La nostra champions particular

La pressió social i familiar sobre una parella jove en edat de llançar-se de cap al meravellós món de la paternitat pot arribar a ser insuportable

Passar de la vida “lenta” d’una parella que viu en ella mateixa, sola i amb ganes de viure, a la velocitat vertiginosa de la formació d’una família pot ser un tràngol. Sol ser un tràngol. I explicar-ho de manera honesta i ràpida, també. Aquesta és la virtut de La nostra Champions particular, que en una hora justa i amb una gran imaginació escènica et capbussa en l’univers de l’Aina i en Bernat com si estiguessis escoltant la història vital dels teus veïns que no coneixes, i que acabes descobrint bocabadat.
L’obra de Cristina Clemente, interpretada amb frescor i solvència per Joan Negrié i Alícia Puertas, ens posa davant una parella que gaudeix de la vida en parella. Ell treballa feliç a la seva botiga. Ella canta feliç en una orquestra. Són uns bojos dels esports. Però un dia, pressionats per l’entorn, decideixen tenir un fill. Després en tindran més, perquè la nena no estigui sola. I més tard ‘tindran’ els avis. Sobreviuran als canvis socials més bèsties –independència, privatització total, invasió xinesa, etc.– sense immutar-se, només amb la família al cap. Intentaran ser feliços i sovint se’n sortiran. Com la majoria de la gent.
La metàfora té un paper rellevant en aquest text, des del títol fins a una que parla d'un salt olímpic de trampolí i que estructura tot el relat. Són jocs lingüístics referits als esports principalment per reforçar el que els uneix, la característica que més defineix a aquesta parella. L'autora aconsegueix amb aquestes metàfores apuntalar el costumisme que impregna tota l'obra que es mou en petites anècdotes que funcionen com gags, episodis d'una vida per recordar.

Cristina Clemente segur que s'ho va passar d'allò més bé en escriure aquest text. Com a exercici dramatúrgic ha de ser un plaer: imaginar el propi futur d'un, imaginar la societat, tal com l'entenem ara, en un futur no gaire llunyà. Així Clemente dibuixa un temps on tota la sanitat i l'educació estan privatitzades, marca un any per al final de la Sagrada Família i moltes altres possibles paisatges socials i polítics que sembla que ara s'estan esbossant, com he dit abans. Tots aquests detalls s'entrellacen en el dia a dia de la família d'aquesta, malgrat tot, feliç parella.
La narració de la història està feta a partir d'anècdotes que marquen l'esdevenir d'una vida, en clau costumista i aconsegueix així la identificació dels personatges i de certes situacions quotidianes per part de l'espectador. Així arriba el riure. La gent es riu d'aquestes situacions a reconèixer, i encara que en el futur passin coses tan rares com que els nens vesteixin túniques i les seves vides estiguin reglades per uns Manuals de Felicitat, al final també ploren quan la pèrdua els afecta. I des de la comèdia Clemente aconsegueix entendrir. Perquè la vida és naixement i mort i enmig bé pot haver molts drames però quan estan viscuts (comptats) amb tant amor i tantes ganes de superació, el resultat final pot arribar a enterbolir la vista.
I com s'explica tota una vida? Com es marquen els escenaris, els personatges? Mitjançant objectes en miniatura que funcionen també com a metàfores dels personatges: els carrets per parlar dels nadons, la cadira de roda per parlar dels avis, el sofà modern que acaba vell i esparracat o la rentadora sorollosa. Joguines al servei d'una història minimalista però tractada amb una tendresa plena de complicitats amb l'espectador i que concilien a un amb la crida de la paternitat. Pel que es veu l'autora estava embarassada en el moment de la gestació del text. Ja diuen, i disculpin el tòpic, que les dones embarassades gaudeixen d'una sensibilitat extrema. Un bon esbós de la vida i una bona comèdia, de diàlegs ràpids i precisos, que si peca d’alguna cosa és de condensació. I que si no té més virtuts que allò tan clàssic de la literatura naturalista de posar el mirall és perquè l’autora així ho vol.