diumenge, 24 de febrer de 2013

Cosmètica de l´enemic



Cosmètica de l’enemic, novel·la de poques pàgines -com gairebé totes les de l’autora- segueix un estil molt concís amb el que es poden dir moltes coses amb poques frases. Cal destacar que en la seva primera novel·la, Higiene de l’assassí, un bon fragment de la novel·la consisteix en un diàleg entre un escriptor veterà que ha guanyat el Premi Nobel i una jove periodista que vol descobrir el secret que amaga l’escriptor. Un altre fet curiós és que a la novel·la El Viatge d’hivern, l’eix central de l’acció transcorre en un avió.
No és estrany que per les característiques de Cosmètica de l’enemic es faci una adaptació teatral com la que es fa a la Sala Muntaner, dirigida  per la Magda Puyo i amb unes actuacions extraordinàries de Lluís Soler com a Textor Textel i Xavier Ripoll com a Jérôme Angust
A la sala d’espera d’un aeroport hi ha un passatger avorrit, llegint un llibre; el seu vol ha patit un retardat. Mentre fa temps és abordat per un desconegut  que li vol explicar la vida, un pesat que se li enganxa i no para de xerrar. Una situació fins i tot còmica... però no; a mesura que avança l´acció se´ns congela el riure.


Un home, aparentment anodí, uniformat. Un executiu. Un ciutadà educat i socialment respectat. Gens fa sospitar que aquest home no sigui el que aparenta i això és, potser, el més inquietant. Al llarg del seu relat s’aniran perfilant amb una nitidesa cada vegada major, i Textor es transformarà en una abominable encarnació de tots els fantasmes d’Angust, qui veurà convertida la seva anodina espera en una aventura ominosa i al·lucinant.
Hi ha en l’escriptura de l’autora un alè de misteri que es tradueix en l’adaptació teatral de la novel·la. I la intriga es va construint lentament, al revés del que seria lògic, que s’anés desvelant. Aquesta mena de deconstrucció fa que l’espectador acabi entrant en la ment de l’escriptora, sempre basculant entre turbulències i un cert lirisme, i que doni a Textor el paper que li correspon, una mena de veu de la consciència que es plantifica davant de Jérôme per retreure-li un passat fosc que té com a protagonista la seva dona, assassinada anys enrere.
Vet aquí la justificació del títol, Cosmètica de l’enemic, perquè el que fan els dos personatges, en una hora i quart, és gratar en l’interior de cadascun d’ells —ni que acabin sent un mateix— i, a cops de mètode cosmètic, treure’n el costat bo (el menjar dels gats, els passejos bucòlics pels cementiris de Montmartre o Père- Lachaise…, i el costat més cruel, aquell que vegeta, perdut en la memòria, i que no esclata fins que algú o alguna situació —una espera llarga en un aeroport, per exemple— encén la metxa i l’escup com una flamarada.
Un muntatge net de llengua (Pablo Ley) i minimalista de posada en escena i magnífica direcció (Magda Puyo) que s’envola  per l’actuació sempre exemplar de l’actor Lluís Soler, en un personatge ple de força, caracteritzat no com un passatger  d’avió sinó més aviat passavolant de terminal —que entra per un angle del quadrilàter i desapareix per un altre, com una ànima en pena—, i l’actor Xavier Ripoll, que passa de la serenitat del silenci de la sala d’espera —protegit del brogit exterior— a la caiguda en desesperació que li ha provocat el fantasma dels seus records.

Xavier Ripoll, Magda Puyo i Lluís Soler 
És l’obra més romàntica de la cartellera. Romanticisme autèntic. Res de tou sentimentalisme. Pura atracció a l’abisme, com els primers romàntics que coincideixen a donar-li forma als dimonis interiors. La bogeria adquireix identitat pròpia. El llenguatge directe i brutal que usa Amélie Nothomb és només forma. El fons està ancorat en les mateixes pors que assotaven fa 200 anys poetes i literats: l’insuportable pes de la culpa i l’angoixa de perdre la raó. Ningú no està fora de perill, ni l’executiu que en un aeroport parisenc espera el vol a Barcelona i és assaltat per algú amb massa dades sobre la seva intimitat. . L’enemic de cadascú és, sovint, més a la vora dels que ens pensem.

Cap comentari:

Publica un comentari