Adaptació lliure de la novel·la Lady Macbeth de Mysensk, de
Nikolai Leskov, publicada el 1865 a la revista Epoch dirigida per Dostoievski i
ja portada al cinema per Andrzej Wajda el 1962, la pel·lícula descriu un cruent
procés d'emancipació propulsat pel desig. A les pintures del danès Vilhem
Hammershoi, una severa llum nòrdica banya austers interiors en penombra on
enigmàtiques figures femenines li donen l'esquena a l'observador. La seva obra
va ser una de les claus estètiques sobre les quals Carl Theodor Dreyer va
construir el seu imaginari, però el seu influx sembla haver cobrat una nova
rellevància a l'empara d'una sensibilitat contemporània que projecta cap al
passat els seus interrogants sobre la claustrofòbia femenina.
Es podia detectar
l'eco de Hammershoi, per exemple, a Sunset Song (2015), de Terence Davies, i
ara el debutant William Oldroyd el reivindica com a referència central de la
seva molt malintencionada Lady Macbeth: la protagonista, obligada pel seu marit
i el seu sogre a la més absoluta i decorativa immobilitat, es passarà moltes
sessions de suposat sexe conjugal nua i de cara a la paret, però, al final del
seu transgressor recorregut, desafiarà amb la seva mirada a tot espectador,
règiament asseguda al seu tron de sang. "Lady Macbeth" sembla
seguir l'estela de les adaptacions de novel·les de Jane Austen on l'estètica
victoriana i l'amor són els eixos de relats que d'altra banda se senten molt
allunyats de la visió romàntica actual.
Amb aquests ingredients, la pel·lícula
elabora un relat molt diferent als seus inspiradors, on la seva protagonista
Katherine (Florence Pugh) farà el que estigui al seu abast, costi el que costi,
per compartir la vida amb el seu estimat. El guió d'Alice Birch ens presenta
una història fascinant que aconsegueix atrapar l'espectador de principi a fi,
mostrant les seves cartes a poc a poc, de manera pausada, fins arribar a un
final trencador. Personatges molt ben definits poblen aquest món ple de bones
maneres i comportament exemplar de portes enfora, però que amaga una realitat
molt més insana.
Per Katherine tot val amb tal d'aconseguir els seus propòsits.
Una original i transgressora visió de la dona victoriana que havia de patir
sota el jou masculí i que aquí es rebel·la sense concessions. William Oldroyd,
director molt poc conegut, fa un treball exemplar darrere de les càmeres. La
seva acurada ambientació i el marc històric en què es desenvolupa el relat,
condicionen el treball de Oldroyd cap a un classicisme exemplar, on el
llenguatge queda invisibilitzat, recolzant-se en la confiança d'uns intèrprets
que porten el pes del suspens creixent que mostra el film.
La càmera del
director londinenc és simple testimoni de les conspiracions de Katherine i el
seu estimat Sebastian (Cosmo Jarvis) Tant vestidor com el disseny de producció
estan al servei d'una història que mostra l'Anglaterra rural del segle XIX amb
veracitat. Des de l'aspecte dels camperols als impressionants vestits de la
protagonista. Tot això recolzat en una fotografia austera i naturalista que
funciona a la perfecció amb el que ens expliquen en pantalla. Potser els més
interessant sigui el tractament del color en els vestits de Katherine,
sobresortint el blau per sobre de tots.
El repartiment no compta amb cares
conegudes per al gran públic, cosa que juga en contra seu per al reclam
d'espectadors. No obstant això, l'elenc supera amb escreix les expectatives,
sent Florence Pugh una autèntica revelació en el seu paper de la perversa
Katherine. El seu company Cosmo Jarvis es manté a la seva altura durant tot el
metratge i Naomi Ackie sobreviu a l'ombra de tots dos protagonistes, amb un
parell de seqüències on mostra tot el seu potencial. I és que entre els tres
suporten el pes d'un relat de plantejament lent i profunditat psicològica i
emocional.
Lady Macbeth "és una exquisida raresa que tristament passarà
desapercebuda per la nostra cartellera. Una pel·lícula que suposa un pas més
enllà al relat romàntic cap a la foscor, que sorprèn i fascina a parts iguals.
Un exercici de suspens amb dosis de violència al qual val la pena donar-li una
oportunitat i apropar-se al cinema amb la menor informació possible sobre la
trama.