Ricard de 3r

Després d´un recorregut prou llarg per les sales barcelonines, des de la Sala Beckett, passant per  la Villarroel i acabant a la Sala Flyhard, Ricard de 3r no ha deixat ningú indiferent. El jove Ricard llegeix la tragèdia que sobre l'ascens al poder de Ricard III va escriure Shakespeare. Ricard és un adolescent que, en paraules de la pròpia mare, "li costa trobar-se", pels companys de classe és un friki (o un freak) i un pringat com n'hi ha tants. En Ricard que, per la força de l'edat o per ser fidel a l'etiquetatge, se sent prou "al marge", s'obsessiona amb la figura shakespereana de Ricard de Gloucester fins a convertir-lo en el seu heroi.

El regne del nostre Ricard es troba al garatge de casa seva en el qual es tanca per tal de jugar constants partides d’escacs amb un destí implacable. Un destí  que es va construint escena a escena a cops de silenci, paraules mig dites, gestos nerviosos, ungles que rasquen la cara marcada per l’acne o per qualsevol altra irritació cutània de tal forma que intentant fugir de la marca repulsiva no fan altra cosa que remarcar-la encara més, papallones empresonades en presons de vidre, i trucades de mòbil que ofereixen un respir d’esperança per deixar veure tot seguit la força destructora de l’engany. Lluny dels discursos o de les tesis, lluny fins i tot de la necessitat de verbalitzar la ràbia,  l'espectacle dibuixa dia a dia i al llarg d’un any l’itinerari implacable que porta a que un noi anomenat Ricard,  que cursa tercer, que no se sent a gust ni dins del seu cos ni dins del seu món , i que juraria que sap mol bé el que  significa la paraula “bullyng”, es transforma en Ricard III, i fins i tot es mostra disposat a  sobrepassar les marques del model. I el pitjor ( i el millor) és que la proposta, no intenta vendre’t respostes miraculoses : pretendre saber com mantenir sempre tancades les portes de l’infern, és una fal•làcia massa comú que ajuda a tranquil•litzar els ànims, però que no va més enllà del miratge.

El  text de Gerard Guix, innovador i radical, està dirigit per Montse Rodríguez, una perfecta mestre de cerimònies que posa la cirereta del pastís a aquesta extraordinària creació. Però el nom amb el qual s’ha de quedar el públic és el de la jove promesa de l’espectacle: Quim Àvila. El viatge introspectiu d’Àvila per la ment del personatge de Ricard és d’una intel•ligència interpretativa extraordinària. Portat a l’extrem però perfectament calculat i amb un reflex d’emocions totalment ensinistrat, el protagonista transporta al públic a la bogeria d’en Ricard com si aquests fossin simples càmeres de vigilància que observen el seu dia a dia. Els seus ulls i els seus músculs expliquen amb veu muda la història anatòmica del personatge, i l’actor demostra estar connectat amb cada nervi del seu organisme.  La facilitat de moviment, l’elasticitat i el ritme sincronitzat en l’àmbit corporal aporten al relat una eficàcia narrativa pròpies de l’excel•lència escènica.

El públic és capaç de veure els factors externs del món de Ricard en les seves pròpies carns i fins i tot observar el pas del temps d’una manera que poques vegades resulta tan natural en teatre. Els monòlegs extrets directament de l’obra de Shakespeare estan interpretats amb un combinat de naturalitat i èpica que encaixen a la perfecció amb la història que s’explica. Gerard Guix, en la seva sisena obra per a l'escena, ens situa  davant un retall de vida petit però prou significatiu i complex. La seva és una escriptura a peu d'obra, un monòleg de gestos, sorolls, música i algunes frases que entenem com a parts de converses amb personatges en off.

En estreta complicitat amb l'autor, la directora Montse Rodríguez va teixint el fil argumental amb imatges i símbols prou evidents, mentre petits fragments de l'obra de Shakespeare suren per anar construint la intuïció de la tragèdia. Però és l'actor Quim Àvila qui, tot sol a escena, ens mostra l'evolució d'aquest fortuït aprenent de Gloucester. En un racó de garatge al que els espectadors han accedit per la màgia del teatre, es desplega tot el seu món i allí, invisibles i corpresos, assisteixen a la metamorfosi d'en Ricard. Ricard de 3r és un espectacle valent que, malgrat que parli d'un adolescent, apel•la a la societat en general i ens convida a una seriosa reflexió.

Soliloquejar amb algú

Una noia que passeja el seu gos. Miriam Marcet és la noia del gos, una persona que té por de sortir del seu espai de seguretat.

Una parella que s’ha conegut en una discoteca. Ell es Òscar Castellví, una persona normal, un noi amb cotxe que surt de festa. Ella, Maria Hernández, aparenta que només vol follar, però en realitat se sent molt sola i vol companyia, una persona que l’abraci mentre dorm.

Una noia que observa el parc des del seu llit. Mar Pawlowsky és una nena immobilitzada al seu llit que somnia jugar amb altres nens i fer pastissos.

Un personatge estrany. Ell és l’Àlex Marteen un músic que fa de trobador i catalitza tota la història.

El temps passa fins que aquest personatge estrany que ningú sap qui és ni d’on ve, es creua amb ells i els mira directament als ulls. Està sol però el veuen feliç, no té res, no vol res, però no el veuen patir. És això el que activa l’alerta i tots els personatges acabaran confluint en el parc en la mateixa nit, com atrets per un imant.

I es desferma la violència, una violència continguda en uns personatges atrapats en les seves vides, en les seves adolescències, en els seus desencisos.

Només el foc ho purificarà tot. Tornar a començar és l’única possibilitat.

La companyia El Eje és jove. Companyia sortida de l’Institut del Teatre i  formada per Maria Hernàndez, Marc Ribera, Mar Pawlowsky i Èric Balbàs. Després de presentar Cèl•lules T i Obsolescence han presentat aquest muntatge a la Seca, amb dramatúrgia i direcció de Roger Torns. Soliloquejar amb algú és una trobada nocturna de joves, sols i solitaris, que fumen, esperen, passegen el gos o surten a la recerca d’una mica d’afecte. L’escenari és quasi buit: un banc urbà i una paperera són els únics elements escenogràfics d’un espectacle on les càpsules de text s’entrellacen i es superposen i on la llum i l’espai sonor serveixen de guia espiritual. La llum, dissenyada eficaçment per Marc Salicrú i l’espai sonor, creat i executat en directe per Alex Marteen ens porten per on ells volen. Aquí el so és molt important: Marteen està present en escena, tocant, manipulant, cantant i xiulant, parlant amb un vocòder i omplint l’espai d’atmosferes musicals. És tècnic i personatge alhora, músic i ambientador.

Cal felicitar a la companyia per haver creat uns personatges tant interessants que, malgrat basar-se en clixés – si no tots, la majoria d’ells – es presenten genuïns, personalíssims i tant propers que podrien formar part dels nostres cercles habituals. En aquest sentit, destaquen les interpretacions d’Eric Balbàs i Marc Ribera, amb la parella de “kinkis” més simpàtica i tendra del parc; i de Maria Hernández i Òscar Castellví  amb el retrat més humà, dolç i alhora pervers de la típica trobada etílica a la porta d’una discoteca en una nit de festa. Als quatres actors de la companyia s’hi han unit Miriam Marcet i Òscar Castellví, a qui feia temps que no vèiem als escenaris, creant un repartiment molt homogeni d’intèrprets entregats, que defensen amb dents i ungles el text i l’espectacle.

En definitiva doncs, Soliloquejar amb algú és el retrat d’una societat ultracomunicada amb tot tipus d’aparells, programes, pantalles i xarxes, que en realitat no és més que un conjunt d’individus que cada vegada estan més sols i aïllats de la resta. Una idea paradoxal que El Eje i Roger Torns recreen amb certa fidelitat en el darrer espectacle de a companyia

Una altra pel.lícula

Alguns parlen de crítica al capitalisme. Però Una altra pel·lícula, traducció lliure de Speed-The-Plow però amb sentit, s'apunta directament a la indústria de Hollywood, un dels paradigmes del capitalisme més salvatge. El conflicte que planteja l'obra està entre vendre´s al que és comercial o lliurar-se a l'art, al que és més pur, al que és més "correcte". Val a dir que el conflicte en si és el de menys. S'ha escrit i representat molt al voltant d'aquesta dicotomia. És tan antic com el bé i el mal.

Però el que aquí importa és sentir la veu de l'autor des del dibuix dels tres personatges: Bobby Gould, el recentment ascendit a cap de producció, Charlie Fox, el seu millor amic, la seva mà dreta que li porta en safata una oportunitat d'or: la possibilitat de rodar una pel·lícula amb un director de renom, i una dona, una secretària que des de la seva ingenuïtat  altera tot el que està previst. És molt interessant observar el desenvolupament de la història, amb un inici demolidor, amb els personatges en un estat d'excitació molt alt i com el mantenen sense que pràcticament passi res, sense que hi hagi un moviment narratiu molt marcat. Es passen una bona estona al·lucinats amb la situació i reiterant frases d'agraïment mutus. I tot i així, Mamet manté l'interès, mentre ens va donant pinzellades sobre la relació dels dos homes.

Però quan finalment arriba la secretària la festa se serena. Els dos homes projecten sobre d'aquesta pobra suposada ignorant els seus triomfs, la seva egolatria. Però no esperin una harpia, una manipuladora. La integritat de Karen i les seves intencions no són predefinides. Gould es creu Pigmalió, però ella aprèn ràpid, li agafa la paraula i acaba donant-li la volta a tot. El desenllaç posarà a tots tres enfront perquè acabin caient (o no) les màscares. Pel que fa a la proposta escènica de la Brutal, aquesta companyia d'un any de vida però amb un segell de qualitat molt treballat, és per a un servidor el més interessant de l'obra. Manrique llegeix l'obra de Mamet i la situa en el context temporal en què va ser creada, 1988.

Al principi només necessita uns pocs acords d'una guitarra perquè el menys espavilat reconegui el Faith de George Michael. Després una bateria d'imatges projectades de la història que van marcar els '80. Declaració d'intencions doncs. I té tot el sentit. Com comentava, la història parla de la indústria del cinema, del motor de la creació, art i la independència enfront del que és comercial, el blockbuster. I als '80, aquesta dicotomia va arribar al més alt amb la coexistència de productes com Indiana Jones, Star Wars, Retorn al futur, amb pel·lícules que seguien el camí del cinema independent marcat ja als '70. I en aquest terreny es mouen els personatges que dibuixen Manrique, Selvas i Aixalà.

A més, segell profundament del binomi Selvas / Manrique, integren el vídeo de forma orgànica per ajudar a la història a contextualitzar, a reforçar les transicions i acabar la història amb una broma fantàstica i amb un punt de mala bava que segurament al propi Mamet li hagués encantat . Tot això on ens porta: la maquinària de Hollywood s'ho menja tot, ho filtra tot, ho empaqueta, i ho escup de manera violenta. I ens agrada. Que segueixin així a La Brutal, que no renunciïn a allò comercial muntant productes d'essència independent.

TRUMAN

Potser tota pel·lícula problemàtica pot endolcir amb algunes dosis de sentimentalisme, i serà el judici de l'espectador el qual hagi de decidir si s'ha sentit enganyat, si creu que la pel·lícula (o el seu director) ha estat honesta amb ell. La manipulació de les emocions obeeix a certes regles. Per problemàtic entenem, per exemple, la malaltia mortal i el suïcidi. De quina manera s'aborda la història d'un home que ha decidit estalviar-se les desesperançades i doloroses sessions de quimioteràpia a la fase terminal d'un càncer. Truman, dirigida per Cesc Gay aconsegueix el mateix efecte que Despedidas de Yojiro Takita i Els amics de Peter de Kenneth Brannagh, encara que la seva proposta sigui radicalment diferent.

És la història de Julián, un famós actor de l'escena (en la ficció i fora d'ella, interpretat per Ricardo Darín), que al principi de la pel·lícula li adverteix al seu amic de la infància ( interpretat per Javier Cámara) que no intenti convèncer-lo del contrari. Tomás ha viatjat des de Toronto a Madrid per passar quatre dies amb el seu vell amic, amb qui no es parla des de fa molts anys, amb l'objectiu precisament de fer el que Julián no vol que faci: convèncer-lo que a la mort cal enfrontar-se fins al final. Fins aquí la premissa argumental de Truman, ben senzilla i anunciada en els primers minuts, que amb prou feines es complica al llarg del metratge i que es manté com el vector emocional i moral del film. Estem convidats a conviure durant aquest grapat de dies amb els dos amics, Julián i Tomàs, convidats a sentir el pes d'una amistat immune a la traïció. 

A Cesc Gay li interessen els comiats definitius (en elles bolca les emocions), però el que més li interessa és justificar a un personatge que no sembla capaç de sentir res ni per ningú ni per ell mateix, un personatge al qual suposadament hem d´admirar perquè sempre va amb la veritat per davant i no s'amaga darrere de màscares. Tampoc s'amaga de la mort. I llavors tornem a la idea inicial: els temes problemàtics i les formes edulcorades. Si els explico que el relat busca redimir al seu personatge amb l'amor cap al seu gos (el que dóna títol a la pel·lícula, de fet) i la devoció cap a un fill al qual tot just veu, conclourem que amb aquests materials es fan els melodrames lacrimògens i sentimentalistes. I així és.

Però el que fa especialment interessant a Truman és que Cesc Gay, aquest cronista de la solitud i les ansietats urbanites treballa el guió i les escenes amb la intel·ligència suficient com per eludir els paranys emocionals, o almenys per emmascarar-los i no fer-los "tan" evidents. El to camina sobre un perpetu drama que es trenca en la comèdia i viceversa, de manera que el calculat, simètric i conclusiu guió (hi ha potser més respostes que preguntes) adquireix vida pròpia en les interpretacions de Darín i Cámara. Potser, al cinema dels nostres dies, una pel·lícula com Truman ha de ser admirada no tant pel que aconsegueix materialitzar sinó pel que aconsegueix evitar.

Cesc Gay segueix depurant el seu inconfusible estil narratiu. Encara que dos personatges regnen en la història, però es tracta novament d'una pel·lícula coral, com ho eren les magnífiques A la ciutat (2003) o Una pistola a cada mà (2012). Hi ha aparicions breus però contundents de figures com Eduard Fernández, José Luis Gómez, Àlex Brendemühl o Pedro Casablanc. Truman semblava tenir oberta la portes al drama lacrimogen, però els seus intel·ligents tocs de comèdia converteixen el riure en un detonant de sentiments ocults. I es produeix un memorable retrobament entre Darín i Cámara després d´Una pistola a cada mà.

El Bon Lladre

A qui li agraden les pel·lícules de pinxos suburbans i proletaris estarà encantat amb aquest monòleg escrit per Conor McPherson, l'autor irlandès de l'excel·lent La Presa. En el món de l’hampa també hi ha classes. I el protagonista d´ El bon lladre, pertany a la més baixa, encarregada d’espantar i esbatussar la gent, però no més. Murray, a qui li han robat la dona (pobre Greta!) li fa els encàrrecs. Ell actua, però mai no sap per què fa el que fa.

El conte -entre trist i divertit- d'un perdedor tal com ho vomitaria un desconegut davant un altre desconegut recolzat a la barra d'un bar sense nom. La confessió sincera que propicia la trobada fortuïta. Potser ets la primera persona amb la qual parla després de deu anys a la garjola i no saps  l´afortunat que ets de parar la teva orella. Sobretot si aquest mafiós de mig pèl, que al primer minut es descobreix com un "bon tipus" amb l'ofici equivocat i la pitjor de les sorts, és l'actor Josep Julien, dirigit pel mestre Xicu Masó. 

No tots saben transmetre tanta humanitat, amb les seves paraules, les seves pauses, les seves mirades suplicants, el seu cos maltractat per la vida, com ho fa Julien en aquest monòleg. Aquest monòleg tenyit d’humor negre funciona, i funciona molt bé. El bon lladre ens explica, en primera persona, la història d’un pinxo milhomes i pocapena engolit per les circumstàncies que descarrega davant nostre la seva consciència i el seu passat de gàngster de pacotilla; una història esquitxada de tendresa que ens fa anar i venir del somriure a la compassió i de la qual ens fa ser còmplices.Tot sol i enmig de les caixes de plàstic que omplen el magatzem d’un bar, Josep Julien desplega un ampli ventall de registres interpretatius que passen en primer lloc per un acurat treball vocal; el to, la intensitat, el matís o la entonació juguen a favor seu i ens mostren la manera de ser, les emocions i aquesta barreja de culpa i fatxenderia que caracteritzen «un bon paio que va equivocar la carrera».

Una “road movie”, exterior i interior, molt ben construïda i interpretada que ens fa somriure i arriba a commoure’ns posant-se en la pell d’aquest contradictori personatge, un perdedor però no desproveït d´una certa grandesa que ell mateix es nega. “Volia ser on em necessitessin. On fes falta. Però la gent com jo no fem falta enlloc”. En Julien ha comptat amb la complicitat d´un gran director d´actors, també gran actor, com és en Xicu Masó, treballant de forma exquisida els detalls, els matisos. Treball d´actor, direcció d´actor, setanta minuts que t’enganxen i et porten de la mà fins l´emotiu final, un molt bon espectacle de teatre de text.

TROIANES 15

El 1965, Jean-Paul Sartre va adaptar Les troianes d'Eurípides tot accentuant el missatge pacifista alhora que respectava la linealitat de l'obra clàssica, és a dir, la successió d'escenes a partir de les quals les noies vençudes coneixen la seva sort davant d'Hècuba, viuda de Príam, el rei destronat de Troia. Un temps, aquells anys 60, marcat pel conflicte del Vietnam i la guerra d´Argèlia, així com el nostre serà recordat per la barbàrie siriana. I la companyia La Pell l'ha posat en escena a través d'una brillant escenografia de Bibiana Puigdefàbregas i Adrià Pinar, un munt de sabates usades. Anna Estrada es posa en la pell d'Hècuba i encarna el dolor de la guerra. Davant seu, aniran passant Cassandra (Queralt Cassayas), Andròmaca (Magda Puig) i Helena (Lavinia Vila), la dona per culpa de la qual els grecs van decidir atacar Troia. Estrada manté el pes de la peça i no deixa respirar el públic cada cop que obre la boca. Hipnòtica.

La reina de Troia, Hècuba, és informada per Taltibi, militar grec, que tant ella com la seva filla Cassandra i Andròmaca, esposa del seu difunt fill Hèctor, seran lliurades a militars grecs. L’obra s’endinsa en el dolor de la pèrdua i la lluita d’aquestes dones per no acceptar l’inacceptable. Hècuba passarà a ser esclava d’Ulisses; Cassandra, la verge, serà la concubina d’Agamèmnon i Andròmaca serà la dona del fill d’Aquil·les, i la separaran del seu fill. Cap honor, cap dignitat per a elles. Només hi ha la humiliació. Aquesta realitat encén les seves ires i les ganes de revenja. Helena, l’excusa dels grecs per començar una guerra amb la rica Troia, és l’altra cara de la moneda. Es ven al millor postor i no té escrúpols. Abandona Menelau per Paris. No obstant això, ara, davant el càstig del vencedor Menelau, desplega els seus encants per tornar a ser la seva amant esposa i ho aconsegueix. Una injustícia més per a les troianes.

Troianes 15 ens parla del paper de la dona en la postguerra, del paper que se li adjudica, del lloc on queda relegada. Aquesta producció contemporània trasllada l'acció fins a la societat atenesa del segle V, per mostrar com les dones de Troia són repartides com trofeus de guerra per ser esclaves i concubines dels vencedors. No hi ha compassió per a elles, no es podran quedar a refer la seva terra; en canvi, són humiliades i se'ls arrenca la seva llibertat. L'obra, centrada en les dones que pateixen la submissió, permet aprofundir en el seu espai íntim i la relació amb els opresores. Ens explica l'horror de la guerra, les conseqüències que té per als vençuts, però també per als vencedors. Parla de la por, del dolor, de la venjança, del sacrifici, de l'amor i de la mort. 

Particularment, se centra en la situació de la dona després d'una guerra, ja que fa una reflexió profunda del que està passant amb la violència de gènere, un comportament massa arrelat i present en totes les societats, sigui en un grau més o menys elevat.Troianes 15 reflexiona sobre el valor que donem actualment a la dignitat, veu i opinió de la dona en el segle XXI. Ens parla sobre el comportament humà en situacions de debilitat, misèria i dolor, com són les guerres, tant presents ara mateix.

Irrational man

Davant d´ Irrational Man gairebé ens resulta lògic pensar-la com una baula més de la cadena que ha anat configurant a partir de Delictes i faltes (Crimes and Misdemeanors, 1989), Match Point (2005) i El somni de Cassandra (Cassandra 's Dream, 2007), una línia articulada a partir de Crim i càstig, la novel·la de Dostoievski, com a tòtem absolut des de la qual construir les ficcions. I en aquest sentit, Woody Allen és translúcid quan en Irrational Man es verbalitza a través del seu professor de filosofia, Abe (Joaquim Phoenix), que tot es redueix a l'elecció, la moralitat i la inevitabilitat de l'atzar, elements que es conjuguen en les pel·lícules citades. I sí, és clar, la retorçada fascinació pel crim perfecte com l'acte suprem de la ruptura de les normes morals. 

En la seva senectut, Woody Allen ha depurat tant els seus recursos expressius que la paròdia no és l'instrument per desmuntar i desmitificar l'objecte que es ridiculitza, sinó que es vehicula de manera estructural en incorporar en el si del seu propi personatge que  tot aquell histerisme i vitalisme desbocat ha donat lloc a la placidesa d'un dolç somni. Perquè ara tot està estructurat sota un classicisme diàfan i senzill que esborra tot artifici artístic. Ja no hi ha espai per vel·leïtats i justament aquestes mateixes són les que alienen al seu personatge principal, quan es rendeix davant l'estètica del crim perfecte o el defensa com un acte de creativitat. 

Sempre he admirat la humilitat i l'honestedat de la qual fa gala Woody Allen. Ha minimitzat tant les seves arquitectures dramàtiques que estructura una posada en escena d'allò transparent, aferrada a uns patrons inamovibles perquè allò visual mai consumeixi als seus personatges i a les interaccions que mantenen entre ells. Això no implica que la imatge es descuidi, perquè Darius Khondji, proporciona un cromatisme estudiadíssim que transmeti aquesta sensació d'harmonia i de placidesa, colors càlids en els quals el vestuari dels personatges se sincronitza sempre amb els llums i tonalitats de l'entorn físic en el que es troben. 

Aquesta sensació agradable, aquest to gairebé idealitzat però discretíssim, dóna peu perquè els seus personatges acabin amb facilitat atrapats en els seus somnis delirants. Aquí és on Abe, per atzar (sempre l´atzar com a contingència), troba aquesta experiència existencial que li torni a donar aquest vigor que havia perdut després d'haver-se precipitat en l'espiral de l'autocompassió. Irrational Man ja no tracta sobre l'arribisme o sobre aquells depredadors que modelen la moral al seu capritx per justificar les seves accions, com a Match Point i El somni de Cassandra. Podríem dir que ara es concentra en la identitat d'allò mental i de l'imaginari. En definitiva, les il·lusions, sempre omnipresents en el cinema del novaiorquès, aquests miratges que els seus personatges es fabriquen per transcendir la seva miserable existència. 

El frau com a mètode de vida, la mentida com a instint de supervivència. En aquest cas aquesta identitat ve configurada pel pensament heretat, el de Kant, el de Kierkegaard, el mateix que forma part de Woody Allen i que acaba subtilment desmitificat. A partir d'aquesta construcció intel·lectual, Woody Allen presenta Abe, necessitat d'aquesta espurna mestra que li permeti sortir de la desídia. I si aquesta tarda a arribar te la fabriques al teu gust. És així com Abe acaba justificant-se a si mateix la noció del crim. 

Hi ha dos tipus de mentides en Irrational Man, les que es crea a si mateix el personatge d´Abe com un acte d'autorealització, un procés introspectiu i individual. I les que formula Jill (Emma Stone), que són sempre de caràcter social. És una màscara en la qual ella és plenament conscient de la seva naturalesa (nega a tot el seu entorn que està enamorada d'Abe). Perquè Jill funciona en el film com la veu de la consciència d'Abe o la personificació del seny que progressivament el professor de filosofia va perdent (Joaquim Phoenix respon fantàsticament al personatge). Des d'aquest plantejament, Irrational Man ens condueix amb agilitat per aquest procés en el qual la comèdia mental arriba al seu cim físic. O el que és el mateix, de la idea a l'acte. L'únic problema és que aquí estem parlant d'un crim, un detall sense importància.

Només són dones

Carmen Domingo que ens va sorprendre i emocionar amb Jo maté a mi hija (Sala Muntaner, 2014), fa la seva segona incursió en el teatre com a dramaturga; ara amb un grapat d'històries entrellaçades: un "fals monòleg" en què s'integren les veus de cinc dones represaliades pel feixisme després de la Guerra Civil. Domingo parteix d'un profund coneixement del tema -no en va és autora de l'assaig Con voz y voto. Las mujeres y la política en España (1931-1945) - per ficcionalizar la veritat històrica que s'amaga després de centenars de testimonis reals de la repressió franquista. La dramatúrgia dels durs i bells retrats que dibuixa Carmen Domingo, compta amb la intel·ligència escènica i l'ofici de Carme Portaceli, incansable lluitadora per descobrir-nos nous autors i sempre compromesa en la vindicació feminista o, senzillament, femenina.

 A Portaceli devem el haver convertit el text en un monòleg a tres veus: la de Míriam Iscla (actriu), la de Maika Makovski (compositora i intèrpret musical) i la de Sol Picó (coreògrafa i ballarina). Una mena de ressò en el qual una primera veu es veu amplificada per les altres dues en una magnífica caixa de ressonància que, amb forma de megàfon, ha dissenyat Paco Azorín.Una obra de teatre que cal anar a veure. Per conèixer una part de la història que no es coneix i cal conèixer. Però també per veure un muntatge molt ben fet, molt ben estructurat, molt ben dirigit, amb unes interpretacions que ens atrapen des del primer moment i ja no ens deixaran anar més. 

L’espectacle que dirigeix la sempre combativa Carme Portaceli posa llum sobre aquelles que van ser víctimes del terror franquista durant la Guerra Civil i la postguerra. Mestres, sindicalistes, que sense participar en la confrontació bèl·lica van defensar la llibertat i la democràcia, també d’analfabetes executades només  perquè volien saber què li havia passat als seus marits. Totes elles van caure a la xarxa d’odi. Quantes van morir? No se sap. No hi ha estadística d’això. 

L’espectacle es basa en un text escrit a partir d’històries reals de supervivents recollides aquí i allà com un fresc de la indignitat, com una imatge colpidora de l’animalitat dels assassins, però també com una mostra de la valentia i la dignitat d’aquelles dones torturades i afusellades, tant a presons militars com a les voreres de camins i carreteres. Una magnífica Míriam Iscla, que camina en cada espectacle cap a l’excel·lència, dóna veu a aquestes veus silenciades que s’entrellacen com sortint de les foses comunes on s’amunteguen calaveres. 

Conèixer com va morir l’àvia. Saber on està enterrada i trobar les despulles. Sentir el dolor de la mare a qui prenen la filla i a la que engarjolen, torturen, menyspreen perquè a més de roja és... dona. I les dones no són res per als assassins. Contaminar-se del patiment, de la suor. Això busca i aconsegueix una funció puntejada amb encertadíssimes frases musicals de Maika Makovski i les coreogràfiques de Sol Picó.

A través de Míriam Iscla, reviuen milers (no podem saber el nombre perquè "només eren dones") de mares, germanes, amigues, amants, esposes, filles ... Totes elles van defensar a la seva manera la legalitat de la II República Espanyola contra la revolta feixista, aquest va ser el delicte pel qual van ser assassinades, torturades, violades ... i, encara avui, terriblement oblidades.

Woyzeck caducat

El teatre Tantarantana ha obert la temporada amb l'obra Woyzeck caducat, una versió del drama de l'alemany Georg Büchner. Aquesta obra del segle XIX ha sigut adaptada i dirigida per Roger Torns. La seva versió trasllada l'acció als nostres dies. Quatre joves actors interpreten el muntatge. Marc Ribera encarna Woyzeck, un pluriempleat que lluita per tirar endavant la seva família. Paula Malia, dóna vida a la seva companya, Maria, mare del seu nadó. Arnau Comas i Roger Torns interpreten la resta de personatges, com el doctor i el capità, els més grotescos de l'obra, amb ajuda de titelles. El muntatge combina la interpretació hiperrealista de la soferta parella protagonista amb el vessant més irónic i simbólic dels que els envolten i se n'aprofiten. 

Woyzeck caducat s'inspira en l'original de Georg Büchner, metge i dramaturg alemany que va deixar el text inacabat al morir als 23 anys. També inclou un passatge de Roberto Zucco, de Koltés, una altra obra basada en un personatge real, com Woyzeck. Amb escassos elements escenogràfics -dos pupitres, un lavabo i uns matalassos-, Torns intenta explicar per què la societat produeix persones com Woycek, un home que embogeix i acaba destruint el que més estima.  Torns, va crear el muntatge com a treball de curs a l'Institut del Teatre i d'allà va saltar al Círcol Maldà, on va estar quatre dies, suficients per apreciar l'impacte que va causar en el públic, aquest és el motiu pel qual s´ha tornat a programar al teatre Tantarantana. 

Roger Torns ha escrit aquesta versió, Woyzeck caducat, esquematitzant molt l’argument i deixant l’essència del Woyzeck original. L’ha fet molt més atractiva visualment, fins i tot en algun moment divertida, malgrat que ha respectat en tot moment la duresa del que està explicant; per això s’ha recolzat en la manipulació de titelles a escala humana, de cançons creades per ell mateix i d’una posada en escena en la qual contrasten molt els dos personatges principals Woyzeck i Maria amb la resta de personatges secundaris, tots ells interpretats per Arnau Comas i el mateix Roger Torns, vestits de blanc. 

Woyzeck, aquí no és un soldat, sinó un treballador de neteja, que per tal de sobreviure a més de pencar tot el dia, fa també de conillet d’índies oferint el seu cos a la ciència per què facin experiments amb ell (com menjar iogurts caducats) i tot per intentar tirar endavant una família, la Maria i el fill dels dos. Maria en veure que les entrades de diners són minses, també ofereix el seu cos a espatlles de Woyzeck, per intentar viure una mica millor. La volguda contemporització de l’argument és una bona idea, perquè acosta l’obra als espectadors d’avui en dia; les interpretacions molt potents, a causa d´una proposta molt física. 

Considerat un precursor de l’expressionisme, Büchner relatava en la seva obra original, els efectes deshumanitzadors dels poders socials en un soldat (aquí un treballador de neteja), explotat per doctors i els seus caps. El protagonista rep pressions intolerables per un ésser humà, que el conduiran inevitablement a la follia i al crim. Feines a hores, feines mal pagades, precarietat i misèria que aboquen els cossos de la parella a explotacions inconfessables de l’un per l’altre fins als extrems d’un final tràgic que deixa la criatura en mans dels espectadors. Una metàfora segurament de deixar el futur als que són a la platea perquè des del protagonisme de l’escenari totes les portes possibles han estat ja tancades. Per veure i reflexionar!!!

Marits i mullers

Woody Allen va disseccionar els problemes de les parelles que fa anys que arrosseguen la convivència a la pel·lícula Marits i mullers. Àlex Rigola, un dels directors escènics amb més projecció internacional, ha adaptat a Marits i mullers aquella comèdia amarga. L'estrena a La Villarroel amb un muntatge original, en què el públic, a més a més de seure als dos costats de l'escenari central, es podrà acomodar en algun dels sofàs que utilitzen els actors. Aquests mobles delimiten l'espai i gairebé són l'únic element escenogràfic.  Rigola va triomfar a Madrid el 2013 amb una primera versió de l'obra en castellà, estrenada en coproducció amb el Teatro de la Abadía. 

A La Villarroel comptarà amb un nou repartiment. Andreu Benito interpreta l'escriptor i professor de literatura (Woody Allen al film). El seu matrimoni amb la Mònica (Mònica Glaenzel) comença a ensorrar-se després de conèixer la notícia de la separació del Joan (Joan Carreras) i la Sandra (Sandra Monclús). Completen la producció Lluís Villanueva i Mar Ulldemolins, que es despleguen en diferents personatges. Woody Allen, que va escriure, va dirigir i va protagonitzar la pel·lícula, va tenir com a parella en la ficció la seva llavors companya en la vida real, Mia Farrow. El mateix any de la seva estrena, 1992, es va destapar l'escàndol de la relació d'Allen amb Soon-Yi, la seva fillastra, cosa que va provocar una agra separació de Mia Farrow. 

                     

Moltes de les obsessions del realitzador nodreixen la història: fidelitat, amistat, amor, sexe, desig, procreació i, per sobre de tot, l'erosió del temps en les relacions. Rigola ha concebut un espai dramàtic serè per guardar l'aire i el temps d'una comèdia dramàtica que juga amb les emocions com caramboles de billar. Impuls encoixinat, rodar tou i so de contacte sord. L'elegància de la combinatòria del xoc de les vuit boles en joc.Sense aquest ferm control i desenvolupament de l'intangible aquesta comèdia del desencís per parelles no tindria la densitat del que és sincer. 

Les emocions tenen tot el temps del món -i el director és un mestre- per germinar a l'interior dels intèrprets, créixer i morir davant el públic. Unes per inanició, altres de manera violenta. Verbalitzades majoritàriament, però també perceptibles en els silencis que frenen la velocitat de la comèdia en sec. La dimensió dramàtica del que no es diu, tan important en l'obra d'Ingmar Bergman --inspiració directa de Woody Allen per a la seva pel·lícula- com en la de Harold Pinter. Pinteriana Marits i Mullers? Potser no queda tan lluny aquesta adaptació del misteri del que es calla perquè és això el que domina en un text com Traïció. 

Només és un matís -com tants en aquest muntatge de subtileses-, suficient per dotar aquesta versió d'una personalitat pròpia sense rebaixar la càrrega d'humor i les seves bales d'ironia del text. El director que deixa profunda empremta en l'invisible perquè els intèrprets despleguin tot el seu talent. Magma perquè els actors estiguin magnífics sense ser -o semblar- alguna cosa més que ells mateixos. La discreció de dir-se només  Andreu, Joan, Mònica, Sandra, Mar i Lluís i atrapar al públic en les seves històries agredolces quan parlen o només escolten. 

I en aquest muntatge tots estan tot el temps amb l'orella parada, atents als relats creuats de les seves vides inventades. No hi ha personatges absents. Són allà sempre, repartits en el quadrilàter de sofàs disposat per Max Glaenzel com els convidats exhausts d'una festa en el seu declivi, quan el cansament, l'alcohol i la matinada exerceix de mantra per insospitades confessions de supervivents. La veritat que neix de la rendició de la barrera de la consciència. És un privilegi estar a La Villarroel per compartir aquest moment.