divendres, 5 de desembre de 2014

Interstellar


Teníem les estrelles, sempre les vam tenir. Però era tot tan bonic, tan aterridor, tan fascinant i incomprensible que vam haver de construir models a escala per explicar-nos la immensitat. Llavors evoquem els mites, els relats, la poesia. I a mesura que la nostra recerca de transcendència es va anar unint al nostre progrés intel·lectual, combinem aquestes tres instàncies en una sola: la ciència-ficció. Christopher Nolan no oblida que, abans de l´escapisme, el gènere va ser un instrument d'exploració i introspecció; un intent més de buscar respostes en el cel, però conscient que la clau sempre va estar en el nostre interior. Previsible (però desconcertant) per a alguns, imprevisible i també desconcertant per als qui reconeixen que és un dels cineastes més creatius dels últims temps, incloent-hi les seves incursions en la sèrie de Batman, el londinenc Christopher Nolan persisteix amb Interstellar en la seva condició de visionari. 


Era un vell projecte de Steven Spielberg que ell ha convertit en realitat després de batallar durant gairebé sis anys, amb el seu germà, un guió ple de dificultats sortejades amb l'habilitat que caracteritza l'autor d'una cult movie com Memento (2000), i sense oblidar Origen (2010). Interstellar s'obre amb un model de la nau Apollo sobre una prestatgeria plena de llibres polsosos. Hem oblidat les llegendes, la ficció, però també la ciència. Hem abandonat la NASA i ens hem deixat seduir per la start-up. Estem tan obsessionats mirant-nos als basals  de fang que hem oblidat que, de vegades, les estrelles es reflecteixen en ells. Però aquesta immersió en dos universos paral·lels, espai i temps, és fascinant per les seves brillants imatges i les reflexions subjacents en elles. Com el mateix cineasta reconeix, tot procedeix de les teories del astrofísic Kip Thorne, a qui fins i tot li va oferir participar com a actor en un paper, el de mestre de la ciència, finalment interpretat per l'admirable Michael Caine, actor fetitxe de Christopher Nolan.


La pel·lícula ens porta a un futur proper. El protagonista és un antic membre de la NASA, vidu i amb dos fills, que ara és granger. En un planeta sota el canvi climàtic provocat pel mateix humà i sacsejat per terribles núvols de sorra, l'únic aliment encara cultivable és el blat de moro. Per això decideix pilotar una nau espacial que navegui a través del temps i l'espai, a la recerca d'un altre planeta habitable. "La por a morir no es pot programar", afirma un dels personatges. És una cosa present en aquest viatge còsmic cap a un futur que ens anticipa els efectes de les alarmes climàtiques del present . Nolan sembla un prosista entestat a trobar l'ànima a través de les matemàtiques, a apuntar fórmules precises per descriure la mecànica (quàntica) del cor. Aquesta és una història íntima sobre un pare i una filla. 


Si bé Nolan és tant un fabulós creador d'imatges que voregen l'impossible com un bàrbar constructor de situacions límit de gran espectacularitat, també és cert que és en el terreny dramàtic on sol tirar més per la via del traç simple -per exemple, el més feble de la meravellosa Origen (2010) eren els traços  gruixuts que definien la relació del protagonista amb la seva esposa morta. Una dicotomia complexa que fa que, per moments, Interstellar apunta més cap a Contact (1997) que a 2001: Una odissea de l'espai (1968), però de la refrega surt indemne, més que per la contenció melodramàtica de la història, per la seva gran elaboració. I és que Interstellar és una pel·lícula per viure, més que per veure. Un delit audiovisual que supera Avatar (2009) i l'última trilogia dels Star Wars (1999-2005) en la seva arquitectura antropo-galàctica.  


També és una colossal paràbola sobre la nostra relació amb l'infinit, l'obra més ambiciosa d'un director que mai s'ha caracteritzat per la seva modèstia. Hi ha alguna cosa simfònica en els seus espais sonors, alguna cosa temerària en la seva obstinació per conjugar la física teòrica de Kip Thorne amb el monòleg d'Anne Hathaway sobre l'amor com a constant espaciotemporal, alguna cosa heroica en el salt mortal del seu tercer acte. Interstellar opera a una escala monumental, però el nucli del seu missatge s'exposa amb sentida ingenuïtat des d'aquesta imatge d'obertura: no hem d'oblidar mai que l'únic privilegi que se'ns va concedir en aquesta roca va ser la possibilitat de mirar les estrelles. Perquè és allà d'on venim, i allà és on tornarem.
  






Cap comentari:

Publica un comentari