dissabte, 29 de novembre de 2014

Timó d´Atenes


Després d’haver inaugurat oficialment l’onzena edició del festival Shakespeare, Timó d’Atenes torna a la Biblioteca de Catalunya amb la particular versió que n’ha fet La Brutal, una productora fundada per David Selvas fa tres temporades a la qual, i entre d’altres, ara s’hi ha incorporat Julio Manrique. Timó d'Atenes és una peça estranya, difícil, que el poeta escriu en 1607, gairebé com a pòrtic o primera incursió en l'experimentació formal dels romanços, a cavall entre la faula i el discurs moral. Poc se sap d'aquesta obra. Segons alguns estudiosos, Shakespeare va intentar escriure mà a mà amb Thomas Middleton, però no està provat. Sembla, igualment, que no la va acabar, que potser es va cansar d'ella i la va tirar al calaix; en tot cas no hi ha constància de la seva estrena i no s'edita fins a vint anys després. És possible  que se li creués Coriolà, composta per les mateixes dates, i que el personatge d'Alcibíades, el militar amic de Timó i repudiat pels senadors atenesos, amb el qual l'antiheroi romà guarda no poques semblances, fos el seu germen. Alcibíades es diria que ha estat una mica abandonat per Shakespeare: forma part del grup de convidats de Timó al principi, és un vague mirall de la seva caiguda i agent final de la destrucció de la ciutat, però té molt poques escenes. 


Tampoc sabem massa de Timó: el coneixem com milionari, generós i mecenes, sense família ni amant; se'ns diu, tard i molt de passada, que va ser militar, i la seva mort, potser fruit d'un suïcidi, és una incògnita. Sobre el seu perfil psicològic se m'ocorren dues possibilitats, a escollir: a) necessita ser adorat, però és un malgastador i un ingenu al que aixequen la camisa, detonant seva còsmica ira, i b) (més interessant) anhela secretament ser despullat de tot , per abocar-se al no res. La trama d'aquesta curiosa barreja de tragèdia, comèdia satírica i al·legat furiós és molt lleu: bé podria haver estat un monòleg o un poema dramàtic. Excepte Alcibíades, el fidel criat Flavi (aquí convertit en Flàvia) i el virulent Apemant, misantrop professional, els restants personatges són tot just ombres, pinzellades sense individualitzar, dos grups compactes: la petita cort de paràsits i aduladors que envolta Timó, i els visitants sense nom, irònicament equiparats per Shakespeare (lladres, senadors) que acudeixen després a la seva cova. Quan Timó es retira del món, l'acció s'atura i passa a ser reflexió (imprecatòria, però reflexió).


Timó d'Atenes és un text obert, un experiment sense cadàvers (físics) a l'escenari. Metafísics, tots. L'acció es retira per deixar pas a l'estricta reflexió. La conclusió és poc optimista per a la humanitat. Alguna cosa hi ha de lúcida decepció en l'etapa final de Shakespeare, confirmada després amb la seva última obra: La tempesta. Shakespeare la va situar a la Grècia clàssica; Sergi Pompermayer i David Selvas la transporten a l’Atenes dels nostres dies, però l’espectador pot ubicar-la en molts altres indrets, ja que la història que ens explica és del tot extrapolable. L’actualització també es fa visible a través del vestuari, la música i, sobretot, de l’escenografia, que contraposa els dos espais principals on es desenvolupa l’acció: la casa d´en Timó, un habitatge que endevinem dissenyat segons dicten les últimes tendències, i el descampat naturalista ple de deixalles on ha decidit acabar els seus dies.


Posada en escena reduïda als personatges essencials per explicar aquest viatge de l'aparença hedonista a l'ascetisme com a forma de protesta radical davant del món. Lliure de necessitats per a ser lliure per pensar i dir tot allò que el compromís davant el pròxim no permet expressar. Austeritat que es manifesta també en allò formal, amb solucions escèniques interessants, com l'ús del flash-back. Timó d'Atenes és també un vehicle perfecte perquè Julio Manrique mostri tot el seu arsenal interpretatiu. Un 'tour de force' físic, mental i emocional que aprofita a fons per demostrar per què és un dels actors de referència del teatre català. Present gairebé tot el temps a l'escenari, sedueix el públic amb la seva convicció per conduir el personatge per tots els estadis de la seva transformació interior. En cadascuna de les seves etapes i parlaments és d'una honestedat conqueridora.La violència i l’agressivitat dels crits i cops de peu, que pretenen plasmar el malestar que s’ha generat dins i fora del protagonista, contribueixen a refermar l’aire contemporani que caracteritza aquesta proposta  i que, d’altra banda, esdevé un bon esquer per captar un sector de públic jove que sovint es troba a faltar a les platees i per al qual s’ha creat el projecte Escena 25. Un bon equip d’intèrprets –entre els quals cal destacar Marta Marco, Mireia Aixalà, Òscar Rabadan, Fèlix Pons...– fan costat a un gran Julio Manrique.


PD.- La companyia La Brutal, fundada per l'actor i director David Selvas, ha afegit al projecte la parella Julio Manrique (exdirector del Teatre Romea) com a codirector artístic i l'actriu i traductora Cristina Genebat, com a coordinadora de continguts, entre altres col·laboradors. La primera obra va ser L'habitació blava (Teatre Romea, 2010-2011), i, a més de l'actual Timó d'Atenes, tenen en cartera: Los Esqueiters (Nao Albet i Marcel Borràs, estrena novembre Temporada Alta); Santa Nit (Cristina Genebat, estrena desembre 2014) i World of Wolves o W of W (Núria Legarda, a partir de textos de Shakespeare, sense data d'estrena).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada