AMOUR

Amour reformula el clímax final de El septimo continente, l'òpera prima de Haneke. Hi ha en aquesta autocita una clara intenció de tornar als orígens, de reescriptura d'un discurs nihilista que segueix sent devastador però que, per primera vegada, treballa amb persones i no amb idees. És una pel·lícula d'una senzillesa que desarma: l'austeritat de la posada en escena està al servei del drama, rebutja qualsevol temptació emfàtica. «No escric pel·lícules per demostrar res», explicava Haneke. «Quan s'arriba a certa edat, el sofriment inevitablement et commou. És tot el que vull mostrar, no hi ha res més. Per això el rodatge es va fer en un apartament. No volia entrar en una habitació d'hospital per fer alguna cosa que el públic ha vist una i una altra vegada. Estic molt content d'haver fet una pel·lícula simple ».
Anne i Georges Laurent (Emmanuelle Riva i Jean Louis Trintignant) són un matrimoni d'octogenaris que sembla entendre’s més enllà de les paraules. Un matí, a l'hora de l'esmorzar, ella es queda en blanc, paralitzada, incapaç de reaccionar. S'inicia la definitiva degradació de la vellesa: tancats al seu apartament parisenc, assistirem al dolor de Georges en cuidar a l´Anne, que acaba postrada al llit, gemegant, balbotejant com un nadó amb massa memòria. La filla (Isabelle Huppert) compleix amb les seves visites, plora desconsolada, surt per la porta i reprèn la seva vida.

Anne (Emmanuelle Riva)

És impossible sortir indemne de veure «Amour». La nuesa del seu plantejament posa les cartes sobre la taula sense falses coartades. Trintignant i Riva estan més enllà de l’entrega: no poden existir dos actors que es comprometin més amb els seus personatges. I és el compromís amb la vida, manifestat a través dels sacrificats gestos de l'amor, el veritable tema de la pel·lícula. Podria semblar que «Amour» tracta de la decrepitud, la pèrdua i la mort, però, en realitat, el seu títol no enganya, i del que parla és del gran que pot arribar a ser un acte d'amor. Haneke és implacable, per descomptat, i no ens estalvia ni un sol dels crits de dolor d'Anne, i tampoc de l'estoica paciència del seu marit, que li ha promès que mai la ingressarà en un asil. Entre aquestes quatre parets la vida d'un home acaricia, protegeix, preserva la vida de la dona a qui estima, i aquesta carícia, que també és una bufetada, es materialitza en aquesta obra mestra absoluta
Així, les parets del aburgesat pis dels protagonistes dialoguen amb l'espectador, el mateix que el cruixir de la fusta que es doblega lleugerament davant l'inexorable pas del temps. Els silencis poden revelar més que els diàlegs, i les paraules adquireixen un significat universal.

La filla (Isabelle Hupert) i George ( Jean Louis Trintignant)

Per si a hores d'ara encara persistien dubtes, Michael Haneke torna a demostrar que és un director que està per sobre de tendències, estils i modes. És un director que ha fet seu el cinema en el seu estat més pur, que aconsegueix que la càmera fixa i les preses allargades no cansin sinó que captivin, que deixa respirar als seus actors (incommensurables tant Trintignant com Riva) perquè mostrin el millor de sí ... que deixa que les veritables emocions saltin elles soles de la pantalla a les entranyes del públic. El seu últim treball narra a la perfecció el terror de la degeneració i la decadència, i irònicament utilitza aquest escenari per reconciliar-se amb la condició humana; parla a més amb mestria de l'amor, en el que segurament sigui una de les relacions sentimentals més precioses mai filmades. I per acabar, després del seu gran acte d'amor ella ve a buscar-lo per endur-se´l, i això  fa mal. Moltíssim mal. Com ha de ser.