Los hijos se han dormido

El mètode Veronese passa per convertir el muntatge en una olla a pressió. Els personatges es trepitgen les frases els uns als altres. Els drames burgesos feixucs, plens de silencis pesants i de parlaments oblics, on tot es diu entre línies, són substituïts per un intercanvi calent de retrets molt explícits: els parlaments es disparen a les cares dels personatges. I els tempos s’acceleren, de manera que les obres acaben durant hora i quart, hora i mitja. La proximitat entre públic i actors és essencial per aconseguir la màxima efectivitat de la fórmula. I en el cas de Los hijos se han dormido, tota aquesta electricitat es dispersa pel sostre de la sala gran del Teatre Lliurei, quan arriba a la fila setze, s’ha esbravat i ha perdut part de la fisicitat electritzant.

Dit això, el muntatge està molt ben treballat de cap a peus. Els talls realitzats al text redueixen la durada als 90 minuts i, en canvi, conserva el sentit complet i l’essència del drama original. En aquest cas, tot gira al voltant de la frustració. I de la capacitat humana de tenir prou lucidesa com per identificar la font de frustració, però massa poca enteresa com per enfrontar-s’hi de cara i resoldre-la. Els personatges estimen a qui no toca, o no són estimats per qui toca. Se senten vells abans d’hora. Tenen vocacions frustrades, permanents insatisfaccions o es rebel·len (però només internament) contra el paper que els ha tocat de representar a l’auca. I es parla molt de teatre, perquè un dels conflictes centrals de l’obra és el de la mare, una actriu potent però en decadència, i un fill dramaturg aparentment tan mancat de talent que ella no pot sofrir-lo. Teatre dins de teatre i referències a Shakespeare, ja presents al text original, però que Veronese subratlla. Un altre dels temes, més subtil, és el de la connexió de l’home amb els elements, representat aquí per la figura del doctor, pont de contacte amb la naturalesa, però també amb les referències a un exterior (tota l’acció té lloc dins de la mansió) que se’ns dibuixa feréstec i assotat pels elements.

Un lloc tancat. Tota l'obra, concentrada amb mestria per Veronese (meravellós quan inventa convencions per informar del pas del temps amb simples gestos), passa dins de la casa de camp. Allà estan també els administradors de la finca, el metge, el jubilat amb narcolèpsia, i un jove mestre (Diego Martín) que li serveix a l'autor per posar en escena moltes de les seves reflexions metateatrals El teatre és estil o és estructura? És vida mateixa o mer artifici? La cultura per a què serveix? Polina (Malena Gutiérrez), vestida sempre de negre, ens contesta amb fàstic: "ningú se salva salvant al món". La extraescena cobra gran importància: el llac que simbolitza l´estanc (les relacions asfixiants), el teatre muntat al jardí i que ningú vol recollir (la condició de possibilitat sempre oberta), els cavalls tancats (les passions confinades) ...
Actors de televisió. Sorprèn que Veronese  compti amb intèrprets coneguts pel gran públic (garantir taquilla?), per sortir en populars sèries (encara que alguns tenen una llarga trajectòria teatral, també). El problema,  és la manera d’actuar en general dels actors de mes enllà del Ebre, que a mi personalment em sembla que estiguin treballant en la gravació d’una sèrie televisiva; declamen gairebé com en el teatre clàssic…. i no actuen amb la normalitat necessària per fer el seu paper creïble.

Evidentment no es pot generalitzar, però per posar un exemple l’actriu que fa de Gavina (Marina Salas) és molt poc creïble i crec que li falten taules per arribar a assolir aquest paper protagonista. Un altre cas, aquest en un clar exemple d’exageració interpretativa es l’actriu que fa de mare (Susi Sánchez), perquè encara que el seu paper li demana una certa actitud prepotent davant de la resta dels mortals, ella ho supera amb escreix i sobreactua de tal manera que no veus al personatge i si a l’actriu.

Al llarg de la proposta som testimonis de la pregunta constant sobre la naturalesa de la creació: Per què s'escriu? Per a què s'actua? Trigorin, que ja ha assolit el reconeixement que anhelava de jove, comprèn que el talent no és suficient, ni la bellesa de la descripció. Els fills, com se'ns adverteix en el títol, ens haurem adormit?