la pantalla ell, August, d'uns 19 anys, avorrit de no trobar tampoc el seu lloc enmig de l'univers. La cita de la parella és allà dalt,  al capdamunt d’un penya-segat noruec des del qual pretenen llançar-se al buit agafats de la mà en una caiguda lliure de 600 metres.

Algú podria dir, de forma simplista, que són dos discapacitats emocionals inadaptats, criatures encara, que tan bon punt madurin abandonaran els deliris de flirtejar amb l’abisme davant d’una adversitat. Potser sí, qui sap, però seria el recurs fàcil: estigmatitzar-los com a ànimes desorientades que no saben el que es fan i que prefereixen abocar-se al precipici com a solució ràpida en lloc d’aprendre a gestionar el fracàs. I no es tracta d’això. Perquè sí que saben el que es fan. Massa, que ho saben! I posseir aquesta llibertat els encoratja encara més. Matar-se no ha de ser fàcil. I s’ha de ser molt valent per fer-ho. 

És un espectacle recomanat per a aquells que vulguin redescobrir com, en el llenguatge teatral, mínim recurs vol dir sovint màxima eficàcia. I si aquesta combinació fa conxorxa amb els espectadors, la vivesa de la trama va progressivament en augment. Julie i August (Mariona Tena i Joan Carles Suau) interpel·len els espectadors des del primer moment com si tots fossin hipotètics participants del xat en el qual els dos concerten la seva tràgica cita. Hi ha un to de nostàlgia clarament adolescent en l'obra perquè l'autor els situa en una fugida sense retorn, amb els mínims queviures per passar l'última nit, amb una tenda de campanya... i empeny els dos personatges a viure a l'extrem les que previsiblement poden ser les seves últimes hores, forçant el sentiment de l'amor ni que sigui en la imaginació com una fita de la qual no poden fugir. 

La mort no ha de ser tan dolenta, si els que hi van no hi tornen. I això és el que es plantegen els dos nois, dirigits amb mà esquerra per Àlex Mañas, que els sap extreure tots els matisos: assaborir el moment de fer una cosa irrepetible. Aquesta independència, aquesta llibertat d’escollir quan ha de ser l’hora de la nostra fi, i anar-la a cercar de forma voluntària, és sobre la que pivota Norway.Today, estrenada al 2001 a Düsseldorf, i que invita, de forma incòmoda, a plantejar-nos qui som nosaltres per decidir el futur d’un individu. Què ens legitima a decidir, en nom d’un altre, una cosa tan íntima i personal.