BLACKBIRD

                                       BLACKBIRD

Després de la més coneguda Dubte  (en què els dubtes de pederàstia cauen  sobre un capellà massa amable amb els joves estudiants) i l'original El principi d'Arquímides (que posa sobre la taula els límits de la sobreprotecció i la moralitat), Lluís Pasqual ha dirigit al Lliure de Gràcia Blackbird, de l'escocès David Harrower. Una obra contundent, no apta per a tots els estómacs. Una peça íntima, duríssima, capaç de marcar un silenci incòmode a la platea i que t´encongeix el cor.
Basat en el cas real d'un ex-marine nord-americà, el muntatge ens planteja el retrobament, quinze anys després, d'Una, una nena de dotze anys i Ray, el seu suposat abusador, un home de quaranta anys, amic de la família. Una trobada plena de dolor, angoixa i moltes preguntes sense resposta, que té lloc en una mena de magatzem, un espai fred, amb una escala mecànica, unes taquilles i moltes escombraries omplint l'espai (gran metàfora de la merda interior que els personatges acumulen en el seu interior).
Aquesta trobada serà capaç de portar-nos fins a un territori desconegut , fora dels tòpics, capaç de qüestionar, sense jutjar, molts dogmes, creences i suposades moralitats que tenim arrelats i que ningú s'atreveix a plantejar. Així doncs, és cert que és una obra incòmoda, gens fàcil. Però és precisament aquesta capacitat de no quedar-se a la superfície, de desgranar poc a poc la peculiaritat dels protagonistes, reconstruint una història inacabada, i anar més enllà en els plantejaments clàssics de la pederàstia el que la fa tan atractiva.
És la sorpresa dels camins desconeguts pels que ens arrossega Harrower un dels seus atractius. Amb les llums obertes a platea, els espectadors assistim a un debat col·lectiu sobre la legalitat i la moralitat del que està permès i el que no, sobre la marca que deixa l'estigma de l'abús a l'exterior i el dolor íntim. De l'acusació i els retrets es passa al retrobament amb el passat per tornar de nou als dubtes i descol·locar-nos una vegada més.

Sens dubte un dels grans encerts d'aquest text és la dosificació de petits detalls que formen la història dels dos personatges, sobretot en l'acusador. Doncs en ell se centren totes les mirades. Així els continus esforços d'ell per sincerar-se i mostrar els seus veritables sentiments cap a ella commouen i espanten. I de l'espant ens protegim amb el dubte: aquest home és sincer, ens enganya, s'enganya a si mateix? Però les preguntes també concerneixen a la noia. Què busca amb aquesta nova trobada? Realment ha refet la seva vida? I ell, ho ha aconseguit també? Però les qüestions no només se centren en els dos personatges sinó en un tercer personatge invisible: la societat. Es pot jutjar a dues persones, una d'elles menor, per una relació consentida per ambdós? Per què immediatament titllem a un d´acusador i l'altra de víctima sense abans escoltar la història? No hi ha dubte que el dramaturg va ser atrevit per obrir en canal el concepte antropològic de les relacions humanes a més de criticar veladament el judici immediat que exerceix la moral social sobre l'individu.
Si bé el text és brillant, la posada en escena és magistral. La brutícia de l'espai s'acomoda als personatges en un ambient propici per treure tota la merda. La neteja es fa més patent quan primer Ray i després Una escampen més la merda buidant el contenidor, llançant les cadires, ... Un bon encert de direcció amb aquesta escena plena de significat.
La funció recau en les espatlles dels dos actors i el pes dramàtic és tan fort que la composició del personatge ha d'estar molt matisada. La caracterització de Jordi Bosch està composta de diverses capes: al principi pres d'un nerviosisme amb tics inclosos evolucionant cap a un ploraner histèric, tranquil·litzant-se  a moments, després agafant arravataments de fúria o de passió. És un retrat d'un home destrossat, que intenta redimir-se davant la seva principal temptació. Ella, Bea Segura comença molt forta, amb un to tan histèric que fereix les orelles, però a poc a poc es va relaxant encara que sense perdre en cap moment aquest desequilibri mental que pateix per sentir-se víctima i culpable alhora. Un esforçat treball actoral per a una peça que colpeja. Tal com diu el mateix Lluís Pasqual un teatre polític strictu sensu.