dimecres, 31 de juliol del 2013

Alma i Elisabeth


El cinema de Bergman és material sensible. I Persona és un dels films de culte del director suec. Una pel·lícula inspirada en l’obra de teatre La més forta de Strindberg, a qui Bergman admirava i amb qui compartia obsessions sobre la naturalesa humana. Adaptar Persona era, doncs, un atreviment, un repte, segurament apassionant. El problema rau en com explicar el procés d’identificació, de fagocitació entre dues dones. L’una, l’actriu Elizabeth, és una coneguda actriu de teatre que a mitja representació d'Electra deixa de parlar. No pateix cap malaltia, cansada de tots els papers que ha fet, s'aïlla interpretant el personatge d'una muda. La doctora l'envia a reposar a una casa vora el mar. Bergman també va escriure el guió des del llit, allunyat del món, demostrant que el patiment i les crisis creatives, poden oferir grans resultats artístics. Mònica López, en el paper d'Elisabeth, supera un repte complicat; construir un personatge molt sòlid, que xucla energia sense utilitzar paraules
L’altra, la seva infermera, Alma, amb vocació d'ajudar als altres i amb aspiracions convencionals, intenta comunicar-se amb ella oferint-li la seva confiança i intimitat. Marta Marco, en el paper d'una Alma xerraire, omplint els buits que deixa Elisabeth, aconsegueix una de les seves millors interpretacions mostrant un registre molt ampli d'emocions.


Victòria Szpunberg i Magda Puyo assumeixen la dramatúrgia, la construcció del relat en una posada en escena molt ben tractada des del punt de vista estètic. A l’escenari només hi són Elizabeth  (Mónica López,) i Alma (Marta Marco) i el relat s’aixeca sobre escenes de la pel·lícula molt concretes en les quals es tracta el sexe, el matrimoni, la maternitat, la identitat, sense cap evolució dramàtica.
La presència virtual de la gran Vicky Peña, interactuant amb les dues actrius a través d'una projecció de vídeo, és una molt bona solució escènica que ens remet als primers plans de la pel·lícula, aconseguint una confrontació d'alt voltatge. Ella és la doctora que endevina el comportament de l'actriu muda que busca per sobre de tot l'autenticitat , perseguint "l'impossible somni de ser, no semblar", "la lluita entre el que ets per als altres i qui ets tu". Mentre Elizabeth, amb el seu silenci i emmudiment, es nega a parlar per no dir potser allò que no pensa, la infermera Alma, amb la seva vitalitat de paraula desfermada, confessa els secrets personals que tenia més ben guardats mentre es convenç de la seguretat del que ha viscut l'enforteix. 


Però quan els secrets deixen de ser-ho es perd també la cuirassa que els protegeix de la vulneració exterior. És aquí, per on el conflicte entre les dues protagonistes esclata, quan Alma descobreix que Elizabeth explica per carta a la metgessa com veu ella la banalitat de la infermera i què li ha dit de la seva vida íntima, de l'amor, la maternitat o fins i tot dels projectes de la feina.
Marta Marco dialoga a través de la paraula d'Alma i aconsegueix fer seu el paper de la infermera que es confia en excés al silenci d'Elisabeth, que durant una hora justa, en un paper tan arriscat com dífícil per a Mònica López, li respon amb mirades d'afirmació o negació, petits somriures, algun lleuger xiscle d'esglai, un gest de desaprovació o una mirada llançada al buit. Ni una paraula. Però, malgrat tot, hi ha diàleg, ni que el diàleg a vegades serveixi no per unir i per entendre's sinó per separar i tallar com un ganivet fins a obrir del tot la ferida. 





dijous, 18 de juliol del 2013

George Kaplan



George Kaplan, l'agent inventat per la CIA en la pel·lícula de Hitchcock Con la muerte en los talones i que acaba sent encarnat per Cary Grant a desgrat seu, és el punt de partida i l'enigmàtic fil conductor d'aquesta interessantíssima i molt hàbil peça política escrita pel francès Fréderic Sonntag (1978).
La identitat fictícia d'un personatge que en realitat no ho és li serveix per tramar una intriga en tres actes sobre les relacions entre el poder i la ficció al voltant d'un nom que no deixa de sonar i la naturalesa del qual no es revela del tot. Cada acte és una reunió de personatges que, d'una manera o altra, tenen capacitat per influir en la nostra societat: un grup d'activistes clandestí que vol posar en marxa un projecte de denúncia del sistema, un equip de prestigiosos guionistes que treballa en l'elaboració d'un relat -pel·lícula o sèrie- que ha de servir per explicar el sistema de valors occidental, una mena de junta de govern a l'ombra que intenta fer front a una insòlita amenaça. Cada acte té els seus nexes narratius amb els altres dos i cadascun funciona com l'hèlix d'una espiral que s'allarga fins a l'infinit a mesura que avança l'obra.

Les implicacions del que en George Kaplan es diu i del que no entronquen directament amb la nostra realitat. El conflicte diplomàtic desencadenat per les filtracions de l'extècnic de la CIA Robert Snowden és l'exemple més recent i oportú, com ho va ser en el seu moment la manipulació mediàtica de la imatge de Bin Laden.
Estem parlant, doncs, de conspiracions molt serioses que Sonntag tracta des d'una irònica distància i el resultat dóna un humor entre negre i absurd. La dificultat dels activistes per posar-se d'acord, els secrets de la ficció cinematogràfica per aconseguir els seus propòsits, i els deliris interpretatius de les amenaces d'estat són portats al límit. L'estructura dramàtica és brillant, les seves peces encaixen amb cura, i el conjunt funciona a la perfecció.
Toni Casares ha traslladat aquest material a la part posterior de la Beckett en comptes de muntar-lo en l'escenari habitual. El fet de mostrar en una sala d'assajos o magatzem aporta un secretisme molt pertinent als continguts de l'obra. El seu muntatge és fantàstic, enganxa des del primer moment, és àgil, tremendament eficaç i treu el millor dels intèrprets, magnífics tots en tots els seus papers. 

Sara Espígul, Borja Espinosa, Francesc Ferrer, Jordi Figueras i Sandra Monclús es multipliquen en els tres actes d'una peça amb punt de partida cinematogràfic. Que bé es desdoblen, amb quina naturalitat es desenvolupen els conflictes, què mil·limètric ha de ser tot perquè el resultat sigui tan veraç amb el públic a dos pams d'ells. Teatre polític i, per tant, compromès que entra molt bé i s'instal·la com a element de reflexió.  Com a la pel·lícula, la figura de Kaplan també sobrevola (i no a bord d'una avioneta) a les tres reunions.



dimecres, 10 de juliol del 2013

28 i mig



La Biblioteca de Catalunya acull a l’espai els nou actors que s’apropen lentament des del fons més profund. S’introdueix la història amb fragments molt especials del film ‘Una giornata particolare’ de Scola, portats per dos immensos artistes: Clara Segura i Pablo Derqui. Un altre professional, el jove i gran Pol López continua l’acció tot travessant paisatges de colors brillants de l’Àsia projectats a la blancor dels llençols que la Segura-Loren-Antonieta havia estat estenent. A partir d’aquí cal fer ús d’un cavall, bici, cotxe, vaixell o moto per poder seguir una fina línia amb moltes corbes dramàtiques: la cantarella italiana, la comicitat, Incendis, el clown, Vània, la tragèdia, l’acrobàcia, Pirandello, el xerrar mallorquí, Hamlet, Litoral, el cine, la música i la fantasia en el seu màxim esplendor.
Espectacle, doncs, d'autoria compartida i d'autoria manllevada i combinada amb una estètica que apel·la a la bellesa i la plàstica, amb una acurada il·luminació que crea l'atmosfera tan habitual de la Biblioteca de Catalunya on, fugaçment, hi ha també aigua i foc, per completar el triangle amb la sorra.


I en una mena de trencaclosques ben relligat, llampegades de Pirandello, d'Ingmar Bergman, de Bertolt Brecht, de Vicent Andrés Estellés, de Salvador Espriu, de Shakespeare, de Txèkhov... 'La primera història d'Esther', 'Coral romput', 'Teresa', 'Sis personatges a la recerca d'autor'', 'Hamlet', 'El rei Lear', 'L'oncle Vània'... I sobretot cinema: 'Una jornada particular', d'Etore Scola; 'La vida és bella', de Roberto Benigni; 'La strada', de Federico Fellini; 'Casablanca', de Michael Curtiz, amb Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. I molt de Marcello Mastroianni, Claudia Cardinale, Sofia Loren, Anita Ekberg, Zampanó i Gessamina, o el que és el mateix, Anthony Quinn i Giulietta Masina... Una auca d'estrelles mítiques tan mesurada com enriquidora.
L’estètica i els temes de Fellini persisteixen sota totes aquestes corbes. L’elegància, espurnes de vida de fantasia, espurnes d’energia del voler viure incansablement, també negre, la foscor, la crisi existencial, l’existència de l’art i de l’artista, els propis somnis i records. Sobre aquests fonaments s’hi construeix un entramat. La combinació de diferents autors i situacions dins el món fellinià ha estat molt encertada. Desdobla textos cap a llocs inexplorats, molt interessant, i mostra sorpreses en el moment que els textos de diferents èpoques es troben en un mateix espai i temps.


El circ, el teatre dramàtic, el teatre dins el teatre, la fanfàrria felliniana, els cortinatges de la casa, el marc d'un quadre gegantí, una projecció audiovisual que crea els diferents espais que s'evoquen, uns números d'escala malabarista de pista, un retall de cotxe de l'època en blanc i negre, un retall de barca, i la sorpresa més ben guardada de la nit: un elegant cavall blanc al qual només li falta que sigui alat i que s'elevi per les voltes gòtiques en una al·lucinació col·lectiva d'un somni compartit.
Oriol Broggi confessa que l'espectacle 28 i mig és "una proposta artística que encara no havien fet mai". I avança en la presentació que és també "un sac foradat de poemes i imatges, un joc diferent, una mirada inventada, un foc nou que han sentit com a necessari". Per això 28 i mig és un espectacle que respira la sensació de la creació en llibertat. I per això també es mereixen uns llargs aplaudiments a peu dret i una calorosa temporada d'estiu a la Biblioteca de Catalunya. 


dimarts, 2 de juliol del 2013

Solfatara


Avís per a espectadors: Les persones som com volcans. Algunes entren en erupció. Altres romanen inactives pels segles dels segles. En aquell temps, anem a posar-nos a prop i així ens impregnarem amb molt de gust de la lava escènica de la companyia "Atresbandes". Perquè el seu espectacle (forjat a Can Felipa de Barcelona, ​​exquisidament abrillantat a Birmingham i Kosovo i ara d'enhorabona a la Sala Beckett) és vibrant, ocurrent i elegant.
Fresc, imaginatiu, ben lligat i amb un gran nivell interpretatiu, aquest Solfatara té la virtut d’un teatre directe, sorprenent, malgrat que a la fi la temàtica sigui tan convencional com la d’una parella que no té res a dir-se. O precisament per això, perquè treure suc d’una situació tan conreada demostra el poder de creativitat d’aquesta jove companyia. Per a mi, la gran troballa de l’espectacle és el tercer personatge. Una mena de subconscient, d’alter ego que no es limita a ser la veu del que la parella calla sinó que va més enllà: pren decisions per ell mateix i els  manipula com si fossin titelles, no sempre amb bones maneres. En realitat, encaputxat com un terrorista, és alguna cosa més que una veu de la consciència. Vull dir que ve a ser la solfatara del títol, aquella emanació sulfurosa que de tant en tant deixen anar els volcans,  i que cremen, que poden fer mal.


Saben jugar en l'espai. El seu entusiasme és contagiós i, a més, com tenen aquest carisma difícil de trobar, a l'instant de presentar-se ja volem anar-nos a l casa seva. Encara que poc després ens donin amb la porta als nassos. Tot i que la trama s'esgoti als pocs minuts. Tampoc és impediment que allarguin alguns gags fins a la sacietat (de tant sentir parlar del milfulles, no només l’olorem  sinó que s'ha convertit en un dels nostres plats favorits, i l'escena del sopar en què els amfitrions no tenen res a oferir als seus convidats ens proporciona una digestió lleugera i deliciosa).
La història de Solfatara és més o menys la de sempre: Si tens parella, no cal que te l'expliqui. Si no la tens, agafaràs apunts. En qualsevol cas, quan entre tu (un  Miquel Segòvia dinàmic, àgil, encantador) i l'altre (Mònica Almirall versàtil, traient les ungles per patir després indefensa) s'interposa el teu subconscient (espurnejant Albert Pérez Hidalgo, que no només no reprimeix el seu talent còmic sinó que el realça), emergeix triomfal el triangle amorós més irònic.

Perquè els tres actors se situen en estat de gràcia gairebé permanent. I passen des de la comèdia a la tragèdia, de l´humor absurd a la violència domèstica amb una frescor molt inquietant. Les seves mans es creuen, els seus llavis es colpegen, els seus cossos són plural exemplar quan entren en contacte. I ens injecten una vitalitat poc habitual. La seva expressivitat gestual és gairebé mil·limètrica. El seu discurs, precís. I la bellesa que construeixen (el moment en què un d'ells toca un piano aparegut després d'una cortina de fum és commovedor), bell cràter al que ens aboquem  generosament.
A la fi, les coses no canviaran gaire per aquesta parella avorrida del principi al final, però com a espectadors haurem assistit a un enginyós joc teatral que posa en valor tots el recursos dramàtics que fa servir, des del gest fins a la paraula passant per les acotacions amb pantalla. No hi sobra res i tot té la seva funció. Una sincera felicitació, doncs, per a Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia, intèrprets i creadors,  i una recomanació imprescindible per a tots els espectadors curiosos.