El llarg dinar de Nadal

El llarg dinar de Nadal de Thornton Wilder és una peça breu de 1931. Un clàssic popular als EUA; aquí un gran desconegut. I si es fa bé, un gran (re)descobriment . Aquest és l'efecte assolit pels notables intèrprets de La Ruta 40. Una part del mèrit ja el té el mateix autor, Thorton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897 – Hamden, Connecticut, 1975), dramaturg i novel·lista guanyador de tres premis Pulitzer i del Premi Nacional del Llibre dels EUA. Però, malgrat aquest mèrit inicial, l’obra és una trampa de rellotgeria que cal controlar meticulosament perquè no s’escapi de les mans.L’adaptació de la jove companyia LaRuta 40 que lidera el director Alberto Díaz l’ha feta seva sense sofisticacions i amb un simbolisme i una poètica que reforcen el caràcter minimalista de l’autor. Al llarg dels noranta dinars de Nadal —¿de veritat en passen noranta sense que te n’adonis?—, van apareixent i desapareixent els diferents membres de la família: naixement, vida i mort. 

Pel saló del Círcol Maldà, habilitat com a menjador de la família Bayard, s'allarga un interessat silenci. El públic reacciona amb rapidesa al pas del temps i els seus relats d'expectatives, rutines i pèrdues. Rabent perquè l'autor fa passar davant l'espectador les vides de tres generacions en menys d'una hora. Actors i actrius molt joves que prescindeixen de perruques i postissos per convèncer-nos que passen per totes les edats de l'ésser humà, fins al seu mutis final. Així ho va imaginar Wilder, que inclou en el seu drama una porta de la mort. La memòria acumulada en les parets del Maldà facilita encara més la immersió en aquesta màquina del temps. 

El dinar de Nadal. Aquell moment que es repeteix una vegada i una altra en les nostres vides amb millor o pitjor fortuna. En qualsevol cas, tots tenim una imatge d’aquests moments i som conscients del rol de cadascun dels membres de la família en aquests dinars. De fet, vist en perspectiva tots els dinars de Nadal són més o menys el mateix, només canvien els personatges (n'hi ha que arriben de nou, n'hi ha que ens deixen) i alguns petits detalls. I aquesta és exactament la idea darrera de El llarg dinar de Nadal. De noranta dinars on no hi falta ni hi sobra res i on tot el que l'autor depura perquè no hi sigui s'omple amb les vivències o els records que els espectadors en puguin tenir. És per això que el director comenta que quan la funció té espectadors joves, és rebuda amb una actitud vital i moltes de les escenes provoquen somriures i tot. En canvi, quan els espectadors són de generacions més avançades, la tensió es manté en silenci i la lliçó de vida de l'obra és rebuda amb ulls d'experiència que hi detecten segurament un punt més d'amargor per la pèrdua inevitable del passat. 

Una família com tantes altres, amb els seus naixements i les seves morts, amb les tietes solteres i els fills rebels, amb les seves rutines i costums, amb tot el que es pot esperar en aquests casos. I tot això en només una hora. Com s’ho fan? us preguntareu. Doncs jo crec que fan màgia. Amb petits detalls, frases que es repeteixen, variacions de moviment gairebé imperceptibles i una quasi total absència d’elements els actors envelleixen literalment davant dels nostres ulls mentre passen els minuts i els anys a la família Bayard. Una feina actoral i de direcció totalment impressionants, plenes de matisos i executades amb precisió mil·limètrica, que et deixen bocabadat a la cadira. Però no us deixeu enganyar pel seu plantejament senzill i la seva aparent innocència. 

El llarg dinar de Nadal és un text que, almenys a mi, em va commoure moltíssim. De fet, em va omplir d’un enorme sentiment de melangia i tristor que em va acompanyar tot el vespre. Perquè El llarg dinar de Nadal ens enfronta al pas del temps amb una cruesa implacable. Una hora per veure i entendre en la nostra carn el que vol dir créixer, envellir, casar-se i formar una família. El millor text que he trobat mai sobre la pèrdua. A partir del 22 de gener torna al Círcol Maldà. No us la perdeu!!!!!!