Les Antonietes participen d'un teatre essencialista. El
director i dramaturg, Oriol Tarrasón, indaga quin és ell rovell de la peça a
pujar a escena. Un cop això, explora com mostrar-la perquè quedi clara la trama
però sobretot els personatges no quedin desvestits. En aquesta ocasió, el que governa són les topades dels caràcters a partir d'alguns gestos molt
característics de cada personatge. Com la imprescindible banyera d'aigua
calenta. Com la samarreta de Kowalski. Com l'alegre simplicitat de Stella. O la
candidesa venjativa de Williams.
En aquesta adaptació, hi ha moments per gaudir de
l'amargor de Blanche Dubois (menys fràgil aparentment que la que va
protagonitzar Pepa Plana, al 2009). Annabel Castan construeix un caràcter
somniador i fals alhora, que descol·loca el públic. Mireia Illamola és una
Stella planera, senzilla, sense massa ambició i, per sobre de tot, enamorada.
Jorge Albuerne (un actor de circ, que prova la seva faceta d'actor) fa un
Kowalski primari, que també estima i no s'atreveix a admetre els seus excessos
que fereixen sovint per la seva corpulència; alhora té un punt egoista i
desconfiat. Pepo Blasco té un paper més limitat, però ensenya dues cares ben
antagòniques: la delicadesa que ja mostraria a Bashir Lazhar (2010) que contrasta
amb un Williams dolgut que vol ferir a qui ha estimat, ferint-se per tant a sí
mateix.
Però és que la peça deixa molt clares les obsessions de Tennessee
Williams. La seva culpa per haver dut a la germana al psiquiàtric. Les seves
ganes de fantasia, en un món literari que es demanava realisme social. La seva
ombra per no atrevir-se a mostrar la seva homosexualitat públicament. Excepte
Stella (tota bondat), tots són personatges que arrosseguen unes ombres
espantoses dins de les seves maletes....
Dos aspectes que apareixen en l'obra i
que l'autor descarrega en la inestabilitat de la germana Stella que passa per
tancar els ulls davant la violació d'Stanley a Blanche i reforça la caiguda en
la depressió, una depressió que Blanche només allibera quan fa volar la seva
imaginació en un món de fantasia on no hi té cabuda el realisme del seu passat.
La dualitat dels quatre personatges principals que es debaten entre la foscor i la claror és una de les forces que aguanten l'obra sense data de caducitat, una obra marcada encara avui per la versió cinematogràfica, A Streetcar Named Desire, de la qual la Warner Brothers, el 1951, ja va haver d'esquivar una sanció de la Legió de la Decència amb una dotzena de talls, recuperats i restituïts el 1993, i que va dirigir Elia Kazan amb l'actriu Vivian Leigh en el paper de Blanche i l'actor Marlon Brando en el d'Stanley Kowalski. Memòria en blanc i negre inevitable sempre que l'obra de Tennessee Williams ha tornat al seu origen, que és el teatre, com per exemple l'any 2000, al Teatre Romea, en una traducció de Joan Sellent, aleshores amb Emma Vilarasau, Àurea Màrquez, Marc Martínez i Jordi Figueras en el quadrilàter protagonista.