A la
sala hi ha benvinguda amb tastet de ponx —sense alcohol— perquè els espectadors
agafin forces per convertir-se en poble passiu assembleari. A l'escenari hi ha
un espai que insinua el balneari. Una sèrie de copes mitjanes de ponx marquen
un laberint d'il·luminació a esquivar perillosament pels intèrprets com a
element escenogràfic. Aquestes copes representen l´aigua del balneari, que és
embrutada pels poders del poble.Una pissarra gegant al fons de l'escenari fa de
pantalla artesanal, amb guix i tot. Hi ha també un micro utilitzat de manera
fugaç. Una primera escena mostra uns personatges en barnús blanc i ulleres
fosques. I només cinc cadires, també blanques, situen els personatges
principals en cadascun dels àmbits de l'obra.
El
doctor Stockmann, director d'un balneari de moda, germà de l'alcalde de
la ciutat, fa una investigació científica pel seu compte, i descobreix que les
aigües de la ciutat i en conseqüència també del balneari estan contaminades per
culpa dels residus d'una fàbrica propietat de la mare de la seva dona. Sobre
aquesta base de conflicte, la companyia Les Antonietes n'ha fet una versió
lliure, gairebé reduïda a la meitat pel que fa a la durada, d´Un enemic del
poble d´Henrik Ibsen, que ha centrat en el personatge del doctor Stockmann
—d'aquí ve el títol esquemàtic amb el qual l'han presentat— i que remarca
encara més la vella idea ibseniana de remarcar l'individu per damunt de la
majoria quan l'obra es tanca amb una afirmació d'Stockmann, un cop
humiliat pel germà alcalde, els amics i el poble convocat a l'assemblea
popular, que proclama, en una mirada optimista i idealista a la vegada, que en
l'home solitari rau l'autèntica força.
La
versió de la companyia té la virtut de rejovenir tant els personatges de la ciutat
contaminada com el mateix protagonista, el doctor Stockmann, interpretat per
Bernat Quintana, que recentment ha format part del repartiment de 'Cyrano', amb
Pere Arquillué. Aquest rejoveniment reforça el paper de denúncia, justícia i
idealisme d'Stockmann i dóna també al personatge una certa possibilitat de
fugida endavant, de continuar lluitant per la veritat, malgrat la traïdoria
dels que li havien donat primer suport i després li giren l'esquena per
interessos ocults, entre els quals hi ha el seu germà alcalde, el president
dels botiguers de la ciutat o la directora —aquí versió femenina— del diari de
la ciutat, 'La veu del poble', als quals s'afegeix tot el poble en assemblea
—els espectadors— en actitud passiva, com toca a les majories segons la tesi
d'Ibsen, davant la descoberta científica d'Stockmann de la contaminació de les
aigües i la humiliació a la qual és sotmès per por que els ensorri el negoci
turístic del balneari, humiliació que escènicament es manifesta de manera
dramàtica finalment amb ruixades de ponx incloses per segellar-li la boca.
La
companyia de Les Antonietes —s'ha vist fins ara El mal de la joventut,
de Brückner, i Molt soroll per res, de William Shakespeare, fa que, amb
molts pocs retocs, una obra clàssica noruega de finals del segle XIX sembli un
documental "sense ficció" del segle XXI i que parli d'aquí mateix. El
silenci, la manipulació, l'engany, la conxorxa entre diferents poders econòmics
i polítics han amagat tota mena de desastres ecològics o sanitaris evidents
provocats per la industrialització, la falta de mesures de prevenció,
l'envelliment de la infraestructura nuclear o l'especulació multinacional i
l'enriquiment personal, a partir de l'expansió sense fre iniciada a mitjan
segle passat.
Hi ha
encara molts Stockmanns silenciats arreu del planeta i ignorats per qui hauria
de tenir la responsabilitat d'escoltar-los i fer-los cas. I hi ha també encara
molta passivitat a la plaça del poble que sembla que continuï necessitant un
"enemic" permanent per sentir-se enfortit en el suport que li dóna la
majoria.